Montaigne i la subjectivitat moderna

La subjectivitat (la identitat o el jo) si en algun lloc existeix segur és dins de la cultura. Però no sempre ho ha fet de la mateixa manera: la manera com l’entenem actualment cristal·litzà amb la modernitat.

Amb la modernitat el subjecte passà a situar-se al centre del coneixement. És el que en filosofia s’anomena el gir copernicà o gir subjectivista, que consisteix a posar en dubte la capacitat de conèixer el món, les coses en si, independentment de les condicions de possibilitat de coneixement del subjecte que el contempla. Si bé això quedà formulat últimament per Kant (1724-1804), ja en Descartes (1596-1650) es donà un viratge de la filosofia on la pregunta per l’essència tombà cap a una teoria del coneixement —és a dir, la pregunta per l’ésser continuà sent vigent però aquest ara passava pel subjecte que coneix. Descartes juntament amb Montaigne (1533-1592) són vistos com els autors amb què es començà a configurar la subjectivitat moderna.

«El subjecte modern no sorgeix en contacte immediat 

amb el món, sinó en una habitació apartada en la qual 

el pensador està sol amb si mateix»

Peter Bürger, La desaparició del subjecte

Amb la modernitat la subjectivitat esdevingué reflexiva, és a dir, el subjecte ja no es dona directament com a subjecte: per trobar-se a si mateix ha de pensar-se. Amb Montaigne i la seva obra els Assaigs això és fa plenament visible.

Els Assaigs consisteixen en una sèrie de textos que Montaigne escriu entre 1572 i 1592, on en cadascun d’ells reflexiona sobre un tema diferent. Els temes de què tracta són tan diversos com el penediment, la mentida, els caníbals, uns versos de Virgili, cotxes, etc. No obstant, tal i com ja anuncia a la carta al lector, «jo mateix sóc la matèria del meu llibre», el fil conductor és sempre ell, el subjecte Montaigne: no s’acosta als objectes des del coneixement establert, no pretén fer un compendi del coneixement que es té sobre allò que centra el seu interès (tot i que va citant i referint coses que en pugui saber, que no és poc per la seva vasta cultura), sinó que el que fa és acostar-s’hi des de la seva experiència personal amb aquell objecte —explora, assaja, no només l’objecte sinó què en pensa ell, és a dir, s’assaja també a si mateix, i així és com es va construint, en la seva pluralitat, com a subjecte.

L’objectiu de Montaigne amb els Assaigs és coneixe’s a si mateix. I no des d’un sol criteri, un sol aspecte d’ell, o un esdeveniment que reordeni tota la seva vida i unifiqui el seu jo. I és que Montaigne veu que ell no és sempre el mateix: no hi ha una identitat ídem. Montaigne vol deixar un retrat d’ell integral —consagra el llibre «a la comoditat particular dels meus parents i amics, de manera que, quan m’hagen perdut (fet que prompte els succeirà), hi puguen retrobar alguns trets de les meues condicions i humors, i així nodriran més íntegrament i vivament el coneixement que han tingut de mi». Per això el que fa és agafar-se en tants instants com li és possible, i així, es va capturant a si mateix, sempre des del moment en què escriu, en la mesura que va pensant sobre allò que li ronda.

Malgrat aquesta inestabilitat del subjecte, sobre la qual Montaigne va insistint, el que veiem a través dels assaigs és com aquest subjecte justament va prenent forma. El subjecte pren forma amb l’escriure: l’identitat, el subjecte, no precedeix l’escriptura sinó que n’és producte.

«Al modelar en mi aquesta figura, he hagut d'arreglar-me i compondre'm tan sovint per reproduir-me, que el model ha cobrat fermesa i en certa mesura forma ell mateix. Al representar-me per a altres, m'he representat en mi, amb colors més nítids que els que abans tenia. No he fet més el meu llibre del que el meu llibre m'ha fet a mi —llibre consubstancial al seu autor, amb una ocupació pròpia, membre de la meva vida, no amb una ocupació i finalitat tercera i al·liena com tots els demés llibres —».

Assaigs, Michel de Montaigne, 1595. 

- Traducció de Vicent Alonso, 2006. Proa.

- Traducció d'Antoni-Lluc Ferrer, 1984. Edicions 62.