Una nit. Domènec Guansé

Podem conèixer l’altre? És possible saber qui és o com és? Què el mou o què pretén amb els seus actes? Fins a quin punt som tan sols capaços de copsar aquests actes? És que no són els límits de la nostra mirada el que els defineix? No és el nostre interior el que veiem quan mirem enfora? On acabem nosaltres i on comença l’altre?

Arran de la notícia de la seva mort, Aurèlia reapareix davant de Maurici, qui, al no ser correspost pels seus afectes, se n’havia apartat ara feia no encara un any. Maurici penetra en el seu record com un espeleòleg dins la terra i en recorre el túnel que la relació amb ella hi va obrir. Així és com la coneixem, a través dels ulls d’ell: bonica, fetillera, dolça i juganera, amable i tendra a vegades, interessada i cruel d’altres. Se’ns presenta com una criatura ambigua, plena d’antinomies, com qualsevol ésser humà, podríem pensar, però, són certes aquestes antinomies que es diu que ens són pròpies? En el viatge introspectiu que Maurici farà al llarg d’aquesta nit de vetlla, podrem observar com la duplicitat d’Aurèlia en realitat respon a la visió fragmentària i esbiaixada de qui intenta llegir-la.

«Era possible d’haver estat tan cec? Era possible una interpretació tan falsa dels sentiments i les actituds d’Aurèlia? I per part d’un home com jo, que no solament l’adorava sinó que patia tant per culpa de la falsa imatge que me’n feia? I tot per què? Per manca de coratge, de confiança en mi mateix, per pessimisme.»

Els límits de Maurici no només redefineixen els actes d’Aurèlia (i encara més, també les seves intencions), sinó que al fer-ho, la deformen i la malformen, quan en veritat, més que no pas a ella el que veu és un reflex del seu interior. Aquests límits estan fets no només d’inseguretats i de mesquineses, sinó també d’ideals: vels imposats a les dones en general i a la dona digna del seu amor en concret —i tot ho projecta damunt d’Aurèlia, la qual cosa fa que aleshores es desdobli en àngel i dimoni, en dona angelicata i dona fatal, ideal i anti-ideal. En aquest sentit és interessantíssima, i poètica —sobretot en el marc d’una estètica decadentista—, l’encarnació de l’ideal en la mort:

«I com la mort, horrible com és, pot mostrar encara una imatge tan bella? […] ¿Per què ella en vida no havia estat així? Vull dir tan suau, tan dolça, tan púdica, tan tendra com expressava, tardívolament, el seu rostre. Però ¿quin era el seu rostre veritable? La mort no li hauria potser llevat la màscara i, en el seu despullament, no mostraria millor que mai la veritable fesomia, l’expressió més genuïna d’Aurèlia? No res de tan semblant a aquella Aurèlia morta —molt més semblant, sobretot, que l’Aurèlia vivent—, l’Aurèlia dels meus somnis.»

Aquesta associació de l’ideal i la mort és molt reveladora, tant pel que fa a aquest ideal, com pel que fa a l’amor de Maurici, i confirma el que ell anirà descobrint al llarg de les, no tan fosques, hores de vetlla: tot allò que l'ombra del seu jo li havia ocultat, no només sobre Aurèlia, sinó sobre si mateix. I és que arribats a aquest punt, la pregunta sobre la nostra capacitat per conèixer els altres es transforma en la sospita de la nostra incapacitat per coneixe’ns a nosaltres mateixos, la qual explicaria força bé el que sembla ser que era un dels interessos de Guansé: la volubilitat dels nostres sentiments, a la qual jo hi afegeixo el qualificatiu d’aparent. Ja que, de la mateixa manera que la visió fragmentada i vaporosa de l’altre ens pot fer pensar que està ple de contradiccions i d’incoherències, el desconeixement de nosaltres mateixos pot fer-nos creure en uns sentiments que no són reals, en tant que l’objecte al qual es dirigeixen no és més que un fantasma procedent de la boira de la nostra ceguera i que poca cosa té a veure amb el seu origen de carn i òs. Maurici no estimava a Aurèlia, sinó la seva imatge d’ella —i per això troba que el seu cos buit s'assembla més a ella que ella mateixa.

Així, més que un «reflex de l’ambigüitat amorosa», que diu Antoni Isard en el magnífic pròleg que signa, aquesta dualitat femenina seria un reflex del propi autodesconeixement, o com Isard ho anomena, del «caràcter insondable de la psicologia humana». I en aquest sentit Una nit és esplèndida: una novel·la que participa de la corrent psicologista que es va estendre entre els modernistes europeus (com Woolf o Zweig) i de l’exploració de la consciència (Proust o Joyce), i que ho fa amb una gran lucidesa i potència analítica, a més d'un refinat domini estilístic. Una novel·la en què aquesta modernitat pren motius típicament decadentistes —com ho són tant la dualitat femenina que comentava, com la mort i el cadàver d’una jove bella i estimada—, amarant-se així de les ombres envellutades del romàntic*, cosa que pels meus gustos la fan ser una autèntica delícia. 

