diumenge, 23 d’abril de 2017

La rosa i la bèstia

Avui, 23 d'abril, Sant Jordi, em quedo a casa. No és que no m'agradin les ressonàncies mitològiques, amb drac inclòs, d'aquesta diada, ni el fet de deixar que aquests ressons amarin amb roses i literatura un dia de la vida ordinària.

Però sortir a comprar llibres en massa no és celebrar la literatura, i per mi, tampoc cap festa.

Avui em quedo a casa, amb el roser del pati pletòric, exuberant, tot ple de roses ufanoses. I com que les roses ja les tinc, jo faré viure el fantàstic a través de les meves lletres: escriuré sobre una història nascuda de la literatura, però amb arrels en el folklore. Un conte en què, com en la llegenda de Sant Jordi, hi ha roses i una bèstia.

És possible que amb el que he dit ja no sorprengui a ningú que reveli que parlo de La bella i la bèstia

Els orígens

A tale as old as time («un conte tan antic com el temps»), diu la cançó de la pel·lícula de Disney. Però tot i que la font de la qual van poder brollar alguns dels elements de la història té quatre mil anys –segons estimen els entesos–, La bella i la bèstia és un conte que com a tal té els seus orígens en la literatura, i és que va ser escrit el 1740 per Madame Gabrielle-Suzanne Barbot de Villeneuve.

Villeneuve formava part de la «segona onada» d'escriptors de contes de fades francesos (Charles Perrault era un dels que l'havien precedit uns cinquanta anys abans). Per tant, entre les influències que havia rebut hi havia el treball d'aquells escriptors, però també la història de Cupido i Psique de Luci Apuleu (recollida al seu llibre de les Metamorfosis), i les diverses llegendes sobre nuvis animals[1] del folklore. La història que en va sorgir, doncs, va ser creada per ella.

Tot i així, la seva no va ser la versió més estesa ni la més coneguda. Setze anys més tard, el 1756, Madame Jeanne-Marie Leprince de Beaumont escurçà i simplificà la història de Villeneuve, la qual era una novel·la de més de cent pàgines, anava destinada a un públic adult, i contenia una crítica cap als matrimonis concertats, tan freqüents a l'època, en què sovint noies de catorze o quinze anys eren casades amb homes molt més grans que elles, i en què les dones no disposaven de pràcticament cap dret legal, així com tampoc de la propietat del seu propi cos ni de la seva sexualitat. Beaumont rebaixà el contingut eròtic de la història original, i també el crític, alhora que n'eliminà les subtrames, convertint l'obra inicial en una història més didàctica però també més directa i memorable. Va ser aquesta segona versió la que més difusió va tenir i la que va ser més coneguda —almenys, fins que Disney la versionà el 1991. En tot cas, són aquestes dues dones franceses les que van bastir els fonaments del conte. 

La Bella: una heroïna?

Potser un dels tombs més interessants que van implicar les modificacions que va fer Beumont rau en el fet que, mentre que en la història de Villeneuve el príncep, alhora que és transformat en una bèstia horrible, perd part de la intel·ligència i l'el·loqüència —s'allunya de la condició humana tan exteriorment com interiorment—, en la versió de Beaumont, el príncep, malgrat la seva transformació exterior, conserva les seves capacitats intel·lectuals —conserva íntegrament la seva humanitat. Aquesta diferència és molt important ja que afecta el focus del conte: en el primer cas, el fet que la Bèstia hagi de canviar, evolucionar o, inclús, ser domesticada, supedita el paper de la Bella a aquesta fi: la seva companyia i influència és l'eina mitjançant la qual és assolida. En el segon cas, el fet que la Bèstia no hagi de ser canviada —interiorment— fa que el paper de la Bella prengui rellevància: ella és el personatge que evoluciona al llarg de la història fins que al final, quan veu més enllà de les aparences, pot salvar el príncep de l'encanteri. Per tant, en el conte de Beaumont la Bella es converteix en l'heroïna, i el príncep, en la víctima que és salvada.

