Nicolau, d'Antoni Veciana

Amb Nicolau, la primera novel·la del dramaturg Antoni Veciana, el mitològic peix Nicolau aflora de les aigües del folklore català, cada dia més profundes i obscures, per refrescar el panorama literari actual. La llegenda tracta d’un nen tan amant del mar que feines i treballs tenia la seva mare per fer-lo'n sortir. «Nicolau! Tal que sempre ets a l’aigua, així et tornis peix!», exclama un dia la pobra dona, llançant sense voler la maledicció —o la benedicció— que transforma el seu fill en mig peix. A partir d’aleshores en Nicolau inicia la seva odissea a través de tots els mars i oceans del món, al llarg de la qual, en la present novel·la, s’hi aniran armallant altres mites i faules, tant de l’imaginari català com del de les costes Mediterrànies en general. Per posar només alguns exemples, trobem la llegenda dels fadrins encantats del cap Norfeu, la de Sant Brandà i els simonets o el mite grec de Glaucos on apareixen Escil·la, Circe i Caribdis, juntament amb sirenes, vaixells fantasma i utòpiques ciutats enfonsades.

Però de la mateixa manera que el llibre arrela en el folklore, s’imbrica també amb la tradició literària. Així, a diferència del mite, on la transformació d’en Nicolau es dona el mateix instant en què és maleït, a la novel·la la seva metamorfosi és més lenta, progressiva i dolorosa, i remet a una altra de molt famosa en la literatura: «Quan un matí Nicolau Pou va despertar-se d’un somnis neguitosos, es va trobar al bocoi transformat en un peix meravellós. Flotava traient de l’aigua l’esquena coronada per dugues aletes dorsals, i si abaixava una mica el cap es veia la panxa de color blanquinós, recoberta d’escates que semblaven el revers d’una fulla d’aulivera. Les cames se li havien convertit en una sola cua dolorosament forta…» i així continua, unes línies més, la picada d’ullet a Kafka.

Aquest canvi que Veciana introdueix en la metamorfosi d'en Nicolau alhora es vincula amb una dimensió més profunda de l'obra, lligada a la humanització del personatge del mite: a la novel·la, Nicolau és un noi que no s’adapta bé a la realitat del seu entorn, una gran part d’ell no pertany al món terrestre. A diferència de la llegenda, on la seva ràpida metamorfosi va lligada al mal d’ull, aquí la podem veure com el desplegament de la seva pròpia forma: una forma mig aquàtica, és a dir, una forma estranya i monstruosa per aquells que viuen en la realitat de la terra, però bella i poderosa per transitar en un altre àmbit de la realitat: el subaquàtic, un món submergit, ocult als sentits. No obstant això, i tot i que la seva nova forma el faculta per perseguir el seu somnis i desitjos, les profunditats del món són solitàries, i ell, de fet, no deixa de ser mig humà, de manera que no pot viure totalment d’esquenes a la superfície. En Nicolau només troba l’equilibri quan pot viure alhora als dos mons, i això ho fa fent de les seves habilitats i coneixements la seva aportació al món dels altres, sentint que en fa un lloc millor. «Portaria als humans els camins de l’aigua com Prometeu va fer amb el foc.» En això, la novel·la també fa pensar en el Wilhem Meister de Goethe, és a dir, en el Bildungsroman. «Per una vegada semblava que el Nicolau se sentia útil en aquest món, i que el món podria ser una mica menys cruel gràcies a la fenya d’ell, la qual havia entomat de l’Astruc.» Però no cal patir, que per molt mitològica i fantàstica que sigui la forma d’aquesta obra, no és cap novel·la de formació i la cosa no acaba aquí.

Nicolau conté la frescor de la marinada i l’alè fabulós de les rondalles explicades de viva veu. I si no de la veu, de la llengua, i és que aquesta és l’altra gran qualitat que fa destacar l’obra: no només reviscola la mitologia nostrada sinó la llengua, que rellampega amb la vivacitat del foc —al voltant del qual podem imaginar-nos escoltant, i vivint, totes les llegendes que el llibre conté i que són justament les que fan del nostre mar el mar Mediterrani. I això no hi ha cap narració que pugui fer-ho si no es trasllada la salabror marina a la mateixa llengua, si l’essència de les històries no impregna la seva forma. Veciana, nascut a Reus i filòleg de formació, enriqueix i assaona el moribund català normalitzat actual amb paraules i expressions pròpies de la parla del Camp de Tarragona que recupera de les seves àvies i dels pescadors de Cambrils. I tot això, és clar, es desplega al llarg d'una narració àgil i fluida que descriu vívidament tant les accions com els personatges i llocs fantàstics que hi apareixen.

Nicolau, Antoni Veciana. La segona perifèria, maig del 2022.

