El retrat de Dorian Gray, d'Oscar Wilde

#Article

Dorian Gray és un mite. Més enllà del seu retrat, avui dia el podem veure caminar en sèries i pel·lícules entre membres de lligues d’antiherois fantàstics i criatures sobrenaturals. Ell és un més dels éssers fabulosos que habiten les zones crepusculars de l’imaginari popular, o, almenys, del cultural.

La seva història comença a l’estudi de Basil Hallward on l’artista, que està fent un retrat de Dorian, conversa amb Lord Henry Wotton, un vell amic d’Oxford que s’ha interessat pel model de l’obra arran de la seva bellesa extraordinària. Per uns estetes com ells dos la bellesa no és una circumstància simplement feliç, sinó una realitat més profunda que la relativitat de qualsevol veritat a què pugui arribar l’ésser humà. Per Lord Henry la bellesa és el principi suprem, no només de l’art, sinó de la vida, i l’única que pot portar a l’autorealització i a la plenitud. Dorian arriba d’improvís i així és com es coneixen amb el Lord, que queda tan fascinat per ell com el mateix Basil. Mentre un el pinta, l’altre hi parla. El noble, un hedonista amb la llengua d’or, desperta Dorian sobre la importància de la bellesa i el tresor de la joventut. L’objectiu de la vida és la pròpia evolució, diu Lord Henry, però l’individu és mutilat pels límits que imposen les creences i els valors falsos que regeixen la societat, que, entre d’altres coses, han convertit en il·legal i monstruós tot allò que es relaciona amb el cos i els seus sentits. I en tant que el sentit estètic es relaciona amb el plaer, els sentits són essencials per a la cerca i la percepció de la bellesa, i el seu refinament significa una major sensibilitat espiritual. Mentrestant, Basil ha finalitzat el retrat i quan Dorian s’hi contempla no només pren consciència de la seva pròpia bellesa sinó que la sent com una revelació i és com si es reconeixés per primer cop. Comprèn aleshores el significat de les paraules de Lord Henry, i consternat pel fet que perdrà la joventut i amb ella la bellesa, expressa el desig de poder-se mantenir sempre jove i bell, com sempre es mantindrà en el quadre, i exclama que per a això fins i tot donaria l’ànima. En aquell moment, i sense saber-ho, les seves paraules segellen l’intercanvi sobrenatural amb el retrat, i és també a partir d’aquell moment en què començarà a viure conscient de si mateix i duent a la pràctica les idees que Lord Henry ha encès dins seu. Tot i així, tot i situar-se per damunt dels principis castradors de la societat, que són els que realment condueixen a la descomposició de l’individu ja que no en permeten el seu desplegament, tot i viure!, experimentant cada sentiment, realitzant cada idea i fent realitat cada somni, la història de Dorian no serà una història d’autorealització sinó, irònicament, una història de degradació i destrucció, no només de si mateix, sinó de tots aquells que s’hi acostin massa. Des del moment en què pronuncia el seu desig, Dorian es converteix en un no-mort que com Dràcula, però sense ser-ne conscient, absorbeix la vida d’aquells qui l’envolten.

Aparegut per primer cop el 1890 a la revista Lippincott’s, i prèviament ja censurat pels editors, El retrat de Dorian Gray va ser ampliat i modificat pel seu autor abans de publicar-se com a la novel·la que la majoria coneixem. Davant del renou que va causar, Wilde va afegir a aquesta segona edició un prefaci on, entre d’altres aforismes, trobem el famós «No hi ha llibres morals o immorals. Els llibres estan ben escrits o mal escrits. Res més» o el concís «L’art és sempre perfectament inútil». La concepció de l’art per l’art —que l’art no pot ser jutjat per criteris externs a si mateix— és fonamental en Wilde i una vindicació que compartia amb altres artistes, escriptors i pensadors de l’època, com Gautier, Baudelaire o Poe, i que el connectava, com d’altres facetes del seu pensament, amb el romanticisme, corrent en el qual germinà però que en el seu creixement superà: Wilde és post-romàntic més enllà del significat simplement cronològic del terme. I és que Oscar Wilde va ser molt més que l’esteta decadent, el dandi encantador de gestos lànguids i geni enlluernador que divertia les classes altes amb els seus enginyosos epigrames i paradoxes i que tan fàcil era de parodiar pels caricaturaires de l’època —tot i que, de fet, si Wilde creà la seva imatge entorn a la del dandi és perquè aquest, el dandi autèntic, és ja una figura de dissidència que es rebel·la contra la convenció. Wilde era un acadèmic amb grans coneixements clàssics, un intel·lectual amb un viu interès per la ciència i la filosofia contemporànies, i un pensador que s’oposava als codis socials, morals i religiosos que oprimien l’individu —entre d’altres coses comparteix amb Nietzsche, amb qui se’l compara, la seva transvaluació de valors—, i que contribuí valuosament, avançant-se als seus temps, a la concepció actual de l’art i la crítica.

 

«El que l’art reflecteix no és 

pas la vida, sinó l’espectador.»

