Amélie Nothomb havia parlat ja a Metafísica del tubs de la fascinació que, sent una nena d’encara no tres anys, va despertar-li Jesucrist. Fins al punt, segons explicava (la veracitat de la ficció va més enllà dels fets), que va ser l’interès per saber-ne més coses el que la va motivar a aprendre a llegir. Però una ombra d’incomprensió es va erigir al seu davant: per què el seu superheroi, aquell home formidable amb poders, va deixar que el crucifiquessin? L’escriptora sabia ja que algun dia escriuria sobre ell i, si bé mai no ha arribat a sentir-se preparada per fer-ho, arribada als cinquanta anys va decidir que era el moment de fer-ho, abans no comencés a perdre musculatura. Set és el llibre que va gestar mentre buscava la resposta a aquesta pregunta i que, tres anys després del seu naixement, ens acaba d’arribar al català i castellà.
«La nit des de la qual escric no existeix. Amb tot, hi ha una dimensió inexplorada que no tinc la sensació d’haver-me inventat: un temps d’una altra mena que he inserit entre la mort i jo.»
A Set, Amélie es posa en la pell de Jesús a partir del moment del seu judici, de manera que en ressegueix els pensaments en forma de monòleg interior fins que ressuscita, tot ampliant aquest lapse de temps inventant una nit entre el dia del judici i el de la crucifixió.
«El més profund que tenen els homes és la pell.»
Jesús, Déu encarnat, és recreat per Nothomb fins a les últimes conseqüències del verb: el fill de Déu és tot cos, tot sensibilitat sensorial, fins al punt que el seu poder, la força màgica amb què obra els miracles, se situa a la pell. En el mite fundacional del cristianisme l’escriptora troba, doncs, el substrat perfecte on desplegar el seu pensament sobre un dels seus temes essencials: la importància del cos en l’ésser, ja que en la seva filosofia el plaer se situa gairebé com a principi ontològic fonamental (1), i el cos és la seu del plaer.
«El que impedeix perdonar és la reflexió.»
Així, ens acostem a un Jesús amb una visió totalment crítica, per tant, original, que s'oposa a la del cristianisme —entenent-la com aquella que condemna el cos i tot el que hi té a veure, que menysté la vida i glorifica el patiment i la mort— i que, per tant, no només va reflexionant sobre el cos, la vida, l'amor o el mal i sobre certs passatges i persones de la seva vida —sempre amb l'agudesa i el sentit de l'humor de l'autora—, sinó que busca una explicació per no haver fet res contra el monstruós contrasentit que el seu sacrifici implica, i s'enfada amb si mateix per les terribles conseqüències que tindrà al llarg dels segles.
«Els millors artistes són els que gaudeixen d’uns sentits més fins. Inútil deixar marca enlloc que no sigui la pròpia pell.»
En Nothomb, cos i esperit van lligats, igual que vida i ficció, o vida i escriptura. Això és el que fa en els seus llibres, amb la seva intel·ligència i sensibilitat, entre altres coses, pel llenguatge: en posa de manifest la unitat. Per això el que ella escriu és literatura, i per això les seves metàfores no són tan metàfores. Semblantment a Oscar Wilde, l’escriptura d’aquesta altra epicuriana és aforística i brillant, i dona espai a aquesta dimensió inexplorada que ningú no s’inventa però que se situa més enllà de les quatre dimensions de l’espai físic: un temps d’una altra mena que s'insereix entre la mort i el jo.
___________
(1) «El plaer és una meravella, que m’ensenya que jo sóc jo. Jo és la seu del plaer. El plaer soc jo: cada vegada que hi haurà plaer, hi haurà jo. Res de plaer sense mi, res de mi sense plaer!» Metafísica dels tubs
Frases i fragments:
«Després del plaer sempre som millors, és així de senzill.»
«El que l’esperit no entén, el cos ho capta.»
«Els resultats del divorci dels esperits febles amb els seus cossos seran desastrosos per a ells i per als altres.»
«L’origen de tot mal és sempre l’esperit. Sense la barrera de seguretat del cos, el malestar espiritual pot començar.»
«El pare no ho sap. Ell no té cos, i l’amor absolut que Magadalena i jo vivim ara mateix s’eleva des del cos com la música brolla de l’instrument. Aquestes veritats tan potents només s’aprenen tenint set, experimentant l’amor i en el moment de morir: tres activitats que necessiten un cos. L’ànima també hi resulta indispensable, esclar, però no pot ser mai suficient.»
«Estima els altres com a tu mateix. Ensenyament sublim que estic a punt de contradir. Accepto aquesta mort monstruosa, humiliant, indecent, interminable: qui accepta una cosa així no s'estima.
»Puc refugiar-me rere l'error patern. Efectivament, el seu projecte era una pura i simple pífia.»
«Ah, és que n'estic tip i cuit, del diable. [...] A la terra hi ha mal de sobres, tampoc cal aquesta torna.»
«Anomenar diable al que no passa de ser una baixesa latent és voler disfressar la mesquineria amb una paraula grandiloqüent i, en conseqüència, atribuir-li un poder mil cops més gran. Un dia, una dona genial dirà: "No temo tant el dimoni com els qui temen el dimoni." Ja està tot dit.»
«Si el pare m’ha donat en sacrifici, és per amor a la seva creació. Mostreu-me un acte d’amor més pervers.»
«Perdonar no exigeix contrapartides, és un impuls que ha de sorgir dins del cor. Llavors, com puc explicar el meu sacrifici?»
«M’he adonat que la paraula fe tenia una propietat estranya: es convertia en sublim sempre que fos intransitiva. El verb creure obeeix a una llei idèntica.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada