La rosa i la bèstia

Avui, 23 d'abril, Sant Jordi, em quedo a casa. No és que no m'agradin les ressonàncies mitològiques, amb drac inclòs, d'aquesta diada, ni el fet de deixar que aquests ecos amarin amb roses i literatura un dia de la vida ordinària. Però aquest any sortir a comprar llibres en massa no em ve de gust. Avui em quedo a casa, amb el roser del pati pletòric, el verd encès pel rosa i la literatura vibrant a les puntes dels dits: escriuré sobre un conte que, com la llegenda que avui celebrem, també té roses i bèstia. Parlo, evidentment, de La bella i la bèstia. 

Els orígens

En la més recent i famosa de les últimes adaptacions cinematogràfiques, la de la Disney, la cançó (el tema) de la pel·lícula parla d'«a tale as old as time», un conte tan antic com el temps, però encara que les fonts de les quals van poder brollar alguns dels elements de la història podrien tenir quatre mil anys, segons estimen els entesos, La bella i la bèstia és un conte que com a tal té els seus orígens en la literatura, i és que va ser escrit el 1740 per Madame Gabrielle-Suzanne Barbot de Villeneuve, què formà part de la «segona onada» d'escriptors de contes de fades francesos (Charles Perrault era un dels que l'havien precedit uns cinquanta anys abans). 

Amb unes arrels que s'endinsarien en el passat per beure tant dels clàssics (la història de Cupido i Psique de Luci Apuleu, recollida al seu llibre de les Metamorfosis), com de les diverses llegendes sobre nuvis animals^[1] del folklore, Villeneuve, escriví una novel·la de més de cent pàgines, que anava destinada a un públic adult i contenia una crítica cap als matrimonis concertats, tan freqüents a l'època, en què sovint noies de catorze o quinze anys eren casades amb homes molt més grans que elles, i en què les dones no disposaven de pràcticament cap dret legal, així com ni tan sols del seu propi cos.

Tot i així, la seva no va ser la versió més estesa ni la més coneguda. Setze anys més tard, el 1756, Madame Jeanne-Marie Leprince de Beaumont escurçà i simplificà la història de Villeneuve, i en rebaixà els continguts eròtic i crític, convertint l'obra inicial en una història més didàctica però també més directa i memorable. Va ser aquesta segona versió la que més difusió va tenir i la que va ser més coneguda. 

La Bella: una heroïna?

Potser un dels tombs més interessants que van implicar les modificacions que va fer Beumont rau en el fet que mentre que en la història de Villeneuve el príncep, alhora que és transformat en una bèstia horrible, perd part de la intel·ligència i l'el·loqüència —s'allunya de la condició humana tan exteriorment com interiorment—, en la versió de Beaumont, el príncep, malgrat la seva transformació exterior, conserva les seves capacitats intel·lectuals —conserva íntegrament la seva humanitat—. Aquesta diferència afecta el focus del conte: en el primer cas, el fet que la Bèstia hagi de canviar, evolucionar o, inclús, ser domesticada, supedita el paper de la Bella a aquesta fi: la seva companyia i influència és l'eina mitjançant la qual és assolida. En el segon cas, el fet que la Bèstia no hagi de ser canviada —interiorment— fa que el paper de la Bella prengui rellevància: no és la Bèstia la que ha de canviar, sinó ella. La Bella esdevé la protagonista de la història: és el personatge que haurà d'evolucionar i l'actuació del qual, al final, salvarà el príncep. 

Per això mateix també és rellevant el motiu pel qual el príncep és transformat. En ambdues versions originals ell no comet cap ofensa per cap defecte de caràcter (com sí que fa en la versió de la Disney): és injustament tractat per l'atzar de vida, que aquí pren la forma d'una fada amb mala fava amb la qual  rebutja de casar-s'hi.