Les idees de l’autor són part de la riquesa dimensional del Dorian Gray. Així, per una banda, el llibre és una exploració sobre la naturalesa de l’art i sobre la relació entre l’art i la vida. Una de les aportacions més rellevants de Wilde és que situa la clau del significat d'una obra d'art en l'espectador, a diferència dels romàntics que la situaven en l’artista, o de la tradició preromàntica segons la qual l'art simplement imita la vida i, per tant, això és el que reflexa. S’avançà al que anys més tard Roland Barthes anomenaria la mort de l’autor. Al principi de la novel·la, Basil es nega a exposar el seu magnífic retrat de Dorian perquè diu que conté massa de si mateix i tem que reveli la seva adoració per ell. Quan Dorian, anys després, li mostra el retrat ja desfigurat per la corrupció i el temps, Basil queda horroritzat davant del seu propi quadre (1), una expressió que suggereix tant que el quadre ha estat elaborat per ell com que allò que conté és a si mateix. Oposant-se a aquesta perspectiva, segons la qual l’obra d’art reflecteix l’artista, quan Basil observa de prop el retrat veu que aparentment la infàmia i l’horror venien de dins, de la mateixa manera que el quadre és per Dorian, l’espectador, una revelació de si mateix. I és aleshores quan les paraules de Lord Henry cobren tota la contundència de la realitat i davant la funesta fugacitat de la seva bellesa Dorian plora i s’enutja amb el quadre. «Això és culpa teva, Harry», diu el pintor, «És l’autèntic Dorian Gray… i ja està» replica el Lord. Però qui és l’autèntic Dorian?, perquè en el moment en què el noi pren consciència de si mateix és quan es produeix l’intercanvi: ara és el retrat qui té l’ànima, mentre que ell ha esdevingut l’objecte. És a dir, on és que l’individu es desplega i es troba a si mateix, on és que existeix realment: a la vida o a l’art?

«El teatre és molt més real que la vida.»

Juntament amb la pintura, l’altre art que també té un paper important dins l’obra —i per a Wilde—és l’escènic. Dorian s’enamora de Sibyl Vane, una actriu d’un teatre molt humil però amb un gran talent. Cada nit va a veure com es transforma en Ofèlia, Julieta, Rosalind o Imogen. Però quan Sibyl coneix l’amor —i la vida— a través de Dorian, es torna una actriu menys que mediocre i Dorian l’abandona brutalment. Abans de Dorian, Sibyl no coneixia la vida real, la seva vida era l’art. Però Dorian li ensenya el que és la realitat, i aleshores se n’adona de la falsedat, la impostura i l’estupidesa de l’espectacle buit. «Tu m’havies donat una cosa més alta, de la qual l’art només és un reflex», aquesta frase pronunciada per l’actriu, que expressa la concepció preromàntica de l’art, se situa a les antípodes del pensament de Wilde, la veu del qual sentim a través de Lord Henry, «M’encanta el teatre, és molt més real que la vida», i ressitua l’actriu en l’entorn vulgar per sobre del qual abans, a través de l'art, s’elevava.

Són moltes les idees que Wilde posa a prova no només a través de la narració sinó també de la boca dels seus personatges. Idees, algunes, que són les que ell mateix defensa però també idees contraries: justament en això consisteix la tècnica experimental intel·lectual de Wilde, en la paradoxa. «El camí de les paradoxes és el camí de la veritat. Per posar a prova la realitat, l’hem de veure a la corda fluixa. Quan els fets acceptats es tornen acròbates, els podem jutjar», afirma Lord Henry.

 «És només l’expressió el que confereix realitat a les coses.»

Lord Henry parla amb l’enginy, la ironia i l’estil epigramàtic de Wilde, i bona part de la seva filosofia és també la de l’autor, però no enterament ni única. El llenguatge de Lord Henry, les expressions que fa servir i la seva actitud apassionada davant la vida, així com el seu esteticisme (2) marcat per l’hedonisme de la filosofia grega d’Epicur, són els de Walter Pater, figura clau en la configuració de l’esteticisme britànic i professor de Wilde a Oxford. Si bé Pater és un important referent per a l’escriptor, ho és com a punt de partida, i a vegades de divergència, i el que fa Wilde amb el Dorian Gray és exposar el revers obscur de l’esteticisme del seu mestre. D’aquesta manera, si la filosofia de Pater ha de conduir al despertar i al desenvolupament de l’individu a través del sentit estètic i, així, a viure la vida amb la intensitat del foc, a Dorian aquest foc el consumeix. Tot i així, cal remarcar que l’hedonisme d’Epicur, i per tant de Pater, no és el que avui entenem com a tal, sinó que es basa en que el plaer és el camí per erradicar cap afecció del cos i assolir la tranquil·litat de l’ànima, per tant, pel que fa al plaer corporal es refereix a la satisfacció de les necessitats del cos per tal que no pertorbin el benestar de l’ànima, sent els plaers d’aquesta superiors als del cos. Al donar la seva ànima a canvi de la joventut, Dorian esdevé un ésser sense ànima, un no-mort: ell ja no pot viure, ni, per tant, sentir cap plaer. Per això, tot i les crítiques de Pater a l’obra de Wilde com a representació d’un hedonisme mal entès —no li va passar per alt la sàtira que d’ell n’era Lord Henry i no va reaccionar bé—, això no és així, perquè Wilde tampoc no perdona la separació de cos i d’ànima, tal i com corrobora el destí de Dorian. La unitat de cos i ànima, de forma i contingut, això és justament la bellesa per a Wilde. La importància que dóna a la forma, a l’estil, és en ell el contrari de la superficialitat. Així, quan ell mateix adopta la figura del dandi, amb la seva preocupació per l’estètica en el vestir, l’elegància de les maneres, etc., ho fa per coherència amb les seves idees, cercant de ser allò que conté, i és que «és només l’expressió el que confereix realitat a les coses».