Per això mateix també és important, sobretot en la versió de Beaumont, el motiu pel qual el malefeci és llançat sobre el príncep. En ambdues versions originals, no n'hi ha cap: el príncep no comet cap ofensa per cap defecte de caràcter. Ell és, de fet, un jove gentil que rep un càstig immerescut al refusar una fada malvada que pretenia casar-s'hi.

Promeses: la importància de la paraula

Un altre punt rellevant de les versions fundacionals és la importància de les promeses. En aquestes versions, el pare de la Bella, un comerciant que cau en la ruïna al principi de la història, viatja a la ciutat amb l'esperança de recuperar part de la seva fortuna després de rebre notícies que un dels seus vaixells, suposadamanet enfonsat amb tots els altres, ha estat trobat. L'estada a la ciutat resulta infructuosa i emprèn el viatge de tornada amb les mans buides. Durant el trajecte cap a la seva modesta casa de camp, però, és sorprès per una tempesta de neu. L'home busca aixopluc en un castell que inesperadament troba al mig del bosc. Allà, rep l'hospitalitat d'un amfitrió invisible, i també, abans de marxar, tots els regals sumptuosos que la majoria de les seves filles, superficials i aviciades, li havia encarregat al partir; tots excepte la simple rosa que li havia demanat la més jove i prudent de les noies, patint per si les condicions econòmiques del seu pare finalment no havien millorat. Abans d'haver abandonat els jardins del castell, però, el comerciant troba un o diversos rosers, i sense pensar que fa cap mal, n'agafa una de les flors. És aleshores quan el temible senyor d'aquells dominis es mostra: una bèstia aterradora irromp enfurismada pel robatori. Una vida a canvi d'una rosa; aquesta és la sentència. El comerciant, aleshores, suplicant per evitar la mort, explica la seva història. La Bèstia accedeix a fer-hi un pacte, una promesa: el deixarà lliure durant un temps determinat, amb la condició que una de les seves filles accepti voluntàriament de substituir-lo. Si no, passat el termini, ell haurà de tornar al castell i ser executat. 

Una promesa, com passa en tants altres contes de fades, no pot ser trencada sense tenir conseqüències desastroses. Aquesta importància de la paraula constitueix una prova de l'ètica dels personatges i s'explica pel fet que, en una època en què la majoria de la població era analfabeta, així era com se segellaven molts contractes.

Així, aquesta primera promesa constitueix el motor que fa que la Bella, per salvar el seu pare, acabi al castell de la Bèstia. Elegantment, de la mateixa manera que és una promesa la que motiva l'arribada de la Bella al castell, hi ha una segona promesa que va unida a la seva marxa i que desencadena el final del conte quan és trencada, inconscientment, per la protagonista. I és que quan la Bella expressa el seu desig de tornar a casa del pare, la Bèstia no li ho impedeix, però li fa prometre que tornarà al cap d'un temps concret, ja que si no, morirà de pena per la seva absència.

Aquesta segona promesa, igual que la primera, torna a ser un important motor de la història, no només pel que fa als fets, sinó pel que hi ha més enllà d'aquests. La Bella retorna al Castell quan s'adona que el termini que havia convingut amb la Bèstia se li ha passat, alhora també, que la Bèstia està al caire de la mort. La importància de la pròpia paraula, el respecte i la consideració per a qui ha estat donada, el compromís... La Bella no torna al castell pel que, depèn de com s'expliqui, podria ser interpretat com una manipulació emocional que hauria provocat la renúncia de la seva llibertat, i que, per tant, denotaria que ella no té el control de si mateixa. La Bella torna al castell perquè va fer una promesa a la Bèstia, juntament amb el fet que, durant la seva estada a la casa familiar, ha descobert que ja no pertany a allà i que enyora la Bèstia —per això el moment en què s'adona del que sent també hauria de quedar ben plasmat en la narració i abans que s'assabenti del perill que corre la Bèstia.  

El castell: captiveri o llibertat?