Promeses: la importància de la paraula

Un altre punt rellevant de les versions fundacionals és la importància de les promeses. En aquestes versions, el pare de la Bella, un comerciant que cau en la ruïna al principi de la història, viatja a la ciutat amb l'esperança de recuperar part de la seva fortuna després de rebre notícies que un dels seus vaixells, suposadament enfonsat amb tots els altres, ha estat trobat. L'estada a la ciutat resulta infructuosa i emprèn el viatge de tornada amb les mans buides. Durant el trajecte, però, és sorprès per una tempesta de neu i busca aixopluc en un castell que inesperadament troba al mig del bosc. Allà rep l'hospitalitat d'un amfitrió invisible, i també, abans de marxar, totes les compres cares que les seves filles, la majoria superficials i aviciades, li havien encarregat de la ciutat; totes excepte la simple rosa que li havia demanat la més jove i prudent de les noies, patint per si les condicions econòmiques del seu pare finalment no havien millorat. Abans d'haver abandonat els jardins del castell, però, el comerciant troba rosers, i sense pensar que fa cap mal, n'agafa una de les flors. És aleshores quan el temible senyor d'aquells dominis es mostra: una bèstia horrible irromp enfurismada pel robatori. Una vida a canvi d'una rosa, aquesta és la sentència. El comerciant, aleshores, suplicant per evitar la mort, explica la seva història. La Bèstia accedeix a fer-hi un pacte, una promesa: el deixarà lliure durant un temps determinat, amb la condició que una de les seves filles accepti voluntàriament de substituir-lo. Si no, passat el termini, ell haurà de tornar al castell. 

Com passa en tants altres contes de fades, una promesa no pot trencar-se sense desembocar en conseqüències desastroses. Aquesta importància de la paraula constitueix una prova de l'ètica dels personatges i s'explica pel fet que, en una època en què la majoria de la població era analfabeta, així era com se segellaven molts contractes.

Així, aquesta primera promesa constitueix el motor que fa que la Bella, per salvar el seu pare, acabi al castell de la Bèstia. I de la mateixa manera que és una promesa la que motiva l'arribada de la Bella al castell, hi ha una segona promesa que va unida a la seva marxa i que desencadena el final del conte quan és trencada, inconscientment, per la protagonista. I és que quan la Bella expressa el seu desig de marxar del castell per veure el seu pare, promet de tornar en un temps determinat, però el termini se li passa i això posa en perill la vida de la Bèstia, que llangueix d'amor per ella. 

El castell: captiveri o llibertat?

En funció de com es presenti la història (de si la Bèstia ha de canviar o no), alhora fa que el temps que la Bella passa al castell sigui un empresonament o, al contrari, un espai de llibertat. En les primeres versions de Villeneuve i de Beaumont, un cop la Bella arriba al castell és sorpresa al ser rebuda per la Bèstia com a mestressa. La protagonista, que fins aleshores havia viscut només per feinejar i encarregar-se de la casa i la família, tal com una Ventafocs, troba en el castell de la Bèstia un espai i un temps per a si mateixa de què mai no havia disposat i que empra tal com vol —la Bèstia només es presenta per sopar amb ella—. S'enriqueix llegint, escoltant música, veient obres de teatre i òpera, o explorant la natura, a més de disposar de tots els luxes propis d'una princesa. El temps al castell de la Bèstia, doncs, lluny de ser un temps de captiveri és un temps de llibertat. 

_________________________________________

Notes:

1. Contes de «núvis animals»: contes del tipus 425c dins de la classificació Aarne-Thompson-Uther (ATU 425c).

Fonts:

- Folktales of Aarne-Thompson-Uther type 425C translated and/or edited by Professor D. L. Ashliman, University of Pittsburg.

- Beauty and the Beast, by Russell A. Peck, dins del projecte digital The Cinderella Bibliography, University of Rochester.

- History of Beauty and the Beast i The Anotated Beauty and the Beast, by Heidi Anne Heiner, www.surlalunefairytales.com.

- Beauty and the Beast, Old And New by Terri Windling. www.endicott-studio.com

- Vikipèdia

Fotografia de la Bella: de la pel·lícula La Belle et la Bête, de 2014, dirigida per Christophe Gans.
Fotografia de la Bèstia: de la pel·lícula Beauty and the Beast, de 2017. Walt Disney Pictures & Mandeville Films.