La morta enamorada, de Théophile Gautier

#Ressenya

Durant la primera meitat del segle XVIII va tenir lloc a Europa una epidèmia de vampirisme: van sorgir diversos casos d’atacs perpetrats per morts que tornaven de la tomba. A les universitats d’Alemanya es van succeir tota una sèrie de dissertacions que intentaven d’explicar el fenòmen i que, amb el temps, es difondrien cap als països veïns. Però si bé els intel·lectuals de la Il·lustració van interessar-se pel fenòmen, aquest no va tenir cap gran repercussió en els cercles literaris. No obstant, durant les últimes dècades del segle, amb el sorgiment del romanticisme i un nou interès per tot allò que queda més enllà de la raó i, entre tot allò, pel sobrenatural, la figura del vampir es va ficar de moda. Els poetes alemanys van ser els primers a portar-lo a la literatura —entre ells Goethe, amb La novia de Corint (1797), però prèviament Ossenfelder amb Der Vampir (1748) i Bürger amb Lenore (1773). A Gran Bretanya el vampir també s’infiltrà a les obres de grans poetes com Coleridge, Shelley, Keats o Byron, fins arribar a la prosa, passant així de ser el decrèpit zombi del folklore de l’Europa oriental a la figura aristocràtica, astuta i irresistiblement seductora amb què s'acabà identificant. França tampoc no va quedar al marge d’aquesta tendència literària. Théophile Gautier, les idees estètiques i l’obra del qual donarien lloc al parnassianisme i influenciarien grans autors com Baudelaire o Oscar Wilde —donant lloc a les corrents del simbolisme, el decadentisme o l’esteticisme—, desvià els seus primers passos artístics des de la pintura cap a l’àmbit de la paraula abraçant el romanticisme. La morta enamorada, publicada el 1836, s’inscriu en aquest estil i va ser una de les obres que contribuirien a establir la forma femenina del vampir com a encarnació de la femme fatale, una figura de destrucció.

Romuald, un capellà ancià, rememora l’intens amor que un cop visqué. El dia de la seva ordenació, el jove Romuald veu a Clarimonde, una bellíssima dama que es troba entre els assistents de l’església i que amb una sola mirada li encén vivament el cor i el cos. El capellà, però, no la torna a veure fins un temps després, quan és requerit per vetllar el cadàver de la noia. Incandescents, els seus sentiments per ella l’impulsen aleshores a fer-li un petó que, per uns instants, la retorna a la vida:

«¿Què fas? Et vaig esperar tant de temps que ja sóc morta; ara, però, ens hem promès i podré veure’t i anar a casa teva. Adéu, Romuald, adéu! T’estimo. És tot el que et volia dir. Et dec la vida que has fet reviscolar en mi un instant amb el teu petó. A reveure.»

Al cap d’unes poques nits, Clarimonde es presenta a la cambra del capellà i el convida a fugir a Venècia, on junts emprenen una vida de luxe i plaers. Però cada matí Romuald desperta a la seva parròquia, vivint a partir d’aleshores sense saber on acaba la vigília i comença el somni, fins que la salut de Clarimonde comença estranyament a deteriorar-se de nou.

El somni esdevé la textura d’una narració que, com una boira en la qual es dissipen els límits de la realitat i la il·lusió, embolcalla el lector en la mateixa confusió en què habita Romuald. «Tan aviat em pensava que era un capellà que cada nit somiava que era un gentilhome com em pensava que era un gentilhome que somiava que era capellà.»

Què és real i què no? Capellà o galant, vigília o somni, esperit o cos, Déu o l’amor. La dualitat, com passa en altres novel·les gòtiques de l’època, és un element central en el relat, però no és aquest el que la crea, sinó que simplement l’exposa, la remarca, i a través del fantàstic, a través del vampir, una criatura que no pertany ni a la vida ni a la mort, ni a la vigília ni al son, una criatura del límit, esborra justament les línies que defineixen el món, que l’escindeixen, i que en deixen fora una part. Amb Clarimonde, a Romuald se li obre aquella part de l’existència que l’Església nega, la del cos, alhora que els horitzons del seu món s’allunyen dels murs del seminari. 

«Era com si m’hagués caigut la vena dels ulls. La sensació va ser com si un cec de cop i volta recuperés la vista. El bisbe, feia un segon tan radiant, de sobte es va apagar, els ciris van empal·lidir als canelobres d’or com les estrelles de bon matí i tota l’església es va sumi en una foscor absoluta. L’encisadora criatura destacava sobre aquell fons d’ombra com una revelació angèlica: era com si fes llum per ella mateixa i donés vida en lloc de rebre-la.»

Clarimonde com a destinatària de l’amor de Romuald, però també com a font d’immortalitat, s’erigeix en oposició a Déu i amenaça els límits del reu regne. Tot el que en queda fora no és altra cosa que el mal, i per tant, ella encarna el perill de la destrucció, fins i tot de la mort, de qualsevol que els traspassi. Per això, l’abat Sérapion, superior de Romuald que vetlla amb severitat per la seva ànima, semblarà al jove capellà «més un dimoni que no pas un apòstol o un àngel».

Amor i mort es troben en el vampir de Gautier. Un ésser que no forma part del regne natural, que no és cap humà infectat per un virus o alterat per una mutació genètica, com passa en les versions més recents de la figura vampírica. És una criatura sobrenatural, que forma part tant del món físic com del metafísic. Que tant és carn, com espectre. Un vampir original, sorgit de les ombres, del mal, de la subversió i l’insurrecció, amb tot el seu poder metafòric. La morta enamorada, narrada amb l’artesania d’un joier, és una mostra de com el fantàstic reverteix les fractures que esberlen el món i demostren que la realitat n’és només una part.

Una petita joia que edicions Quid Pro Quo ha tingut la maldat de portar als lectors catalans en una cuidadíssima edició en la qual hi han afegit fotografies. Des d’un punt de vista personal, però, a mi hi ha hagut algunes imatges que, tot i que boniques, m’han fet nosa. Les narracions, com totes les creacions, creen la seva pròpia atmosfera, i la d’aquesta història me l’ha trencada l’atmosfera pròpia d’algunes imatges —no totes, repeteixo. Però això és només la meva impressió.

La morta enamorada. Théophile Gautier, 1836. Traducció de Marta Marfany, Quid Pro Quo Edicions, 2020.