Sueño, de Haruki Murakami

És exigua la part de vida que vivim. En veritat,
tot l'espai restant no és vida, sinó temps. Sèneca

Les obligacions i deures del dia a dia absorbeixen el nostre temps. Diem que és la vida. Però si tot es redueix a això, on quedem nosaltres? Si de debò ens creiem que això és viure, no és que estem adormits?

Haruki Murakami penetra a Sueño en la vida d’una protagonista anònima, una dona en la trentena, casada, mare d’un nen i mestressa de casa. Una vida tranquil·la i regular, totalment inundada per la quietud d’una quotidianitat anodina. Una quietud, però, que atrapa el lector com si en realitat contingués, invisible, el vaivé hipnòtic de les onades del mar. El dia a dia de les obres de Murakami és balsàmic. El novel·lista japonès sembla tenir una habilitat especial per copsar el batec silenciós del no-res quotidià.

Però si Murakami se submergeix en les aigües superficials de la quotidianitat ho fa per arribar als corrents submarins que flueixen en la foscor d’un món que només reconeix com a pròpies les capes on arriba la llum de l’exterior —són aquests corrents, i no les aigües que els cobreixen, els que palpiten. El dia a dia de la protagonista de seguida es veurà alterat per la pèrdua de la necessitat de dormir. És així com aquesta dona sense nom anirà més enllà de la llum: disposarà de la nit —de la foscor que es necessita per veure-hi, i de la soledat que cal per mirar. Despertarà.

A través de l’element fantàstic, l’autor perfora «la realitat» —«la realitat són només tasques domèstiques»— i converteix el conte en una al·legoria sobre què és viure, o, almenys, sobre la necessitat d’introspecció que cal per arribar a viure de debò. I és en aquest punt on Sueño esdevé, també, un cant a la literatura.

Sueño pot interpretar-se com una metàfora del mateix procés creatiu: endinsar-se en un mateix, el lloc més solitari i allunyat de l’exterior, de la llum. Tal com descriu el mateix Murakami, «escriure és com baixar a un pou». Un pou, però, sense terra ni parets, un pou que és un corredor, una porta, una ferida en la pell del món que permet accedir a l’espai multidimensional en què de debò es desplega. És només mirant que s’aconsegueix esquinçar aquesta membrana superficial i veure-hi més enllà. La veritable realitat és el punt de trobada entre el món i la nostra mirada.

Però Sueño no es limita al procés creatiu, sinó que també pot aplicar-se a la lectura. Encara que no haguem estat nosaltres mateixos que haguem esquerdat la superfície, els (bons) llibres continuen sent les escletxes que han obert aquells que els han escrit. Llegir és el que precisament fa la protagonista del conte quan comença a disposar de les hores nocturnes. Mentre tothom dorm, agafa Anna Karènina i s’endinsa en les seves pàgines. «Dins d’un món n’hi havia un de més petit i, dins d’aquest món més petit, un altre d’encara més petit. I la suma de tots aquells mons constituïa un univers compost». Així és com la protagonista mira, com obté «la sensació real de ser-hi», «la sensació real de viure». El món no és fins que no el mirem; nosaltres no som fins que no mirem. Fins que no obrim els ulls, fins que no despertem.

«Una vida sense força de concentració és com estar només amb els ulls oberts sense mirar res.»

En resum, Sueño parla d'aquella alguna cosa més que és la vida, de la superfície on podem quedar atrapats com inerts ombres si ens adormim, si no obrim els ulls, si no reflexionem. I també, del gran valor que la literatura té en aquest sentit, de l'enorme espai que en què s’estén i que contenen les ficcions que tanca: tant d’espai com per encabir-hi realitats més vastes i veritables que la que ens envolta en el dia a dia. Tant d’espai com per contenir-nos a nosaltres mateixos.

 __________________________________________

Sueño, Haruki Murakami. Il·lustracions de Kat Menschik. Libros del zorro rojo, 2013. Traducció al castellà per Lourdes Porta. Malauradament, no s'ha editat en català.