Fa un temps ja, vaig caure en com podia ser que no hagués llegit res de Virginia Woolf. Què havia escrit (o fet) aquesta literata eminent per merèixer el lloc que ocupa en les lletres universals? És a dir, com podia ser que em fes aquella pregunta si ni tan sols sabia qui era, en realiat. Així que em vaig posar a investigar una mica i entre dades biogràfiques vaig anar copsant comentaris que, pel que fa a la lectura d'alguna de les seves «produccions», em van dur a decidir que començaria amb Mrs. Dalloway.
Així va ser que va començar el que ha esdevingut una tradició en les meves visites a les llibreries: la recerca d'aquesta novel·la (en català, aquest és el punt conflictiu). Encara no l'he trobat (val a dir que m'ho prenc amb calma). Però això, ara mateix, en realitat no importa. El que volia explicar és que va ser així, en una d'aquestes ocasions en què buscava aquesta novel·la, que vaig trobar aquest petit volum titulat Londres, un recull de sis articles que l'escriptora va publicar a la revista Good Housekeeping entre 1931 i 1932. Al ser un llibre petit vaig pensar que potser ja estaria bé per apaivagar la meva curiositat envers la producció literària d'aquesta autora, però m'ha passat just el contrari: encara l'ha atiat més. La veritat és que amb aquests sis textos que descriuen diferents parts Londres, i de la vida a Londres, hi he descobert una prosa rica i àgil, producte d'una mirada indubtablement aguda i penetrant, i marcada, m'ha semblat, per una evident sensibilitat poètica. Tot això són només impressions meves, però el fet és que m'he quedat amb ganes de més Virginia Woolf.
Recopilo alguns fragments:
• La veritat és que ella no volia intimitat; volia conversa. La intimitat té una manera d'engendrar silenci, i ella avorria el silenci. (Pàg. 12)
• (...) si algú deia una cosa brillant, es considerava més aviat com si hagués trencat l'etiqueta, un accident que s'ignorava, com una crisi d'esternuts o una catàstrofe amb una magdalena. (Pàg. 13)
• L'ús produeix bellesa com a producte residual. (Pàg. 29)
• L'encís del Londres modern és que no està construït per durar; està construït per passar. (Pàg. 40)
• Tots dos, marit i muller, tenien talent, s'estimaven, però què poden fer el talent i l'amor contra els corcs i les banyeres d'estany i les bombes al soterrani? (Pàg. 48)
• Semblen massa, massa minúsculs, massa semblants els uns als altres per tenir nom, un caràcter, una vida diferenciada i pròpia. (Pàg. 57)
• La pedra grisa, antiga com és, canvia com un ésser viu sota l'oneig incessant de la llum canviant. (Pàg. 61)
Londres, de Virginia Woolf. Traducció d'Eduard Castanyo. Viena Edicions. Primera edició (abril de 2008).
