Cremaven. Chantal Poch

Cremaven i, si en sortir del foc que les va engendrar les paraules no el van poder contenir, les de Chantal Poch en són, com a mínim, espores ignífugues capaces d’encendre les cendres de l’altra riba —de qui les llegeix—, si és que no de fer-se so i imatge, pont, de les flames mudes que dansen aïllades en la foscor. Les paraules com a espurnes o, encara més acuradament, com a brases. L’autora introdueix el seu poemari amb els següents versos, entre d’altres, de Vinyoli:

Però tu sents potser
darrere les parpelles,
cap al teu cor, paraules
com brases, d’aquest foc
somort, llunyà, que m’omple.

Les paraules amb què la poeta busca dir el desig, el plaer, el jo.

Aixeco atemorida
la pell del paradís.

Un jo desdoblat pel llenguatge: un jo que és cos i és mirada, una pupil·la que veu i és a través de les paraules,

Una meitat no té cor.
L’altra, la miro com viu.

D’aquí la raó de ser del poeta: fer visible l’invisible,

Com una ditada
que parli del Vidre.

potser la seva desraó...

Aixeco atemorida
la pell del paradís.

Es pot dir el cos, el seu desig, la invasió extàtica de la pell per la pell d'un altre?

Pel veïnatge dels pits
es propaga la parla.

Podem parlar-ne però no els podem dir. De la potència del despertar físic, concret però volàtil, a la impotència d’un llenguatge que no pot sinó capturar-lo indirecta (a partir del record) i porosament, que no el pot comunicar enterament, que no el pot dur més enllà, ni més endins de la pròpia pell (és la pell el més profund que tenim?),

Les llàgrimes de les coses
com el nucli dur del núvol.

Del foc i els límits del cos als límits del llenguatge.

Sé el límit perquè no hi van
a morir les aus enceses.

Uns límits estretits pel desgast constant de camins fressats durant generacions,

Abasto guspires
amb llances gastades.

Una batalla impossible però no perduda: és el poeta qui situant-se en els límits, en el seu afany de dir l’indicible, els empeny cap enfora:

Estels empenten confins

massa cansats per a caure.

I tot i que potser no pot cenyir l’objecte del seu desig sense petrificar-lo i difuminar-lo,

Rodolen fruits morts, ampolles

buides de llet cap a tu.

sí que el pot contemplar, 

No es veu cap foc, només la claror.

Algun pecat com una aurora.

i esdevenir el lític portal 

D’acord, seré una joia,

seré un vers dur i brillant.

cap a un moment que ja es fon, però que encara crema,

Dic fluix perquè és feble que es mostra el valent.

Dic poc, però el que dic encara és calent. 

i cap a un tu que pugui completar el que el llenguatge no ha pogut retenir:

Has vingut —t’he fet venir—

per omplir-me les paraules.

Poques paraules (cent cinquanta poemes de dos versos) les que Poch fa servir per dir molt més del que diuen i del que n'he retallat i relligat per fer-ne, de nou, espurna. Perquè no té sentit dir el que no cap en el llenguatge: cal obrir-lo, cal fer-lo clau, cal dir poc per poder dir més. I si no m’enteneu, llegiu-la a ella, que ho diu millor, més breu i més al·lucinant…

Espectre de tres cares:

dir nou, dir ple, mig dir.

… I també rodó: no podrien haver-hi millors versos per obrir i tancar Cremaven que els que té. Jo us en deixo el parell amb què a mi em va atrapar —els finals ja són cosa vostra.

Llegeix:

Voreja’m.

 

Cremaven, Chantal Poch. La Breu, 2023.