L'ocell fantasma

Dos de novembre, dia dels morts. Encara en aquest crepuscle estacional, aquest període de transició entre els mesos d'estiu i els d'hivern, els de llum i els de foscor, entre aquells en què la vida aflora de les entranyes de la terra, i aquells en què s’hi amaga. Dia i nit, llum i foscor, vida i mort, si bé tot això és tan simple com un cercle (el recorregut de la Terra al voltant del Sol), elevat pel nostre llenguatge resulta en un esclat dimensional que riu-te’n de la tercera potència: ni amb l’esfera (terràqüia) no en tenim prou per contenir-ho tot. El nostre món s’esté més enllà de les tres dimensions, i la foscor és l’única que pot contenir els seus abismes.

En aquest món, un món on la foscor no és només absència de fotons, ni la nit, la mera desaparició del sol rere l’horitzó, una au nocturna com el mussol no és només una au. Des de pintures prehistòriques franceses fins a urnes xineses, passant pels jeroglífics egipcis, el mussol és un ocell que sovint no ha passat desapercebut a les cultures que hi han conviscut. Amb els seus horaris nocturns, el seu vol mortalment silenciós, i els seus ulls grans i profunds capaços de veure l’invisible, el mussol s’ha vinculat al món ultraterrenal i això tant li ha valgut per convertir-se en símbol de saviesa com de mort. Ocell sagrat per alguns i de mal averany per d’altres, el mussol ha estat vist com a déu o atribut de déus, tant de celestials com de l’inframón, però també com a criatura malèvola. Així, a més de simbolitzar la mort o de ser-ne missatger, també ha estat relacionat amb bruixes i vampirs, i ja des de l’antiga Roma, on es creia que les bruixes podien transformar-s'hi i xuclar aleshores la sang dels bebès. Això també va donar-se durant l’edat mitjana, fins a l’inici de la modernitat, on els mussols eren fins i tot referits com a dimonis.

Igual que aquests dies d'ara, els de l'antic Samhain —que abarcaven més dels que comprenen les seves derivacions actuals, és a dir, la Castanyada i el Halloween—, el mussol, per ser un ésser que tant pertany al món dels vius com al de les ombres, al natural com al sobrenatural, és una cruïlla poètica, un punt d'encreuament i multiplicació de significats, que, per això mateix, no només és fascinant sinó escaient per aquesta època, i si bé vaig inaugurar-la parlant de del corb, volia estendre-la parlant d’aquest altre ocell vinculat al temps de les bruixes.

Desmond Morris, zoòleg i pintor britànic, fa en aquest llibre un breu però panoràmic recorregut al llarg de la visió del mussol en diferents tradicions del món, passant per la seva representació literària i pictòrica, que permet entendre l’ambigua i rica simbologia d’aquest ocell. Però no només en parla de la faceta cultural, si és que el coneixement biològic no és també una expressió cultural del nostre temps, sinó que destina els capítols finals del llibre a la biologia d’aquest tímid caçador nocturn. Per tant, aquest llibre és un interessant i preciós homenatge (a més del que he explicat, el text va acompanyat per il·lustracions i pintures en color) que permet al lector un acostament global a aquest preciós animal del qual, si hem tingut la sort de tenir-lo a prop, segurament n'haurem sentit el suau i fantasmagòric udol entre les ombres (o l'esgarrifós esgarip, segons l'espècie) però difícilment l'haurem vist.

Nota 

En aquest text he fet servir la paraula "mussol" de manera molt genèrica, incloent-hi totes les espècies de rapinyaires nocturns.

Escrit el 2 de novembre de 2023.

Búhos, Desmond Morris, 2009. Traducció de Mariano García. Adriana Hidalgo editora, 2021.

Cartes de la fotografia de Terri Foss.