Neo continua aquí

«Encara sé kung-fu.»

El dia abans de Nadal ma germana em va demanar què em semblava comprar entrades per anar a veure la quarta part de The Matrix l’endemà, amb la família. No tenia ni idea que se n’havia fet una quarta part, i després de les calamitoses seqüeles precedents vaig dubtar. “La fa en Keanu Reeves?”, em temia que ni tan sols ell no hi sortís. Que la resposta de ma germana fos positiva, però, i barrejada amb la nostàlgia d’una pel·li que em va impactar, va suprimir cap suspicàcia i va engrescar-me. Encara no havia superat l’estranyesa (l’ensurt) que m’havia provocat el vinté (!!!) aniversari de la seva estrena (però si va ser fa dos dies!!), i allò suposo que va ser com si em diguessin que en Neo, ara un record, una realitat que les arenes del temps havien soterrat i convertit en fantasma, no és que hagués renascut, sinó que la seva mort havia estat una broma, igual que ho eren els vint-i-dos anys des del moment en què va aparèixer.

Els llums s’apaguen, la pel·li comença amb l’escut verd-codi-informàtic de la Warner donant pas a unes veus en off que dialoguen per telèfon. Però si això…, penso, i a continuació m’emociono al reconèixer el principi de la pel·li del 1999 en les primeres escenes, on només canvien els actors. Què està passant? De què va això? Aleshores apareixen els primers personatges nous, dos infiltrats que venen del món real. I passa que les següents dues hores i mitja passen volant, i jo xalant com una criatura.

No, aquesta quarta entrega no és tan bona com la primera. Però és que la primera va marcar un abans i un després en les pel·lis de ciència-ficció i va crear un mite, i com fer reviure aquell mite tornant-hi, vint-i-dos anys després, sense esmicolar-lo o ridiculitzar-lo? Tot i que no és fàcil, segurament no hi ha una única resposta, però aquesta pel·lícula demostra que és possible.

«Què és més difícil, despertar algú que dorm, 

o despertar algú que, despert, somnia que està despert?»

Søren Kierkegaard

Si pel que fa a la càrrega filosòfica la primera pel·lícula incidia en el tema de la realitat, aquesta pren aquest mateix tema i el porta cap a la qüestió de la ficció, i ho fa fent metaficció, incorporant la pròpia The Matrix del 1999, que en aquesta seqüela es converteix en un mític videojoc que va desenvolupar, fa vint anys, el mateix Thomas Anderson, és a dir, Neo, de nou inserit en la realitat virtual creada per les màquines i controlat pel Psicoanalista, el programa que s’encarrega de fer-li creure que els seus records són ficció i que és la seva ment, la ment d’un creador, la que confon el món que ha creat amb la realitat. Continua, així, i d’una manera absolutament actual, la crítica a la societat capitalista en la qual continuem vivint vint-i-dos anys després, això sí, amb una gran incidència dels problemes d’adaptació a la realitat d'aquest sistema i que, dins seu, s’anomenen «malalties mentals». I vinga pastilles blaves per «curar-nos» a tots, per relligar-nos a la mateixa merda que dia rere dia repetim i que pot perforar-nos fins deixar-nos com col·ladors incapaços de contenir cap sentit. Veure Neo —l’heroi que despertà, escapà del somni (del malson) i intentà alliberar a tota la humanitat— de nou atrapat en aquesta falsa realitat i a la consulta del psicòleg em sembla una manera brillant de desenterrar-lo, de riure’s del mite i la malenconia, i de fer crítica. Visca l’humor.

I visca l’amor, perquè l’eix central de la història és el vincle entre Neo i Trinity. Com diu l’agent Smith, continuem explicant les mateixes històries que sempre ens han explicat, i l’amor està al centre del que som... o del que ens estabilitza. I és que què és el que valida i fa reals les nostres ficcions? Els sentiments, afirma el Psicoanalista, qui a diferència dels seus predecessors entén, diu, la ment humana: la realitat no són els fets, sinó el que en fem, com els processem, com ens afecten: el subjecte. Però el subjecte no arriba a ser real si no surt: només la trobada amb l’altre ho consolida. Amor i ficció. Amor i art.

I paro aquí, perquè això no és cap crítica de la pel·lícula, només les ganes exaltades de parlar-ne després d’haver-la vist per segon cop.

«No sé si estic tenint una altra crisi o si és que estic atrapat en una realitat falsa.» (Neo)