dissabte, 8 de gener de 2022

Dràcula, Bram Stoker

#Ressenya

Dràcula, la novel·la, l'origen del mite, del pare de tots els vampirs, la que n’universalitzà la figura, continua sent una obra imprescindible no només pels amants del gènere vampíric, i de terror en general, sinó per a tots els qui apreciïn el tipus d’obres que van fer de la novel·la el gènere hegemònic de la literatura.

Estructurada com un dietari coral, l’obra explica la història de l’aparició, la cerca i la caça d’un ésser sobrenatural i veritablement malèfic a partir de les narracions dels personatges amb qui es creua en el seu camí, des de la vella Transilvània fins a la moderna Anglaterra, des de l'imaginari folklòric de les supersticions fins a la realitat fàctica de la ciència. Així, a Dràcula mai no el veiem directament, mai no el veiem plenament: els protagonistes i narradors de la seva història són els seus caçadors, que n’intenten resseguir el trajecte per preveure’n els moviments i barrar-li el pas. D'aquesta manera, Dràcula, príncep de les tenebres, no només habita en les ombres del món sinó també en les de la mateixa narració. Mig a les fosques com els personatges, pertorbats pels fets que els hi ocorren, atrapats entre els murs del castell de Dràcula, a bord de naus que travessen tempestes o cavalcant a l’encalç del monstre, la narració ens enganxa des de la primera pàgina. La bellesa i vividesa de les descripcions, i l’encert dels entorns on Stoker ambienta la història constitueixen un altre dels punts forts de la narració.

La història parteix del Londres decimonònic, un dels epicentres de la modernitat del moment, i se situa enmig de les remotes, velles i feréstegues muntanyes dels Carpats. Aquí és on arrenca la novel·la, amb la recent arribada del jove advocat anglès Jonathan Harker a Bistrita, l’última parada ferroviaria (l'últim enllaç tecnològic amb el seu món) abans de partir cap al castell del seu client, el comte Dràcula. La novel·la comença en ple viatge, en plena transició entre dos mons. Des d’aquí i fins al castell de l’aristòcrata, el camí continuarà per camins pedregosos que transcorren perillosament al caire de barrancs i per boscos foscos, a través de la boira i resseguit de prop per l’udol dels llops. La natura, revers de la civilització, s’obre (o es tanca), vasta, ombrívola i amenaçant, al voltant del nouvingut, i del lector. És en ella, en la natura contra la qual s'alça el progrés i que és denegada per la societat victoriana, on s’erigeix la llar del seu amfitrió. Un amfitrió que recentment ha adquirit una propietat a la gran capital britànica, on desitja traslladar-se. Sortir al món, abandonar les ombres en les quals ha viscut ocult. Dràcula encarna aquella part nostra que una cultura cristina i puritana negava i demonitzava i en la qual, per tant, no podia emergir si no era en forma de diable i de quelcom totalment aliè a l’individu civilitzat, pur —i menys si el seu autor no volia acabar condemnat a treballs forçats, tal com el seu antic amic Oscar Wilde—. L’intent de Dràcula per abandonar el seu castell i conquerir el món és un clam de llibertat.

Però la civilització té els seus guardians: homes i dones valents que, tot i l'horror i la tragèdia que provoca l'entrada del comte a les seves vides, el persegueixen amb l’objectiu de destruir-lo i evitar que estengui el mal al seu món. Els herois de la història, encapçalats pel professor Van Helsing, metge, filòsof, metafísic i advocat, semblen tots variacions del mateix personatge, però és que tots ells són membres exemplars de la seva societat, catàlegs complets de les virtuts que aquesta valora, tan purs que no tenen cap tret diferenciador. Si tots temen Dràcula és perquè ell simbolitza els seus desitjos, el batec d’aquella part de si mateixos que és denegada i condemnada a la foscor. És com si Stoker estigués assenyalant que els membres perfectes de la societat són éssers mutilats, éssers plans: que un individu que té por dels seus desitjos és algú incomplet i alienat del seu jo, del que el diferencia com a tal. L’amenaça de Dràcula és la de sucumbir al que un mateix és. Això quedaria plasmat en les paraules que el comte adreça a Harker quan li obre la porta a la seva llar: «Benvigut a casa meva! Entri lliurement i per la seva pròpia voluntat!», o el fet que el vampir no pugui entrar en una casa sense ser convidat.

La càrrega simbòlica del vampir, la metàfora que la novel·la encarna sobre l’individu alienat per la societat i la crítica a aquesta societat, unides a la narració preciosa, sòlidament construïda damunt dels diferents narradors —narradors no omniscients que necessiten completar el que cadascú viu i veu per entreveure el que està passant—, el misteri, l’estil detectivesc també, i el ritme de tot plegat, expliquen per què la novel·la ha travessat oceans de temps fins els nostres dies.

Fragments:

Benvigut a casa meva! entri lliurement i per la seva pròpia voluntat!

M’agraden les ombres i la foscor i quan puc m’estimo més estar sol amb els meus pensaments.

El lladruc es feu més audible i les brosses van adoptar noves formes, com si ballessin a la llum de la lluna al compàs dels lladrucs. El meu ésser semblava voler respondre a alguna crida instintiva. El meu esperit i els meus sentits s’hi afanyaven. Estava hipnotitzat! La pols ballava més ràpida i els raigs de la lluna tremolaven en passar vora meu i llançar-se a la foscor del precipici. Les partícules s’agrupaven i adquirien formes vagues i fantasmagòriques. Aleshores vaig posar-me dempeus d’un salt, completament conscient i amb tots els sentits desperts, i vaig començar a córrer fent esgarips. Les formes fantasmagòriques que s’anaven materialitzant eren de les tres dones a les quals jo estava predestinat.

Molt a la vora se sentia udolar una llopada. Era com si hagués sorgit d’un gest de la seva mà, igual q la música d’una gran orquestra sembla sorgir tot d’una sota la batuta del director.

Quina sort que té la gent que no coneix el patiment ni l’horror, i que agafa el son com una benedicció de la nit…

Que neta i fresca semblava la brusa de la nit després del terror de la cripta!

Les tombes mai no m’havien semblat tan fantasmagòriques, i ni els xiprers, ni els teixos ni els ginebres m’havien recordat l’encarnació d’una malenconia fúnebre. Mai els arbres ni l’herba no havien onejat tan sinistres, ni els matolls havien xiuxiuejat d’una manera tan misteriosa. Mai el llunyà udol del gossos no havia portat un presagi tan llastimós a través de la nit.

Un any enrere qui de nosaltres hauria acceptat una possibilitat semblant, en ple segle XIX, científic, escèptic i positivista

Oh, no, no! Les ànimes no m’interessen. L’únic que vull és la vida. 

La meva venjança tot just acaba de començar! L’he perllongat al llarg dels segles, i el temps corre de la meva banda.

Sap com és aquell lloc? Ha vist aquell horrible cau d’infàmia infernal que la lluna il·lumina amb formes fantasmagòriques, i on cada engruna de pols que gira amb l’aire amaga l’embrió d’un monstre devorador?


Imatges de les pel·lícules Bram Stoker's Dracula de F. F. Coppola, i The Matrix Reloaded de les germanes Wachowski.

Dràcula, Bram Stoker, 1897. Traducció d'Anna Gasol i Trullols. Editorial Barcanova, 2004.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada