Breu comentari. Notes per a la lectura.
En aquest comentari recullo els que em semblen els seus temes principals i algunes notes, per a què tothom qui ho vulgui pugui –començar a– gaudir-la. No cal dir que sorgeix de la meva mirada i que, per tant, hi ha palesa la meva estima per aquesta petita gran obra.
Werther
Werther pateix per un amor irrealitzable, però això és només una part d’un tot més gran: el dolor del personatge prové del seu desencaix en el món. Werther és un jove amb una gran sensibilitat –una gran capacitat intel·lectual unida a una gran capacitat per sentir–, cosa que s’adiu perfectament amb les seves ànsies per crear. Werther té ànima d’artista, una ànima que s’eleva per sobre del pla de la vida ordinària i que en pateix tota l’absurditat i la vacuïtat. Xoca, el personatge, amb les lleis que regeixen la societat, i per això clama llibertat: llibertat per ser, que no és altra que llibertat per crear.
Werther pateix perquè la seva sensibilitat el fa dolorosament conscient de com de limitat queda el desplegament de la seva ànima pels límits de la burgesia: el seu filisteïsme, el seu seny que reprimeix les raons del cor (seu de la individualitat per als Stürmer und Dränger), i que mata l’esperit i buida l’existència. Pateix perquè les seves capacitats el fan esperar molt més de la vida, però tot i així no troba la manera de realitzar el seu potencial.
El mal de Werther és el tedi vital, l'spleen del segle XIX. I el tedi vital, opinava Goethe, té un potent desencadenant en l’amor:
«Però no hi ha res que doni més peu al tedi vital que el retorn de l’amor. Amb tota la raó es diu que el primer amor és l’únic, perquè en el segon, durant el segon, es perd el seu sentit més elevat; queden destruïdes les idees d’infinitud i d’eternitat, que en realitat són les que alcen i sostenen l’amor, i ja sembla un sentiment passatger, com tot el que es repeteix.»
I és que la sensació de desolació que caracteritza aquest estat d’ànim funest neix de veure que tot canvia i que tot s’escola sense que ho puguem retenir. I quan això passa també amb l’amor –punt d'unió del jo a un altre, del jo amb el món, i per això quelcom extraordinari–, què pot quedar que sigui de debò en la realitat?
Goethe ho va patir, i, com plasma en Werther, va tenir el propòsit de suïcidar-se, però veient que no n’era capaç, va decidir «riure’s de si mateix i viure», però no sense donar cabuda en aquest món a «tot el que havia sentit, pensat i imaginat sobre aquesta qüestió tan important», tal com explica en la seva autobiografia. Així que Goethe va fer, i amb gran èxit, el que Werther no aconsegueix: donar vida, en el món real, a la seva ànima.
Werther-la-novel·la és l’espai que Werther-el-personatge no troba a la realitat. Així que la novel·la, a través de la identificació de Werther amb el jove Goethe, mostra com la literatura és la obertura i la consolidació d’un espai --d'una dimensió-- necessàri per a la veritat, que es troba més enllà de la realitat, ja que la veritat no pot prendre forma --existir-- en un espai de només tres dimensions. A través de la mort del personatge, Goethe viu a la vida real. És a dir, Goethe fa real en la ficció (a través de la ficció) allò que a la vida és metafòric, i així allò que és mort a la ficció, a la realitat és vida. Werther mor, i així és com s'allibera dels grillons de la vida ordinària i va més enllà, però aquest més enllà que en la novel·la és la mort, és un anar més enllà de la vida ordinaria en la vida real.
És a dir, Les penes del jove Werther parla de la veritat i de la literatura i de la relació entre les dues. I aquest gran tema s'exposa també en el paper que té la literatura dins de la novel·la: la veritat de Werther se sublima sempre a través del que llegeix. Quan es coneixen, la trobada entre ell i Charlotte té lloc en Klopstock (autor admirat pels Stürmer und Dränger). L’estat d’ànim de Werther, «el lloc on és», és el dels llibres que llegeix (Homer, a la primera part, Ossian, a la segona). I l’adéu entre ell i Charlotte no pot tenir lloc sinó en els erms tempestuosos d’Ossian: aquí és on la tragèdia que els suposa acomiadar-se pot prendre forma.
Context
Com veiem, per tal de poder començar a desplegar les dimensions que conté l'obra, resulta essencial conèixer mínimament l’autor. Però a més de l’autor, també el seu context temporal ajuda a veure’n els mèrits: el Werther va aparèixer al final de la Il·lustració, encapçalant l’erupció de l’Sturm und Drang, un moviment intel·lectual trencador que exigia la llibertat de l’individu i que, tant a nivell sociopolític com artístic, es rebel·lava contra cap tipus de regles o d'ordre establert; un moviment que clamava que l’ésser humà no és només raó sinó també sentiments, i que és dels sentiments d’on brolla la seva individualitat i la força creadora –el geni creador–, la qual equipara el poeta al creador diví.
La bellesa i la importància d'aquests principis és tal que no pot ser obviada. I com veiem, Werther encarna vivament l’esperit d'aquest moviment: és, també en aquest sentit, un símbol.
Un altre aspecte que no passa desapercebut i que el context ajudarà a entendre, és el llenguatge summament afectuós amb què s’expressa el protagonista i que al lector actual podria semblar-li afectat en excés i, potser, fer que confongui la sensibilitat del protagonista amb mer sentimentalisme. Aquí hi ha dues qüestions: en tant que els Stürmer und Dränger es rebel·laven contra qualsevol tipus de regles, també ho feien contra les normes que regien les creacions literàries, i això incloïa el llenguatge. Aquests joves trencadors pretenien fugir d’un llenguatge acadèmic i pompós i, per això, reproduïen el llenguatge popular –Werther parla amb interjeccions, frases inacabades, exclamacions, etc.–, que, a més, estava influït pel corrent del sentimentalisme (Empfindsamkeit), derivació secular del pietisme.
Rebuda de l’obra
Werther és famosa per haver suscitat un augment del nombre de suïcidis entre els joves de l’època. Segons el que explica el mateix Goethe, si l’obra va tenir aquest efecte va ser, per una banda, perquè aparegué en el moment oportú: hi havia un estat malenconiós estès entre els joves, que la poesia anglesa*, per la qual tenien una gran inclinació, havia ajudat a disseminar i arrelar. Uns joves cultes, «turmentats per passions insatisfetes, sense cap estímul exterior per realitzar accions importants, amb l’única perspectiva d’haver de portar una vida cançonera, avorrida, burgesa», es consolaven amb la idea del suïcidi en cas que la vida se’ls fes massa insuportable.
Per altra banda, aquest efecte també hauria estat propiciat per la finalitat didàctica que, fins aleshores, havien de tenir les obres literàries.
«Però una representació veritable mai no té cap finalitat. No aprova, no censura, sinó que desplega uns sentiments, unes accions, tal com succeeixen, d’aquesta manera instrueix i il·lumina.»
Goethe –i l’Sturm und Drang en general– reivindicava l’autonomia de l’art. I aquest últim punt dota també de valor a l'obra.
Tal com va deixar escrit l'autor, Werther és una obra nascuda de la intel·ligència i s’ha de prendre en el sentit intel·lectual.
Fragment
Finalitzo aquest breu comentari amb un fragment de la novel·la en què es poden apreciar, sintèticament, alguns dels diferents punts anotats (i algun de més: la importància de la natura, tant en el Werther com en l’Sturm und Drang).
«Només ella [la natura] té una riquesa infinita, només ella pot formar els grans artistes. Molt es pot dir a favor de les regles, en la mateixa mesura, més o menys, que es pot elogiar la societat burgesa. Aquell qui s’hi regeix no crearà mai res dolent ni banal, de la mateixa manera que aquell qui es guia per les lleis i la urbanitat no serà mai un veí inaguantable ni un malvat acabat. Però en canvi —i ja em poden dir el que vulguin—, les regles destrueixen l’autèntic sentit de la natura i la seva expressió mateix. […] Això és com l’amor. Un cor jove està bojament enamorat d’una noia. […] Aleshores apareix un burgesot, un home que ocupa un càrrec públic, i li diu: «Escolteu, jove! Estimar és humà; cal doncs que estimeu humanament. Ordeneu-vos bé les hores: primer la feina i, després les hores d’esbarjo, dediqueu-les a la noia. Administreu-vos bé els béns i, un cop cobertes les necessitats, no us retreuré si, amb el que us sobra, li feu algun obsequi, molt de tant en tant, pel seu aniversari o el dia del seu sant», etc. Si fem cas a aquell home, en sortirà un jove de profit que jo mateix podria recomanar a qualsevol príncep per a un càrrec col·legial, però el seu amor s’haurà acabat i, si és un artista, també el seu art. Oh, amic meu! Per què costa tant que esclati la fúria torrencial del geni, que escumegi amb la marea alta, tot trasbalsant-nos l’ànima astorada? Estimat amic, allà, als marges d’aquest riu, hi viuen els homes assenyats, amb les seves pèrgoles, els seus hortets i els seus pans de tulipes, que serien arrasats si no fos perquè els saben protegir a temps amb dics i rases del futur perill que els amenaça.»
______
Notes
- Totes les citacions estan extretes de Poesia i Veritat, l'autobiografia de Goethe.
GOETHE, Johann Wolfgang (1833). De la meva vida. Poesia i Veritat. Traducció de Núria Mirabet i Cucala. Cerdanyola del Vallès, Montflorit, 2009. Premi Vidal
Alcover 2003, Premi Ciutat de Barcelona 2011.
- Poesia anglesa: poetes anglesos dels segles XVII i XVIII com Young, Gray, Milton i Goldsmith, sense oblidar Shakespeare, figura far de l’Sturm und Drang.
______
Títol original: Die Leiden des jungen Werther
GOETHE, Johann Wolfgang (1774). Les penes del jove Werther. Traducció de Manel Pla. Barcelona: Tusquets, 2002.
