Raó i imaginació. És cap d’aquestes dues facultats de més vital importància que l’altra per a la vida, especialment en una societat moderna capitalista?
A finals del segle XVIII i davant la supremacia tirànica que els il·lustrats havien atorgat a la raó, va sorgir un grup de pensadors i poetes que reivindicaven, entre d’altres coses, la importància de la imaginació. No és que anessin en contra de la raó, sinó que reclamaven allò que la Il·lustració havia deixat fora, ja que l’ésser humà no és només raó i l’extirpació de les seves altres facultats no podia sinó donar lloc a un ideal aberrant i mutilador. Els romàntics reivindicaven la totalitat, la no-fragmentació: l’absolut. Reivindicació que avui en dia hauria de ressonar amb més fúria que mai, ja que la compartimentació que patim els individus en el capitalisme ens trosseja, literalment, dia a dia. I a l’individu esqueixat, com que ja no es té a si mateix, només li queda una cosa: la «realitat», la realitat brutal de la societat moderna capitalista. I això no ho aguanta cap ésser veritablement conscient.
L’individu es troba en la realitat fàctica —l'anomenaré la «matriu»— però dins d'aquesta, més enllà d'ella. Perquè l’individu no és només acció: és seqüència i és sentit; és lligament, és narració. I en això tant la raó com la imaginació resulten indispensables: la realitat veritable —la placenta que embolcalla l’individu dins la matriu— és el teixit que ordeixen entre les dues, l’entramat resultant de la interacció de l’individu, sensible i intel·ligent, amb el món; l’individu només es materialitza en el món i el món només s'endreça en l’individu. Per això la realitat veritable —aquella que sosté l'individu en el si del món— és una ficció, i per això hi ha ficcions que són més reals que la realitat. Però no totes, és clar: com la nostra percepció estigui massa desafinada, poca cosa ens arribarà de fora, i l’entramat el farem entre nosaltres i una fantasia. Perquè si la percepció falla en algun dels seus nivells, ja sigui perifèric o central, l'únic amb què ens entrelligarem serà amb el nostre propi cordó umbilical.
Això podria ser el que passa al jove protagonista del conte de Hoffmann, en Nathanael, que es pot veure com algú que cau en espiral cap a la bogeria, si s’interpreta des del prisma dels il·lustrats, però també com algú a qui realment un dimoni persegueix. Aquest dimoni no és cap altre que l’Home de sorra del títol de l’obra, un ésser aterrador que s’enduu els ulls dels nens que no volen dormir. En Nathanael explica com de petit, després que el pare els expliqués a ell i els seus germans contes i històries meravellosos, la mare els feia anar al llit tot dient que l’Home de sorra ja arribava. Aquest fet coincidia amb el so de les passes d’algú que pujava les escales de la casa, un estrany advocat anomenat Coppelius amb qui el seu pare realitzava, com més tard sabrien, alguna mena d’investigacions científiques. En la seva ment infantil, el lligam entre els dos visitants nocturns aviat quedà establert, i la seva curiositat el portà a infiltrar-se d’amagat al despatx del pare per poder veure com era l’Home de sorra. Tot i que la cosa no aniria bé, el nen es refaria del fort impacte que aquella trobada traumàtica li suposaria, però anys més tard —i aquí és on arrenca la narració—, quan en Nathanael ja adult obre la porta i es troba un venedor ambulant d’ulleres anomenat Coppola, l’horror d’aquell moment ressorgeix i amenaça d’alterar cada aspecte de la seva vida.
El text, doncs, per una banda ofereix un magnífic conte fantàstic i, per l’altra, un retrat d’un procés mental patològic en el qual el protagonista es va desvinculant de la realitat fins a perdre totalment l’oremus, procés que no solament relaten els esdeveniments de la història sinó que plasma el simbolisme que fa del text una al·legoria. Així, aquesta desvinculació, aquesta incapacitat creixent de veure la realitat, queda plasmada no només en el temor i l'obsessió d'en Nathanael per l’Home de sorra —en les seves manifestacions com a Coppelius o Coppola—, sinó també en la compra d’uns binocles que finalment fa a l’esgarrifós òptic i que desencadenarà els successos que el conduiran al frenopàtic (no patiu: aquest no és el final de la història). És a dir, en Nathanael ven els seus ulls a l'Home de sorra: queda cec a la realitat. Sembla ser que el mateix Hoffmann oscil·lava entre estats maníacs i depressius, per això, tot i que «que típicament és algú que anima els lectors a refugiar-se de la vacuïtat de la vida en els reialmes de la imaginació i la poesia», «amb l’edat va aprendre a refiar-se de la perspectiva dels altres i a desconfiar dels seus impulsos» (1) i, per això, en el conte s'hi pot veure una advertència dels perills de recloure’s en una subjectivitat hermètica —una subjectivitat acrítica i narcisista que no es qüestiona ni les pròpies percepcions.
Tot això queda perfectament intrincat amb un altre aspecte que també palesa el text, que és el reflex de les dues faccions en què es dividia l’intel·lectualisme alemany de l’època –Il·lustració i Romanticisme— a través de la contraposició del protagonista, emocional i impulsiu, i de la seva promesa Clara, racional i serena. Ella intenta en va fer que en Nathanael surti de l’obnubilació que li ha suposat la trobada amb l’òptic ambulat, que no dubta que per ell ha estat terrible, però no només és acusada de freda, prosaica i insensible, sinó que se li recrimina la seva capacitat per raonar i aprofundir filosòficament en l’assumpte. Això últim, seguit pel distanciament que patirà la parella i la consecutiva obsessió del protagonista per la filla d’un dels seus professors, una noia bonica però incapaç de vocalitzar res que no siguin frases de cortesia, suma a l’obra un altre punt de riquesa, que és la crítica del menysteniment de la dona en la societat de l’època.
I paro aquí perquè es fa difícil parlar-ne més sense revelar res. Excepte destacar que si tot aquest contingut resulta en una gran obra literària és perquè va unida a l’excel·lent narració (amb tot el que aquesta implica) de Hoffmann. I tot en menys de cent pàgines! Un text brevíssim però i immens.
__________
(1) Michael Grant Kellermeyer “E. T. A. Hoffmann's The Sandman: A Two-Minute Summary and Analysis of the Classic Horror Story.” Oldstyle Tales Press, 2019.
__________
L'home de Sorra, E. T. A. Hoffmann, 1816. Traducció de Marina Bornas. Edicions de 1984, 2021.
