AIOUA, de Roser Cabré-Verdiell

Definir literatura, el que comparteixen el conjunt de textos que solem agrupar dins d’aquest terme, no és fàcil. No obstant, els diversos intents i propostes que s’han fet conflueixen en dos aspectes essencials: un ús especial del llenguatge i la ficcionalitat. La primera novel·la de Roser Cabré-Verdiell no només conté aquests elements, sinó que en són protagonistes, els desplega i hi juga, arrossegant el lector lletraferit a una autèntica festa de la literatura.

Literatura. Lletres. Les consonàntiques, per a la protagonista de l’obra, la Rut, van associades al trauma. Una infància i una adolescència inenarrablement sòrdides, indicibles, referibles únicament i onomatopeicament pel so de les fractures amb què la van anar esberlant. La mentida com a ensenyament únic i mecanisme de defensa imposat, la supervivència com a vida. Una vida que aparentment començava a redreçar-se quan de cop, davant la progressió de l’amor (amb Hac), deixa de ser sostenible. La Rut necessita dir la veritat, però com dir res, només amb consonants? Unes consonants cantelludes i punxegudes que li han trinxat les cordes vocals. La Rut, muda, fuig, marxa cap a Iowa a trobar-hi Aioua, però també la e que no té i que hi ha més enllà de l’última a.

«Soc un anagrama, Hac, perquè el meu nom, Rut, té les lletres per dir true, una veritat en anglès. Sí, d’acord, em falta la e. Soc una veritat mutilada.»

Res no precedeix el dir: el llenguatge no és un conjunt de simples etiquetes que puguem enganxar a les diferents parts del món: són les paraules les que defineixen, divideixen i creen, cada part del món que veiem, i veiem només aquelles parts que podem dir. Les ficcions no són mentides, són el desplegament, la realització efectiva, del caràcter polisèmic de les nostres veritats, del nostre món interior, la no materialització del qual fa de l’exterior un simple decorat de paper maixé. L’espai de les paraules excedeix el de les tres dimensions de l’espai físic. D'aquí l'ambigüitat. Projectar en aquest espai limitat els diferents plans de significat de les paraules i de les seves combinacions, permet anar més enllà de la llum encegadora del Sol, descórrer la cortina de La realitat i entreveure l’Univers que s'hi oculta al darrere. Com més significats, més veritat. I Cabré-Verdiell no para de crear significats, no para d’augmentar l’ambigüitat, no para d’aprofundir en la realitat. I ho fa ja des d’aquesta mateixa: des de la materialitat de la paraula, la part tangible pels sentits —la cadena fònica—, que, irònicament, obviem en la quotidianitat: ni tan sols les percebem, les paraules. La forma és essencial, perquè forma i contingut són la mateixa cosa. Sense forma el contingut no es realitza: no existeix. La realitat convinguda ignora les paraules, les invisibilitza, hi són simples substituts d'aquelles fraccions seves que anomenen; així és com els seus significats desapareixen: el món s’estreta, es minimitza a les tres úniques dimensions que veiem amb els ulls, i queda buit. Cabré-Verdiell inverteix el procés: dels múltiples significats de les paraules, partint ja des del més material, en construeix l’espai on transcorre la història, fa real la metàfora: Aioua.

«[Ambigüitat] Crec que és la paraula que més m’ha ajudat en aquest viatge meu cap a la veritat. Veritat té atrevit ben escrit. M’hi he atrevit, Hac. A escriure’t les coses des d’aquest indret que és una manera de dir dintre. Un viatge dintre meu. Sona bucòlic, aquest afany d’autoconeixement però creu-me, és sòrdid. Ben bé com el motel. Mo-tel. Mot-el. El mot. Hi ha una paraula dins el motel que és casa.»

Aioua és pura forma. Que és una manera de dir que és tot ple de contingut o que dins és fora: tot va unit. Jordi Benavente va expressar en una de les presentacions que s’ha fet del llibre, i amb molta raó, que Aioua no era un llibre per ser llegit sinó per ser recitat. Les seves frases no només són plenes de significats sinó que vibren amb ritme. L’ús i la consciència del llenguatge que s’hi manifesten el fan bellament —plenament— poètic. Metàfora viva que no només es troba en el pla lingüístic sinó que d’aquest salta a la història mateixa i se’n fa constitutiva. I això ho prenya tot de significat. (Ous a tot arreu, si el llegiu, ja m'entendreu.) Molts significats, entre els quals de manera destacada hi ha la reflexió sobre llenguatge i ficció i, a través d’aquesta, sobre la veritat i la mentida (qüestions que, de fet, es troben sempre darrera de totes les grans obres literàries —«darrera»: no sempre com a tema principal o de manera evident). I a partir d’aquí, altres temes com la identitat i l’amor.

Però si tot això us sona massa teòric, no patiu, la Roser no ho és gens: tot això ho fa des de la narració, des del relat. Cero teoria: tot pura posada en escena, pura realització efectiva, tot pur joc, pur goig. Pura Literatura.

Aioua, Roser Cabré-Verdiell. Males herbes, 2022.