* Llegiu «romàntic» en el sentit de castells en runes en mig de llacs boirosos o envaïts per una frondosa  flora silvestre —no de Cupidos amb arcs i fletxes, ni xocolates cardioformes. 

Fragments

«Hi ha una distància enorme entre la idea que ens fem de les coses i les coses mateixes. Contra les idees podem lluitar, esvair-les com fantasmes vans. No podem res contra la realitat que se’ns fa tangible en un cadàver.»

«La idea del mai més se’m feu aleshores present d’una manera aterridora. Mai més!… Aquell vel que ara la cobria es faria més espès, esdevindria una boira d’una intensitat impenetrable. La figura d’Aurèlia, els rastres de la seva bellesa mortal es fondrien completament. Només me’n quedaria el record. Però ¿què és el record? Una nostàlgia que ens excita els sentiments i que ens deixa insatisfets, una ombra que atreu els nostres braços i que no es deixa abraçar.»

«¿I com la reveuria, en tot cas, si la Resurrecció de la Carn no és un somni de la mateixa carn revoltada davant de la idea del no-ésser? Seria àngel o diablessa?»

«Si la nit és l’imperi de la mort, la qual s’hi revesteix de totes les seves potències misterioses, el dia pertany als vivents i arrabassa a la mort el seu prestigi.»

«Vull judicar Aurèlia i el meu cas objectivament, però sóc presoner del més fal·laç subjectivisme.»  

«Hi ha homes que sembla que hàgim nascut per a enyorar-nos sempre, per a desitjar impossibles, per a estimar les ombres que ens estenen els braços i que no es deixen mai abraçar. Divines atraccions, fantasmes divins que mai no seran nostres… »

Una nit, Domènec Guansé, 1935. Adesiara, 2022.

Montaigne i la subjectivitat moderna

La subjectivitat (la identitat o el jo) si en algun lloc existeix segur és dins de la cultura. Però no sempre ho ha fet de la mateixa manera: la manera com l’entenem actualment cristal·litzà amb la modernitat.

Amb la modernitat el subjecte passà a situar-se al centre del coneixement. És el que en filosofia s’anomena el gir copernicà o gir subjectivista, que consisteix a posar en dubte la capacitat de conèixer el món, les coses en si, independentment de les condicions de possibilitat de coneixement del subjecte que el contempla. Si bé això quedà formulat últimament per Kant (1724-1804), ja en Descartes (1596-1650) es donà un viratge de la filosofia on la pregunta per l’essència tombà cap a una teoria del coneixement —és a dir, la pregunta per l’ésser continuà sent vigent però aquest ara passava pel subjecte que coneix. Descartes juntament amb Montaigne (1533-1592) són vistos com els autors amb què es començà a configurar la subjectivitat moderna.

«El subjecte modern no sorgeix en contacte immediat 

amb el món, sinó en una habitació apartada en la qual 

el pensador està sol amb si mateix»

Peter Bürger, La desaparició del subjecte

Amb la modernitat la subjectivitat esdevingué reflexiva, és a dir, el subjecte ja no es dona directament com a subjecte: per trobar-se a si mateix ha de pensar-se. Amb Montaigne i la seva obra els Assaigs això és fa plenament visible.

Els Assaigs consisteixen en una sèrie de textos que Montaigne escriu entre 1572 i 1592, on en cadascun d’ells reflexiona sobre un tema diferent. Els temes de què tracta són tan diversos com el penediment, la mentida, els caníbals, uns versos de Virgili, cotxes, etc. No obstant, tal i com ja anuncia a la carta al lector, «jo mateix sóc la matèria del meu llibre», el fil conductor és sempre ell, el subjecte Montaigne: no s’acosta als objectes des del coneixement establert, no pretén fer un compendi del coneixement que es té sobre allò que centra el seu interès (tot i que va citant i referint coses que en pugui saber, que no és poc per la seva vasta cultura), sinó que el que fa és acostar-s’hi des de la seva experiència personal amb aquell objecte —explora, assaja, no només l’objecte sinó què en pensa ell, és a dir, s’assaja també a si mateix, i així és com es va construint (en la seva pluralitat) com a subjecte.

