Manyaga, Fiódor Dostoievski

Novel·la brevíssima o relat llarg, Manyaga és un text molt curt que es llegeix en un moment. D’entrada, és igual si el protagonista és bo o dolent, perquè amb qui et trobes és amb un home que té el cadàver de la seva dona al davant, desemparat i perplex davant la inversemblança de la mort, i a més, una mort per suïcidi. Reflexiona sobre la vida d’ella des que la va conèixer, no només perdut davant l’absència incomprensible d’algú que tot just era aquí fa un moment, sinó intentant entendre per què s’ha matat. I dic que és igual si el personatge és bo o dolent perquè a mida que va narrant la història amb la seva dona, veiem, malgrat ell, com el seu egocentrisme, prepotència i «malaptesa sentimental» (1) van empresonar i torturar la seva joveníssima esposa, que fugia d’una situació gairebé d’esclavitud quan va acceptar de casar-s’hi. Però tot i així, Dostoievski retrata un ésser humà a qui podem entendre i amb el qual, malgrat tot, podem connectar.

Com passa a El doble, Dostoievski torna a situar-se en el punt de vista d’un personatge que té una percepció delirant de la realitat i de si mateix —tot i que no al nivell d’en Goliadkin—. Es tracta d’un prestador: un escanyapobres, però, que en el fons és «magnànim», segons es veu ell.  Aquesta qüestió és central, per ell. L'autèntica grandesa d'esperit no és quelcom que es vegi a ull nu, i si ell sempre ha estat un marginat és perquè espiritualment està per sobre dels demés i per això són incapaços d’apreciar-lo. Però la magnanimitat exclou l’ostentació, així que si aquesta invisibilitat és motiu de patiment, són motiu d’enorgulliment el silenci i la severitat («per a mi ser sever vol dir ser eixut») amb els quals es presenta al món, revestint-se d’un pretès misteri que ell pensa que el fa atractiu i interessant, però que no fa més que situar-lo al centre d'un iceberg. 

I per la porta de la casa de préstecs d’aquest personatge, entra la que convertirà en la seva dona. Una noia en una situació desesperada —a qui podrà «salvar»—, en qui detecta intel·lecte, sensibilitat i noblesa —virtuts que la capaciten per poder percebre la seva magnanimitat—, i que és joveníssima —només setze anys, davant dels seus quaranta-un, «això em tenia captivat, aquesta sensació de desigualtat, això és una cosa molt plaent»—, i, per tant, algú a qui pot «preparar i polir» («jo volia grandesa, li volia inocular la grandesa de dret al cor») perquè l’entengui —i el veneri—. L’hermetisme amb què oculta els seus sentiments i anhels per aquesta seva fascinació amb la severitat, no deixa de ser una posa inconscient degut a la seva idea de magnanimitat, ja que en realitat el que ell desitja és ser vist (tal com ell es veu), però com que és magnànim i no ho pot mostrar, han de ser els altres els qui hi han d’arribar, esforçant-se. I aquests altres són ella, ja que per un greuge patit en el passat, s’autoproscriu de la societat.

«Jo soc una part d’aquell tot que vol fer el mal però engendra el bé.» El narrador cita aquestes paraules del Faust de Goethe, molt reveladores pel que fa a la visió que ell té de si mateix: la societat el veu com un diable, perquè no l’entén, perquè la magnanimitat va per sota, però el que fa en veritat ho fa a fi de bé. És pertorbador el seu grau de ceguesa, que no només no el deixa veure el seu egocentrisme malaltís, i com subverteix constantment els seus motius i els seus actes per fer-los passar per magnànims, sinó l’infern glaçat en què converteix la vida de la seva muller. És molt interessant com Dostoievski fa que es desdibuixin el bé i el mal en un personatge que si veiéssim per les notícies segurament qualificaríem d’inhumà i d’incomprensible, com fa desaparèixer el bé i el mal davant la complexitat del funcionament humà. Dit d’una altra manera, com ens fa veure com una persona humana pot comportar-se de manera inhumana. I lligat amb això és també interessant com mostra com l’amor, o millor dit, allò que podria despertar l'amor, pot ser tan malmès per l’egoisme i l’interès propi que acabi resultant nociu fins a un extrem letal per la persona que el rep.

És fascinant com Dostoievski ens fa entrar en aquest personatge i com, a partir de la seva visió esbiaixada, s’endinsa en una història que acaba en suïcidi, la d’un personatge que necessàriament no pot tenir veu —perquè ja és morta i perquè aquestes morts són successos complexes que ni el mateix suïcida no pot explicar en la seva totalitat per moltes notes que deixi. Ens explica en Miquel Cabal a l’imperdible epíleg del llibre que «Dostoievski es prenia els suïcidis com morts properes i que parava atenció als detalls d’aquestes morts», que «va abordar el tema en diversos articles del seu Diari d’un escriptor», i que «dues de les morts que descriu són el desencadenant de l’escriptura de Manyaga». Això es barreja amb la imatge de la seva primera dona morta ajaguda damunt una taula i la mala consciència de l’escriptor per no haver-la sabut estimar «com tocava». Tot plegat fa que l’obra sigui encara més interessant al fer tangibles els engranatges de la mateixa creació literària a partir dels nodes de vida que es connecten en el si del creador, cosa que també pren relleu pel pròleg que l’autor inclou a l’obra, on la descriu com «una obra realista en grau màxim» alhora que l’anomena relat «fantàstic». La narració de quelcom viscut sempre és fantàstica, però en aquest cas, com en tants d’altres en la literatura, ens trobem amb un monòleg interior, tal com si un taquígraf telèpata hagués anat transcrivint el que un home que s’està al davant del cos sense vida de la seva dona s’explica a si mateix mentre intenta entendre la situació. Aquest artifici és justament el que ens permet acostar-nos a la realitat interna, al pensament, a l’«ordre psicològic» que seguiria aquest home, per molt que aquest ordre sigui en el fons un profund desordre dels fets (de fet, això fa el relat encara més interessant). Cosa que lliga molt bé amb el tema del suïcidi, ja que tal com ell deia, i apuntant molt millor que aquells que atribueixen els suïcidis a moments d’enterboliment mental, «el realisme n’és la causa, no pas la bogeria»: el no poder tenir a l’interior l’espai per una realitat que no sigui la dels fets, el no poder escapar d’una realitat que ofega.

(1) Tal com ho anomena Miquel Cabal Guarro a l'epíleg del llibre.

Manyaga, Fiódor Dostoievski, 1876. Traducció de Miquel Cabal Guarro, Angle Editorial, 2021.