AIOUA, de Roser Cabré-Verdiell

Definir literatura, el que comparteixen el conjunt de textos que solem agrupar dins d’aquest terme, no és fàcil. No obstant, els diversos intents i propostes que s’han fet conflueixen en dos aspectes essencials: un ús especial del llenguatge i la ficcionalitat. La primera novel·la de Roser Cabré-Verdiell no només conté aquests elements, sinó que en són protagonistes, els desplega i hi juga, arrossegant el lector lletraferit a una autèntica festa de la literatura.

Literatura. Lletres. Les consonàntiques, per a la protagonista de l’obra, la Rut, van associades al trauma. Una infància i una adolescència inenarrablement sòrdides, indicibles, referibles únicament i onomatopeicament pel so de les fractures amb què la van anar esberlant. La mentida com a ensenyament únic i mecanisme de defensa imposat, la supervivència com a vida. Una vida que aparentment començava a redreçar-se quan de cop, davant la progressió de l’amor (amb Hac), deixa de ser sostenible. La Rut necessita dir la veritat, però com dir res, només amb consonants? Unes consonants cantelludes i punxegudes que li han trinxat les cordes vocals. La Rut, muda, fuig, marxa cap a Iowa a trobar-hi Aioua, però també la e que no té i que hi ha més enllà de l’última a.

«Soc un anagrama, Hac, perquè el meu nom, Rut, té les lletres per dir true, una veritat en anglès. Sí, d’acord, em falta la e. Soc una veritat mutilada.»

Res no precedeix el dir: el llenguatge no és un conjunt de simples etiquetes que puguem enganxar a les diferents parts del món: són les paraules les que defineixen, divideixen i creen, cada part del món que veiem, i veiem només aquelles parts que podem dir. Les ficcions no són mentides, són el desplegament, la realització efectiva, del caràcter polisèmic de les nostres veritats, del nostre món interior, la no materialització del qual fa de l’exterior un simple decorat de paper maixé. L’espai de les paraules excedeix el de les tres dimensions de l’espai físic. D'aquí l'ambigüitat. Projectar en aquest espai limitat els diferents plans de significat de les paraules i de les seves combinacions, permet anar més enllà de la llum encegadora del Sol, descórrer la cortina de La realitat i entreveure l’Univers que s'hi oculta al darrere. Com més significats, més veritat. I Cabré-Verdiell no para de crear significats, no para d’augmentar l’ambigüitat, no para d’aprofundir en la realitat. I ho fa ja des d’aquesta mateixa: des de la materialitat de la paraula, la part tangible pels sentits —la cadena fònica—, que, irònicament, obviem en la quotidianitat: ni tan sols les percebem, les paraules. La forma és essencial, perquè forma i contingut són la mateixa cosa. Sense forma el contingut no es realitza: no existeix. La realitat convinguda ignora les paraules, les invisibilitza, hi són simples substituts d'aquelles fraccions seves que anomenen; així és com els seus significats desapareixen: el món s’estreta, es minimitza a les tres úniques dimensions que veiem amb els ulls, i queda buit. Cabré-Verdiell inverteix el procés: dels múltiples significats de les paraules, partint ja des del més material, en construeix l’espai on transcorre la història, fa real la metàfora: Aioua.

«[Ambigüitat] Crec que és la paraula que més m’ha ajudat en aquest viatge meu cap a la veritat. Veritat té atrevit ben escrit. M’hi he atrevit, Hac. A escriure’t les coses des d’aquest indret que és una manera de dir dintre. Un viatge dintre meu. Sona bucòlic, aquest afany d’autoconeixement però creu-me, és sòrdid. Ben bé com el motel. Mo-tel. Mot-el. El mot. Hi ha una paraula dins el motel que és casa.»

Aioua és pura forma. Que és una manera de dir que és tot ple de contingut o que dins és fora: tot va unit. Jordi Benavente va expressar en una de les presentacions que s’ha fet del llibre, i amb molta raó, que Aioua no era un llibre per ser llegit sinó per ser recitat. Les seves frases no només són plenes de significats sinó que vibren amb ritme. L’ús i la consciència del llenguatge que s’hi manifesten el fan bellament —plenament— poètic. Metàfora viva que no només es troba en el pla lingüístic sinó que d’aquest salta a la història mateixa i se’n fa constitutiva. I això ho prenya tot de significat. (Ous a tot arreu, si el llegiu, ja m'entendreu.) Molts significats, entre els quals de manera destacada hi ha la reflexió sobre llenguatge i ficció i, a través d’aquesta, sobre la veritat i la mentida (qüestions que, de fet, es troben sempre darrera de totes les grans obres literàries —«darrera»: no sempre com a tema principal o de manera evident). I a partir d’aquí, altres temes com la identitat i l’amor.

Però si tot això us sona massa teòric, no patiu, la Roser no ho és gens: tot això ho fa des de la narració, des del relat. Cero teoria: tot pura posada en escena, pura realització efectiva, tot pur joc, pur goig. Pura Literatura.

Aioua, Roser Cabré-Verdiell. Males herbes, 2022.