L’objectiu de Montaigne amb els Assaigs és coneixe’s a si mateix. I no des d’un sol criteri, un sol aspecte d’ell, o un esdeveniment que reordeni tota la seva vida i unifiqui el seu jo. I és que Montaigne veu que ell no és sempre el mateix: no hi ha una identitat ídem. Montaigne vol deixar un retrat d’ell integral —consagra el llibre «a la comoditat particular dels meus parents i amics, de manera que, quan m’hagen perdut (fet que prompte els succeirà), hi puguen retrobar alguns trets de les meues condicions i humors, i així nodriran més íntegrament i vivament el coneixement que han tingut de mi». Per això el que fa és agafar-se en tants instants com li és possible, i així, es va capturant a si mateix, sempre des del moment en què escriu, en la mesura que va pensant sobre allò que li ronda.

Malgrat aquesta inestabilitat del subjecte, sobre la qual Montaigne va insistint, el que veiem a través dels assaigs és com aquest subjecte justament va prenent forma. El subjecte pren forma amb l’escriure: l’identitat, el subjecte, no precedeix l’escriptura sinó que n’és producte.

«Al modelar en mi aquesta figura, he hagut d'arreglar-me i compondre'm tan sovint per reproduir-me, que el model ha cobrat fermesa i en certa mesura forma ell mateix. Al representar-me per a altres, m'he representat en mi, amb colors més nítids que els que abans tenia. No he fet més el meu llibre del que el meu llibre m'ha fet a mi —llibre consubstancial al seu autor, amb una ocupació pròpia, membre de la meva vida, no amb una ocupació i finalitat tercera i al·liena com tots els demés llibres —».

Assaigs, Michel de Montaigne, 1595. 

- Traducció de Vicent Alonso, 2006. Proa.

- Traducció d'Antoni-Lluc Ferrer, 1984. Edicions 62.

Oscar Wilde. In memoriam, d'André Gide

«Com els filòsofs de Grècia, Wilde no escrivia sinó que parlava i vivia la seva saviesa, confiant-la imprudentment a la memòria fluïda dels homes, i com inscrivint-la en aigua. Que els qui l'han conegut més extensament escriguin la seva biografia; algú dels qui l'ha escoltat amb més avidesa, explicarà simplement aquí alguns records personals.»

Aquest petit volum recull dos textos d’André Gide sobre Oscar Wilde: In memoriam i El De profundis. Aquest últim consisteix en una petita crítica, «un esbós», com s’hi refereix el mateix autor, sobre De profundis, apareguda el 1905 a la revista de literatura L’Ermitage. Tot i l’interès que pugui tenir com a tal, però, el primer text és el que em sembla el més interessant i valuós.

Escrit el desembre de 1901, un any després de la mort de l’escriptor irlandès, In memoriam és un petit homenatge a la memòria, i en defensa, del seu malaurat amic. Gide hi consigna breument, des del moment en què el va conèixer fins a l'última vegada que el va veure el 1898, diverses trobades i converses que hi va mantenir.

«Avui, que s’ha calmat tot rumor indiscret al voltant d’aquest nom tristament famós, que la multitud finalment s’ha cansat després d’haver elogiat, ser sorpresa, i de maleir, potser un amic pugui expressar una tristesa que perdura, aportar, com una corona sobre una tomba abandonada, aquestes pàgines d’afecte, d’admiració i de respectuosa pietat.»

És curiós topar-se amb que Gide afirma, en el text del 1901, que Wilde no era «un gran escriptor». Ell mateix, a l’avís que precedeix aquest recull que va ser publicat el 1911, ja diu que aleshores va «parlar de l’obra de Wilde, i en particular del seu teatre, amb injusta severitat», en part, diu, «enganyat» pel «desdeny divertit» que el mateix Wilde mostrava per les seves comèdies. Com Gide relata, en una trobada que va tenir lloc a Argel, just abans que Wilde s’embarqués cap al procés que acabaria amb la seva condemna, Wilde li va dir:

«Vol saber el gran drama de la meva vida? És que he posat el meu geni a la meva vida; no he posat res més que el meu talent a les meves obres.»

Al que Gide hi afegeix:

«Era ben cert. El millor de la seva escriptura no és més que un reflex pàl·lid de la seva brillant conversació.»

Oscar Wilde. In memoriam, André Gide, 1911. Traducció al castellà de Luis Baudizzone, 2022. Archivos Vola.

En relació a l'edició que he llegit, voldria apuntar que no està gens cuidada —hi ha molts errors tipogràfics. La traducció, però, ja estava feta, i m'ha semblat (pel poc francès que sé) prou correcta. Però si us interessa el text, també podeu trobar-lo a la web del Projecte Gutenberg.

https://www.gutenberg.org/files/54393/54393-h/54393-h.htm#Page_265