#Ressenya
A finals del segle XVIII, a través dels poetes alemanys i de la seva naixent sensibilitat romàntica, el vampir va passar dels seus sòrdids orígens folklòrics a la literatura. Serien els seus passos de tinta els que el durien a convertir-se en la refinada criatura, astuta, poderosa i seductora, a la que avui tan difícil és de resistir-se. Aquest seria un camí d’aproximadament un segle que culminaria en el mite de Dràcula. Abans, però, de la gran novel·la de Bram Stoker (1897), i dins del corrent literari que encetà El Vampir de John W. Polidori (1819), hi hauria altres obres narratives notables, com és el cas de Carmilla (1872).
Carmilla és coneguda tant per ser una de les obres de les quals begué Stoker com pel seu lesbianisme. A l'època en què es publicà, les ardoroses mostres d'afecte que Carmilla adreça a la protagonista eren prou explícites, però per si una cosa destaca també aquesta obra és pel bon gust i l’elegància de la narració. De manera que, en el marc actual, ningú no hauria d'esperar trobar-hi res de gaire escandalós.
Carmilla és el relat en primera persona dels pertorbadors esdeveniments que li succeeixen a Laura, filla d’un militar anglès retirat a qui la pensió li permet de viure en un castell a Estíria. Situat en mig de boscos i sense veïns gaire propers, la vida de la jove és solitària fins que un dia un carruatge bolca a prop de la seva llar i n’acullen una de les ocupants accidentades: l’encisadora Carmilla, una noia de la mateixa edat que la protagonista. A partir d’aquí, la història se centra en la relació que s'estableix entre les dues noies —l’automàtica atracció i estima de Laura per la seva nova amiga, i la fogosa devoció d’aquesta cap a ella—, alhora que una sèrie de morts i estranyes aparicions comencen a tenir lloc a les rodalies del castell. Aviat, Laura començarà a tenir somnis inquietants i anirà perdent la salut en un procés semblant, però molt més lent, al que han patit els recent finats de la zona.
Laura i Carmilla es poden veure com figures oposades: la primera, rossa, d’ulls blaus i virginal; la segona igualment bella, però de cabells i ulls foscos, i d’una sensualitat fervent. Carmilla, es perfila com el doble obscur de la narradora, que descriu les sensacions que aquesta li desvetlla com una barreja d’atracció i fàstic. Carmilla és la manifestació d'aquella part de l’individu que la societat exclou i nega, del desig que s’ha demonitzat. Per això és un monstre, és a dir, «allò que es mostra»: allò que s’havia desterrat de la llum però que retorna de les tenebres on se l’havia intentat confinar. Però Carmilla no és només l’ombra de la protagonista, sinó un personatge que existeix independentment. Un personatge, que tot i que esfereïdor, no és pura maldat, i que fins i tot pot arribar a veure’s com la víctima d’una maledicció de la qual no pot escapar.
Le Fanu, doncs, dotà el vampir d’ambigüetat fent-lo un personatge més complex i fascinant, alhora que hi reuní molts dels trets que en alguns textos anteriors ja l’anaven prefigurant tal com se'l coneix actualment: l’elegància aristocràcia, la intel·ligència astuta, la voluptuositat insaciable, la força sobrehumana, el poder de la hipnosi i de transformar-se en animal, la nocturnitat —tot i que no la incapacitat d’exposar-se a la llum del dia—, o l’associació de la seva forma femina amb la femme fatale.
Però si Carmilla és una magnífica història de vampirs, ho és també per com genera i manté la tensió de la narració. A més de l’àgil dosificació d’informació i alternança d'intensitats dels fets inquietants que es van donant, és destacable el paper que hi juguen l’entorn i l’ambient, vívidament descrits per la fina ploma de Le Fanu: l’exotisme de l’aleshores llunyana i feréstega Europa central; el medievalisme de castells, de pobles en ruïnes i de les classes nobles; els capvespres boirosos i la lluna que presideix el paisatge; i juntament amb tot això, l’aïllament que aquest escenari comporta. A més, Carmilla incorpora un element de misteri que l’acosta als relats detectivescos, tot i que no ho desenvolupa tant com posteriorment farà Dràcula, que és la recerca que els personatges hauran de fer al final per poder trobar el monstre. Amb tot, introdueix una figura que posteriorment serà arquetípica del gènere: l’expert en vampirs, que Stoker sublimarà en el famós personatge de Van Helsing.
Carmilla ha estat qualificada pels entesos com una obra exquisida. A mi així m’ho ha semblat i la recomano a tots els amants de les històries gòtiques de fantasmes.
«Estimada meva, tens el cor ferit. No em jutgis cruel si obeeixo la llei indefugible de la meva fortalesa i de la meva debilitat. Si tens el cor ferit, el meu cor agrest sagna amb el teu. Arravatada per l’enorme humiliació que pateixo, visc en l’escalfor de la teva vida. Tu moriràs… moriràs, moriràs dolçament en la meva. Així coneixeràs l’èxtasi de tanta crueltat, que malgrat tot és amor.»
