diumenge, 21 de març del 2021

La cosina Rachel, de Daphne du Maurier

#Ressenya

«Va preparar la tisana, com de costum, i me la va servir amb una tassa
que va deixar a la tauleta del meu costat.»
 

Daphne Du Maurier (1907-1989) és coneguda per ser una magnífica escriptora d’intriga. I això sembla reforça-ho el fet que un altre reconegut gran mestre del suspens, Hitchcock, va ser seduït per les seves històries: va portar al cinema dues de les seves novel·les, entre elles la que és potser la seva novel·la més coneguda, Rebecca, i es va inspirar en un dels seus relats per fer una tercera pel·lícula, Els ocells. Tot i així, el cineasta va deixar de banda una de les novel·les més populars de l’autora, La cosina Rachel, i s’ha dit que això podria ser degut a la denúncia que l’obra fa dels prejudicis masclistes sobre les dones. I és que aquesta novel·la gira en torn d’una possible vídua negra, la Rachel, però a ella se la dibuixa, o desibuixa, des del punt de vista d’un jove narrador hereu d’un gran desconeixement del gènere femení que es fa patent al llarg de tota l’obra.

Aquest narrador és en Philip Ashley, un noi de vint i pocs anys, orfe des de ben petit, que ha viscut una vida plàcida i feliç amb el seu estimat cosí Ambrose, senyor d’una gran hisenda a la costa de Cornulla i que l’ha criat com a un fill. Aquesta vida canviarà quan l’Ambrose, en un viatge a Itàlia prescrit pel seu metge, conegui una parenta llunyana, la Rachel, se n’enamori i s’hi casi. En Philip seguirà els fets a través de la correspondència amb el seu cosí que, en pocs mesos, passarà de ser la d’un home feliç a la d’un home que ha emmalaltit i desconfia profundament del seu entorn, i que dubta, fins i tot, sobre si el que li passa no és producte de cap malaltia sinó d’un enverinament. Davant l’alerta, el noi partirà d’immediat cap a la vil·la italiana on es troba l’Ambrose però arribarà massa tard per poder-s'hi retrobar, i ni tan sols podrà conèixer la seva vídua, que arran de la mort del seu marit abandonarà immediatament la seva llar sense cap destí conegut. A la tornada a Cornualla, però, en Philip rebrà la notícia que la seva cosina Rachel aviat arribarà per visitar-lo.

Ha estat l’Ambrose enverinat o víctima de la mateixa malaltia mental que es va endur el seu pare? Hi ha tingut alguna cosa a veure la Rachel? En Philip, gelós d’ella des de bon principi per la relació que estableix amb el seu venerat cosí, en sospita i pretén desemmascarar-la, però ella, només arribar, desmunta totes les grotesques imatges d'harpia que el noi havia erigit en la seva imaginació. Ella és més gran i una dona de món, mentre que ell és un noi immadur, voluble i inexpert que pràcticament no ha sortit de les terres de la seva família i que, a més, ha crescut en una casa on, degut als prejudicis del seu cosí cap al gènere femení, no hi ha hagut cap dona. Aquesta ignorància del narrador de tot en general però en especial de les dones, faran de la Rachel una misteriosa figura tornassolada difícil de captar per l’ull del lector, i és sobre aquesta ambigüitat fascinant que Du Maurier basteix una intrigant història que no perd el ritme i que manté el suspens fins a l’última pàgina. Una història que no només està ambientada en el segle XIX sinó que hi podria haver estat escrita: l'elegància de la seva prosa precisa i fluida, i el detall psicològic que l'amara fan pensar en la gran narrativa que caracteritza les obres del segle daurat de la novel·la, però, a més, també hi ha l'ambient gòtic dels llocs que s'hi descriuen, la mansió, els boscos espectrals, la llum de la lluna; i la presència fantasmagòrica de l'Ambrose que, tot i que absent, sempre sura com una boira invisible al voltant dels personatges.

«Quin flux de pensaments confusos i indirectes corria pel cap de les dones, que els enterbolia l'enteniment? Quines onades d'impulsos les empentaven, que les feien passar a la fúria i a l'abandó, o a una generositat imprevista? Era evident que nosaltres érem diferents, amb la nostra comprensió més tosca, amb el nostre canvi més lent pels diferents punts de la brúixola, mentre que elles, erràtiques i inestables, seguien el seu curs empeses per vents capriciosos.»

«La lluna, quasi plena, surava sobre la cala amb les galtes inflades i tenia l'expressió d'un bruixot que sabés el meu secret.»

«Els ulls de la Rachel, tan foscos i diferents dels nostres, ens miraven a tots dos sense entendre res. L'Ambrose era al meu costat, entre les ombres, sota la llum titil·lant de l'espelma. La miràvem, turmentats, sense esperança, mentre ella ens mirava acusant-nos. La seva cara també era estrangera, en la penombra. Petitat i estreta, com gravada en una moneda.»

La cosina Rachel (My cousin Rachel), Daphne DuMaurier, 1951. Traducció de Marta Pera Cucurell, 2020. Viena Edicions.

3 comentaris:

  1. Quina gran obra, i quina gran escriptora. Queda pendent Rebecca, que m'imagino d'un nivell similar a aquesta Cosina Rachel. No he vist la pel·lícula, per exemple. Quin bé que ens està fent Viena permetent-nos conèixer autors i autores amb unes edicions increïbles que, d'altra manera, no aniríem a buscar. De moment, aquest és el millor llibre que he llegit enguany, i costarà que algun el superi.

    ResponElimina
  2. Totalment d'acord amb tu, una gran obra i una gran escriptora. A mi em queda també pendent Rebecca, i veure la versió de La cosina Rachel que fa no gaire se n'ha fet pel cine, amb la gran Rachel Weiz (admiració profunda per aquesta actriu) i en Sam Claflin, que també em sembla molt bon actor. De fet, volia veure la pel·li des de fa temps, però aleshores va arribar Viena amb el llibre, i quina alegria! I quin gust de llibre tan preciós. No l'hauria llegit si no ens l'haguessin fet arribar al català, perquè de Du Maurier només en coneixia una adaptació cutre de Rebecca, d'aquelles que et fan llegir de petit a anglès i que no m'havia agradat gens. Així que sí, molt agraïda a Viena per la seva bona feina.
    Gràcies per comentar, Xexu!

    ResponElimina
  3. Fa dècades, segurament massa, vaig llegir-ne alguna traducció al castellà poc afortunada. Malgrat tot em va agradar la seva passió pel detall, per la suma progressiva de detalls, a l'hora d'encaixar i resoldre personatges i situacions.
    Potser és un bon moment per aprofita la edició que n'ha fet Viena i rellegir-la.

    ResponElimina