És mítica aquella reunió d’escriptors que va tenir lloc a la vora del llac Léman el juny de 1816, perquè més enllà de la mort la fama d’alguns d’ells ha travessat els segles fins arribar als nostres dies: Lord Byron, Percy B. Shelley, Mary Wollstonecraft Shelley i, el menys conegut, John W. Polidori. Els dos primers ja gaudien de reconeixement i, arran d’aquells dies de pluja continuada, també ho farien els dos darrers, ja que seria aleshores que idearien dues obres que canviarien la literatura: Frankenstein i El vampir. Encara que aquesta segona, un relat que no arriba a les quaranta pàgines, no pot comparar-se a la primera tant pel que fa a l’extensió com al valor literari intrínsec, la iguala en importància pel seu impacte: va ser l’epicentre del tsunami d’obres vampíriques que inundà Europa durant el segle XIX i que acabaria culminant en Dràcula* (1897). Tot i així, Polidori no va ser el primer a introduir el vampir a la literatura.
Durant la primera meitat del segle XVIII, metges, teòlegs i filòsofs van escriure informes, articles i tractats sobre la criatura decrèpita a la qual els habitants de diferents poblacions esteses al llarg de les regions del sud-est europeu atribuïen els repetits i fatals episodis epidèmics que s'hi donaren, especialment, entre les dècades del 1720 i 1730. Els informes austríacs de l’època que arribaven d'aquelles zones van ser dels primers documents europeus a parlar de vampirs (van ser els primers a tenir ressò). Eren els anys de la raó i l’interès acadèmic i públic que despertà el fenòmen no traspuà a l’àmbit literari. Però amb el despertar de la sensibilitat romàntica, els poetes alemanys es van començar a fixar en aquell ésser que la mateixa mort rebutjava. Der Vampir d’Ossenfelder (1748) és el poema vampíric més antic, segons el que he pogut trobar. Una mica després, però com sempre al davant dels seus temps, Goethe també va ser dels primers a introduir el vampir a la poesia amb La núvia de Corint (1797), una vampiressa amb una set de sang ja no només fisiològica sinó intensament sensual; i entre ambdós poemes un altre que m’ha semblat magnífic (si us plau, que algun editor ens el regali en català!), tot i que no és específicament vampíric: Lenore de Bürger (1773), del qual Bram Stoker pren per a la seva obra magna la vívida frase «perquè els morts cavalquen veloços» («Denn die Todten reiten schnell»). Ja a Anglaterra, Coleridge i el mateix Byron també van precedir a Polidori. Però és el relat de Polidori que té el mèrit de donar al vampir la forma aristocràtica, flegmàtica i seductora que n’esdevindrà l’arquetip i que inaugura un gènere, en prosa, que comptarà amb obres d’autors com Hoffmann, Gautier*, Dumas, Maupassant o Le Fanu*.
Així, El vampir de Polidori és Lord Ruthven, un aristòcrata distant i misteriós que desperta l’interès dels cercles en els quals es mou i en els quals el jove Aubrey acaba de fer-hi la seva entrada en societat. La curiositat i la fascinació pel noble fan que s’uneixi al seu viatge per Europa, al llarg del qual comença a descobrir l’estel·la de decadència i desgràcia que aquest va deixant entre aquells amb qui es relaciona. Idealista i romàntic, en assabentar-se de les seves intencions, el noi frustra els seus últims plans perniciosos i se’n separa. Aubrey continua cap a Grècia, destí predilecte dels joves romàntics, però ignorant les advertències supersticioses sobre no visitar certes ruïnes, el seu viatge es trunca. El seu antic company de viatge reapareix i s'hi reconcilia. Però què pretén, Lord Ruthven? Per què demana a Aubrey que prometi que durant un any i un dia no digui res sobre ell quan torni a Anglaterra? I sobretot, quines conseqüències tindrà aquesta promesa? Per saber-ho, llegiu-lo. No és que el relat sorprengui, però és una bona història per a aquelles tardes fosques en què només els llamps il·luminen el cel. O aquelles en què us agradaria que aquest fos l’ambient.
* ALTRES OBRES CLÀSSIQUES DEL GÈNERE VAMPÍRIC SOBRE LES QUALS PODEU LLEGIR AQUÍ A L'ESPIADIMONIS :
- Bram Stoker: Dràcula
- Théophile Gautier: La morta enamorada
- Joseph Sheridan Le Fanu: Carmilla
El vampir, John William Polidori, 1819. Traducció de Marina Espasa, Angle Editorial, 2013.