I després, el buit

Quan tornava cap a casa, al tren, davant meu hi havia asseguda una noia. Els cabells llargs i foscos, els llavis fins i un llibre a la falda. Podria ser jo, vaig pensar mentre, a l'altra banda de la finestra, em veia a mi mateixa surant en la foscor. De cop, la noia va sortir de la història que la tenia absorta i, de nou, va acotar el cap cap al llibre, però sense tornar-hi a entrar. Semblava com si s'hagués estavellat contra un mur en el lloc on hi havia d'haver una porta.

La seva parada s'acostava, havia de tancar el llibre i dirigir-se cap a la sortida. Però ella romania contemplant el blanc de la darrera pàgina, surant com un fantasma en la foscor a la qual l'havia projectada aquell punt final.

El tren havia parat, però allò ja no era la seva parada.

Vespre entorn a Haruki Murakami

Ahir al vespre va tenir lloc la conferència Murakami i el seu món. Una aproximació a la cultura japonesa, organitzada per Llibres per llegir i a càrrec dels seus traductors al català: Albert Nolla, traductor habitual de l'escriptor, i Jordi Mas, responsable de l'arribada al català de la trilogia 1Q84. Nolla, més familiaritzat amb Murakami, va apropar als assistents a la seva figura, mentre que Mas va centrar la seva intervenció en el text de l'últim llibre de l'escriptor.

Murakami: entre dos mons

Tot i que Murakami és una estrella de la literatura actual, Nolla va explicar com, per molt evident que ara ens pugui semblar l'èxit de l'escriptor, va tenir uns començaments difícils. I és que aquí, arran d'unes primeres edicions no gaire reeixides, les editorials no s'atrevien a arriscar-se amb l'autor nipó; alguns el donaven per mort (editorialment parlant).

La noia del quadre

Hi ha algunes èpoques que semblen haver tingut un encant especial, que els mateixos fets ordinaris que podem viure en els nostres dies serien més fabulosos si ocorreguessin en alguna d'elles. Potser és per l'estètica que marca l'arquitectura, la decoració i la moda de certs llocs en certs moments. Pot simplement un marc incrementar el grau de fascinació que exerceix una escena? Potser això no sigui tan superficial com sembla, les implicacions d'això crec que poden ser més pregones: no està el sentit estètic relacionat amb l'art, amb com es representa el món, i això amb els corrents intel·lectuals, la manera de percebre i interpretar la realitat, i aquests amb els descobriments, avenços i fets que marquen una època? Clar que segurament també és per les pel·lícules i per les novel·les, que a més de plasmar amb menor o major grau d'encert tot això, ho recobreixen amb una pàtina que rellueix amb una llum onírica que encanta als espectadors.

Una de les èpoques la qual, si tingués una màquina del temps, m'agradaria poder visitar és l'anomenada Belle Époque. A falta de màquines del temps, però, es pot visitar, fins el 9 d'Octubre, el CaixaForum, on hi ha exposada una mostra de retrats d'aquella època. Jo hi vaig anar fa un parell de setmanes i em va agradar poder-me acostar una mica a aquell període. Però d'entre tots els quadres, em va captivar el retrat d'una noia immortalitzada en un gest ple d'una coqueteria encantadora: Cléo de Mérode, fins aleshores una desconeguda per a mi. I l'artista que va saber-ne copsar alguna cosa més que la seva bellesa va ser Giovanni Boldini. I aquí, crec, que està la força del quadre: aconsegueix que la gràcia de la protagonista ens arribi, ens toqui; conté la capacitat d'encisar que, pel que n'he esbrinat, ella tenia en persona.

Londres, Virginia Woolf

 

Fa un temps ja, vaig caure en com podia ser que no hagués llegit res de Virginia Woolf. Què havia escrit (o fet) aquesta literata eminent per merèixer el lloc que ocupa en les lletres universals? És a dir, com podia ser que em fes aquella pregunta si ni tan sols sabia qui era, en realiat. Així que em vaig posar a investigar una mica i entre dades biogràfiques vaig anar copsant comentaris que, pel que fa a la lectura d'alguna de les seves «produccions», em van dur a decidir que començaria amb Mrs. Dalloway. 

Així va ser que va començar el que ha esdevingut una tradició en les meves visites a les llibreries: la recerca d'aquesta novel·la (en català, aquest és el punt conflictiu). Encara no l'he trobat (val a dir que m'ho prenc amb calma). Però això, ara mateix, en realitat no importa. El que volia explicar és que va ser així, en una d'aquestes ocasions en què buscava aquesta novel·la, que vaig trobar aquest petit volum titulat Londres, un recull de sis articles que l'escriptora va publicar a la revista Good Housekeeping entre 1931 i 1932. Al ser un llibre petit vaig pensar que potser ja estaria bé per apaivagar la meva curiositat envers la producció literària d'aquesta autora, però m'ha passat just el contrari: encara l'ha atiat més. La veritat és que amb aquests sis textos que descriuen diferents parts Londres, i de la vida a Londres, hi he descobert una prosa rica i àgil, producte d'una mirada indubtablement aguda i penetrant, i marcada, m'ha semblat, per una evident sensibilitat poètica. Tot això són només impressions meves, però el fet és que m'he quedat amb ganes de més Virginia Woolf.

Recopilo alguns fragments:

• La veritat és que ella no volia intimitat; volia conversa. La intimitat té una manera d'engendrar silenci, i ella avorria el silenci.  (Pàg. 12)

• (...) si algú deia una cosa brillant, es considerava més aviat com si hagués trencat l'etiqueta, un accident que s'ignorava, com una crisi d'esternuts o una catàstrofe amb una magdalena.  (Pàg. 13)

• L'ús produeix bellesa com a producte residual. (Pàg. 29)

• L'encís del Londres modern és que no està construït per durar; està construït per passar. (Pàg. 40)

• Tots dos, marit i muller, tenien talent, s'estimaven, però què poden fer el talent i l'amor contra els corcs i les banyeres d'estany i les bombes al soterrani? (Pàg. 48)

• Semblen massa, massa minúsculs, massa semblants els uns als altres per tenir nom, un caràcter, una vida diferenciada i pròpia. (Pàg. 57)

• La pedra grisa, antiga com és, canvia com un ésser viu sota l'oneig incessant de la llum canviant. (Pàg. 61)

Londres, de Virginia Woolf. Traducció d'Eduard Castanyo. Viena Edicions. Primera edició (abril de 2008).

Nou llibre d'Amélie Nothomb

Dilluns, en passar per la llibreria, vaig trobar-me amb que Amélie Nothomb ha tornat a publicar llibre. No en porto el compte exacte, però diria que més o menys en treu un a l'any (i ella assegura que n'escriu molts altres que no arriba a publicar).

Si coneixeu una mica l'obra d'aquesta autora sabreu que les seves novel·les poden dividir-se en dos grans blocs: les que són de tipus autobiogràfic i les que no. Aquest nou llibre, titulat "El viatge d'hivern", del que fins dilluns no en vaig saber res, sembla que estaria en la segona categoria (només n'he llegit el resum de la contraportada, i l'argument no sembla ser autobiogràfic, però hi menciona una novel·lista estranya i pertorbadora... ).

La fi dels exàmens