.

.

dissabte, 5 de desembre de 2015

Lo necessari

Si mai necessites res, digues-m'ho, hi seré, va dir abans de marxar. 

Però què és “necessari”? Què pot ser més necessari que ser-hi per tot allò que no és “necessari”? Ser-hi en aquells moments en què no passa res, a part del temps. Què pot ser més necessari que la companyia? Simplement companyia, però no simple companyia. Perquè la companyia de debò no és fàcil de trobar; no és qualsevol cosa. No és fàcil trobar una persona qui amb la seva presència permet, o fins i tot facilita, que obris les portes cap a tu mateix. Unes portes que solen obrir-se només cap endins. O unes portes pots obrir només en solitud. Contacte. No ja amb tu mateix, sinó amb un altre. Trobar-te amb un altre des d'aquest nucli. La comunicació humana és infinitament difícil. La real. La que majoritàriament no trobem. L'Amélie Nothomb també ho diu, això; no és que li hagi copiat. És que ella és una d'aquestes companyies de debò que he trobat –com la majoria, però, només a través del paper.

Però trobar-te amb algú en el mateix espai, en el mateix moment. En persona. Algú amb qui, de forma natural, sorgeix aquesta comunicació que sol ser només possible des del lloc més íntim i solitari d'un mateix. És el més extraordinari que  he conegut. No obstant, però, podria no haver-ho fet; podria no haver-ho trobat. I això ho fa encara més extraordinari.  

Quin abisme se salta un cop trobes algú –hi topes, hi xoques, perquè no pot ser sinó impactant. Aquesta altra o altres dimensions on tu existeixes, que no caben a la superfície on et trobes amb la resta, el que anomenem "món", simplement s'estenen: com un flor que s'obre, el món es desplega, tu et desplegues. El món esdevé real, tu esdevens real. La realitat és el punt d'unió entre tu i el món.

M'agrada pensar que tot això no és només una manera bonica de dir. La Mecànica Quàntica, la teoria que fins ara no ha fallat a descriure la realitat física (almenys una part), ofereix aquesta mateixa lectura: el món no existeix fins que no el veiem, fins que no hi interactuem, o dit d’una altra manera, fins que no hi ha comunicació entre nosaltres i el món. Així que la comunicació és el que fa que el món que ens envolta es materialitzi.

Només conec una altra ruta entre aquests dos punts (un mateix i el món): l’art (i ho he de dir no només perquè és una variant del que estic parlant, sinó per remarcar-ne l'excepcionalitat i la grandesa). I tal i com deia Wilde, tot art és inútil, ja que el seu gran valor, la raó de la seva necessitat, està molt més enllà del simple utilitarisme, i aquest mai no podrà ser art, perquè si en tingués cap ja no ho seria. De la mateixa manera, doncs, digue’m: per quins altres motius sinó pels que no són necessaris podràs ser necessari de debò?


2 comentaris:

  1. No estic segur que tu siguis l'única persona que pots conèixer del tot. Potser sí la que més, però del tot és molt dubtable. De vegades ens sorprenem a nosaltres mateixos, tan per bé com per mal. En tenim prou amb nosaltres per viure decentment? Tampoc ho crec. Una persona no és persona si no està en contacte amb altres persones. La comunicació ens fa persones, cal establir-la a tots els nivells. Més enllà d'aquí, què és necessari i què no, ja no puc comentar res perquè m'he embolicat una mica llegint-te. També depèn molt del que considerem viure, que això donaria per molta lletra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Xexu, benvingut.
      Pel que fa al punt que comentes, lo de conèixer-se a un mateix, jo no parlava d'això, sinó d'estar amb tu mateix, del "jo" al qual, normalment, cal recolliment per accedir-hi. Tot i així, això ho comentava de passada, no és pas el tema central del text.
      D'altra banda dius que el contacte amb els altres és essencial. Justament una de les coses que toco és la importància del contacte amb una altra persona, perquè precisament una de les qüestions que plantejo és que el contacte, la comunicació, ("REAL", profund), entre dues persones no és fàcil, i no sempre és possible, crec, i per tant, no és banal, ja que, d'altra banda, ens aporta tant (és també del que parlo). El contacte (en relació al que dèiem al principi) inclús amb un mateix no és fàcil (per això parlo de "baixar al lloc més solitari del món", a les profunditats), però com tu dius, "la comunicació ens fa persones" (jo diria que sense ella no ens podríem realitzar) i això inclou justament la comunicació amb un mateix (o amb un mateix i el món) --però com deia, això no és el tema central d'aquest text, ja que justament em centro més en l'altre, encara que, és clar, hi està relacionat.
      Potser això ajudi a interpretar allò del que parlo, allò que el text és per a mi, encara que qualsevol interpretació és lliure, és clar.

      Elimina