En funció de com es presenti la història (de si la Bèstia ha de canviar o no), el temps que la Bella passa al castell pot ser vist com un empresonament o com un espai de llibertat. En les primeres versions de Villeneuve i de Beaumont, un cop la Bella arriba al castell és sorpresa al ser rebuda per la Bèstia com a mestresa. La protagonista, que fins aleshores havia viscut només per feinejar i encarregar-se de la casa i la família, tal com una Ventafocs, troba en el castell de la Bèstia un espai i un temps per a si mateixa de què mai no havia disposat i que empra tal com vol —la Bèstia només es presenta per sopar amb ella. S'enriqueix llegint, escoltant música, veient obres de teatre i òpera, o explorant la natura, a més de disposar de tots els luxes propis d'una princesa que la Bèstia li proporciona. El temps al castell de la Bèstia, doncs, lluny de ser un temps de captiveri és un temps per a descobrir-se a si mateixa i acabar adonant-se de la importància de ser independent, per sobre de la de ser filla o germana. 
______

Veient les dues histories que van crear el mite, alhora que tenint al cap les dues versions de Disney (òbviament, hi ha moltíssimes altres, però no és l'objectiu del text fer-ne una tesi), i amb els punts que he anotat, es pot veure com pot variar el seu contingut en funció de com es narra.

Per exemple, i resumint les qüestions de què he parlat: quan la Bèstia ha de canviar d'alguna manera, el conte deixa de tractar sobre el viatge de la Bella com a l'heroïna que salva el príncep, i ella es converteix en el simple catalitzador de la transformació de la Bèstia. A més, quan aquest és el cas, l'estada d'ella en el castell deixa de ser un temps per a ella, per a trobar-se amb si mateixa, i enlloc de suposar, en veritat, un alliberament, suposa, realment, un empresonament. En una història així és fàcil de veure el que justament Villeneuve pretenia criticar: la noia passa de ser propietat del pare a ser-ho de la Bèstia. I aquest captiveri pot fer que el que es presenta com una història d'amor sigui, analitzant-ho bé, una història sobre la Síndrome d'Stockholm, interpretació que és reforçada si entra en joc l'element de la manipulació emocional.



_________________________________________

Notes:
1. Contes de «núvis animals»: contes del tipus 425c dins de la classificació Aarne-Thompson-Uther (ATU 425c).

Fonts:
- Folktales of Aarne-Thompson-Uther type 425C translated and/or edited by Professor D. L. Ashliman, University of Pittsburg.
- Beauty and the Beast, by Russell A. Peck, dins del projecte digital The Cinderella Bibliography, University of Rochester.
- History of Beauty and the Beast i The Anotated Beauty and the Beast, by Heidi Anne Heiner, www.surlalunefairytales.com.
Beauty and the Beast, Old And New by Terri Windling. www.endicott-studio.com
- Vikipèdia

Fotografia de la Bella: de la pel·lícula La Belle et la Bête, de 2014, dirigida per Christophe Gans.
Fotografia de la Bèstia: de la pel·lícula Beauty and the Beast, de 2017. Walt Disney Pictures & Mandeville Films.


diumenge, 12 de febrer de 2017

Ciències i lletres: la falsa divisió de la Cultura


El 1959 Charles Percy Snow, físic i novel·lista anglès, va ser l’encarregat de pronunciar una de les conferències anuals més prestigioses de la Universitat de Cambridge, la Rede Lecture. El títol de la conferència va ser «The Two Cultures and the Scientific Revolution» («Les dues cultures i la revolució científica»). L’expressió «les dues cultures» va ser la manera de Snow de referir-se als dos pols en què veia que es dividia, cada cop més profundament, la vida intel·lectual a Occident: en un pol, hi havia els intel·lectuals literaris (que, diu Snow, «per casualitat, mentre ningú no mirava, van prendre el terme “intel·lectuals” per referir-se només a si mateixos, com si fossin els únics»), i en l’altre, els científics. I entre ells s’obria «un abisme de desconfiança i incomprensió». És a dir, Snow va parlar ja de la divisió en «ciències i lletres» que avui continua tan vigent.

Quasi seixanta anys després, doncs, aquesta ferida no només no s’ha tancat sinó que, a més, sembla que s’hagi infectat. I és que si bé ja aleshores la incomprensió de les ciències per part de la «cultura tradicional imperant» dotava aquesta última d’un caràcter no tan sols acientífic sinó gairebé anticientífic, l’augment del prestigi efectiu que des d’aleshores ha experimentat la ciència, paral·lel al deteriorament del de les Humanitats, no ha fet sinó radicalitzar aquesta situació.

Al contrari del que passava a l’època de Snow, i  les anteriors, en què les humanitats eren les úniques que al Regne Unit constituïen una educació adequada per a un cavaller —amb excepció de les matemàtiques—, avui en dia són les ciències les que pavimenten el camí dels elegits, mentre que les lletres han esdevingut la via fàcil per travessar l’educació secundària o, inclús, per obtenir algun títol universitari. Topem amb aquesta trista escissió quan tan sols som uns adolescents i, a l’institut, se’ns fa triar —si volem estudiar— entre un camí o l’altre: si un estudiant val, ha de fer ciències; la via de les lletres és pels del montón.

Però que ningú no s’enganyi. El prestigi de la ciència és nominal. Més enllà dels que la creen i l’estudien, per a la societat en general —i em refereixo al nostre país, desconec la situació real a altres llocs— la ciència és una gran desconeguda. Aparentment, se l’admira i se la valora. Però més que admirar-la se la tem: se la considera abstrusa i impenetrable, quelcom massa allunyat de l’esfera de la vida comú com perquè pugui tenir cap relació amb «allò humà». I si se la valora no és per si mateixa, sinó per les aplicacions que se’n deriven per a la comoditat de la societat i el benefici de l’economia; és a dir, per a l’únic que una societat capitalista pot entendre: per la seva utilitat.

I aquesta és la gran tragèdia: la ciència és quelcom que acaba resultant útil. I això —vist per si sol des del punt de vista dels humanistes, sense conèixer realment què és la Ciència, donant per fet que és, només, el que se n’extreu i equiparant-la a la idea de «progrés» del segle XIX— la situa, de fet, molt per sota de la resta de parcel·les del coneixement, que deuen el seu valor a una riquesa d’un ordre molt superior a l’utilitari, és a dir, a l’humanístic.

Com si l’estudi del que impliquen «les ciències» no fos en absolut una manera d’acostar-se a allò al que també ens acosten l’art i la filosofia: la(es) veritat(s). Com si la ciència no contribuís també d'anar més enllà del vel que se’ns ha posat al davant, l'aparent «realitat». Com si l’interès per ella no provingués d’aquella fam de l’ànima (o de la ment —propietat superior del cervell— que cadascú elegeixi el terme que li sembli) que neix del mateix nucli que ens fa humans. Com si l’enfocament científic no fos ni promogués una ampliació del pensament i de l’esperit crític, igual que el pensament filosòfic o l'artístic. Com si el coneixement es restringís només a una de les seves parcel·les. Com si la ciència no fos, també, una expressió del nostre abismament al cel. Com si, per exemple, l’estudi del llenguatge, aquesta propietat que defineix l’ésser humà com cap altra, només pogués fer-se des de l’àrea de la retòrica, la gramàtica o de la filosofia i no tingués res a veure amb la ment ni el cervell... o les metàfores. Com si la ciència no enriquís i complementés les humanitats, i a la inversa. Com si l’estudi de la natura —l’univers—, allò del qual en som una petita part, del lloc que hi ocupem, no tingués a veure amb l’ésser humà.

«Ciència» i «humanitats». Dues paraules que, de fet, es refereixen a diferents aspectes d’una mateixa realitat: la Cultura. Com ja passava a l’època de Snow, la ciència continua quedant fora de la Cultura. Tot i la seva aparent revalorització. Exemples que ho evidencien són que els avenços en ciència no s’incloguin en l’apartat de Cultura dels diaris —encara gràcies si li dediquen cap espai—, o la normalitat, o fins i tot,  fanfarroneria amb què és considerada la ignorància sobre temes científics —al contrari del que passa amb cap tema humanístic, on el desconeixement és, com a mínim, motiu de discreció.

Actualment, hi ha un mur entre la ciència i les humanitats, però no és natural i, fins i tot, hi hagut algun moment en la història en què no hi ha estat. A mitjans del segle XVIII, el mapa cultural que proporciona l’Encyclopédie, el gran llibre de la Il·lustració, mostra com el coneixement que constituïa la ciència no se separava del de les humanitats —ja aleshores s’havia desenvolupat el mètode científic (finals del segle XVI). Clar que, a través d’aquest, el coneixement adquirit pels «filòsofs naturals» (nom previ dels científics) gaudia d’una autoritat que el distingia com a «coneixement veritable», cosa que és, imagino, la causa de tant de ressentiment, encara ara, per part de molts humanistes, ja que és fals que el científic sigui un coneixement «veritable», i menys l'únic, bàsicament perquè no és un coneixement absolut.

El primer que ensenya la Ciència és molta humilitat. Els bons científics saben bé com de limitat és l'ésser humà, com de limitat és el nostre raonament, i d'aquí l'ús del mètode científic i de mètodes d'anàlisi matemàtics. La ciència ensenya que tot coneixement que la basteix és temporal, perquè el mateix mètode científic ho porta implícit: no permet «verificar» res, sinó simplement «falsar», així que el coneixement científic està sotmès a una revisió i correcció permanents, a l'espera que l'avanç tecnològic permeti fer nous experiments més precissos. Però en canvi, pel que he vist, des de les humanitats molts cops es percep «La Ciència» com posseïdora auto-proclamada de la veritat, i això és un prejudici, una imatge decimonònica de la ciència de quan es tenia una visió determinista de l'Univers i imperava el positivisme, però ja fa temps que això, en ciència, està superat —que ens ho expliquin els físics quàntics, si no. 

La filosofia ensenya a pensar, cosa absolutament essencial per poder-se plantejar preguntes i interpretar els resultats numèrics obtinguts pel mètode científic, alhora que la ciència ens ensenya que amb l'ús de la raó sola no podem arribar a cap veritat absoluta —igual com tampoc amb el mètode científic—, i això, al seu torn, ajuda a entendre per què un altre tipus de coneixement, l'artístic, pot ser tan o més vàlid que el de la filosofia —jo és que sóc una romàntica—, però no per si sol. Tot el coneixement i totes les vies de coneixement són una sola cosa. I tots estan igual de menystinguts.

I és que és urgent adornar-nos que no són només les humanitats les que sofreixen el menyspreu i la degradació que resulten de l'utilitarisme i la carricloneria de la societat capitalista. La ciència no està constituïda només per les ciències aplicades i les seves derivacions, tan útils, tan rendibles; la ciència és molt més, i tot això de més, tot això que són coneixements «purs», sense cap aplicació immediata evident, al nostre món tampoc no hi troba lloc.

Ja és un problema greu que en l’educació hi hagi aquesta total impermeabilitat entre «lletres» i «ciències» —tant a la secundària com a nivell universitari—, però és encara més greu creure’s que aquesta divisió és real. De fet, és un peix que es mossega la cua. 

Que no es consideri que la ciència és Cultura, que no es consideri elemental donar les eines bàsiques que evitin que sigui inextricable per a la majoria de la població en una societat tant tecnificada i cada cop més depenent dels avenços científics com la nostra, és, a més, una irresponsabilitat terriblement perillosa, ja que la mateixa ciutadania, incloent-hi —lamentablement— la classe política, pot anar en contra d’allò del que depèn. Exemples: les campanyes antivacunes, la croada contra els organismes genèticament modificats, la fe en dietes per curar càncers, i tantes altres aberracions de les quals actualment som testimonis i que fan pensar en un retorn a l’obscurantisme de l’Edat Mitjana —avui en dia: moment històric pel que fa al coneixement del qual disposem—.

Imatge: Contemporary Artistic Arrangements of Microscopic Diatoms by Klaus Kemp.


—Actualització del 24 de març del 2017—

Des de la Societat Catalana de Biologia (secció de ciències biològiques de l'IEC), s'ha elaborat el Manifest per la cultura científica i tecnològica, per tal de demanar a la classe política que s'impliqui activament per corregir la discrimació que pateixen les ciències i la deficiència cultural que això implica per a la societat (almenys la que es deriva d'aquest punt...). Pots veure'l clicant-hi al damunt, i signar-lo si vols donar-hi suport.