«El que l’artista busca sempre és el tipus d’existència on el cos i l’ànima són una mateixa cosa indivisible, on l’exterior expressa l’interior, on la forma revela.»

Com s'ha descrit unes línies més amunt, en El retrat de Dorian Gray Wilde desdobla l’esteticisme de Pater per projectar-ne les ombres situant-lo en una narrativa d’horror gòtic. Aquest desdoblament és només un dels molts que componen l’obra. De fet, la figura del doble, del Doppelgänger, és central a la novel·la, només que en aquest cas el doble de Dorian no és una persona sinó el retrat, o, més exactament, ell mateix es converteix en el seu doble en el moment en què es desvincula de la seva ànima i el retrat cobra vida. Però aquest no és l’únic doble. També hi ha un desdoblament en el retrat i el llibre: el retrat de Dorian és el llibre que tenim a les mans, però també és un doble del retrat el llibre groc que Lord Henry fa arribar a Dorian i que esdevé central, igual que el retrat, en el desenvolupament de Dorian. Dit d’una altra manera, Dorian desperta i es desenvolupa a través de la revelació de l’art que pren les formes de retrat i de llibre. Alhora, hi ha el desdoblament d’un altre element propi de la novel·la gòtica: el científic que crea un doble d’ell mateix que el destrueix —Victor Frankenstein i Henry Jekyll. Wilde divideix aquest paper en Lord Henry i en Basil —tots dos col·laboren en el que Dorian esdevé—, que alhora són un desdoblament no només del paper del científic, que clarament representa Lord Henry, sinó de l’artista-científic que trobaria el seu paradigma en Leonardo DaVinci. Com ja s'ha dit, a través del ressò de les frases i el vocabulari de Pater, no només en Lord Henry sinó també en la narració, Wilde estableix la referència a ell i a una de les seves obres més conegudes, El Renaixement, en concret a dos passatges d’aquest text, un dels quals és una descripció de la Mona Lisa. Mitjançant aquesta tècnica, Wilde traça una correspondència entre el retrat de DaVinci i el retrat de Basil, sent Dorian una versió masculina de la Mona Lisa, i Basil, l’encarnació del paper artístic en la creació de Dorian. Aquests serien només uns quants dels desdoblaments que s’intriquen en la narrativa de l’obra i n’impossibiliten la seva lectura dins del marc del realisme, tot i que en conté elements. 

 «Wilde gotifica l’estètic i estetitza el gòtic.»

 
Amb el despertar de Dorian com a punt de partida de la novel·la, i el nou hedonisme de Lord Henry de fons, que té com a objectiu l’autorealització de l’individu, al principi sembla que El Retrat de Dorian Gray hagi de ser una història de creixement personal. El problema és que en una societat amb uns codis que neguen l’individu, el desplegament de la personalitat ha de comportar obligatòriament una doble vida. I això havia de ser especialment així per Dorian si tenim en compte la seva homosexualitat —cosa que en aquesta versió de la novel·la només s’insinua, però que era més evident en les primeres versions de l’obra. La ficció gòtica justament permetia excedir els límits dels valors establerts, de manera que Wilde, inserint la seva narració en aquest gènere, fent de la revelació de Dorian una revelació obscura —«mentre contemplava l’ombra de la seva bellesa…» diu el text quan Dorian veu el retrat per primer cop—, presenta el desdoblament com un símptoma de la foscor que hi ha implícita en la moral establerta. Tal com diu un dels estudiosos de l’obra, J. P. Riquelme, Wilde gotifica l’estètic i estetitza el gòtic.

El retrat de Dorian Gray no és només un conte gòtic amb un relleu que va més enllà de les tres dimensions i que rellueix amb l’esplendor oratòria del seu genial autor, sinó la cristal·lització d’una ànima profunda en una superfície, en una realitat, el contingut fet forma: un símbol inesgotable. Una obra d’art.

«Paraules! Simples paraules! Que terribles que eren! Que clares, vívides i cruels! Impossible escapar-se’n. I, tanmateix, quina màgia més subtil que contenien! Semblaven capaces de donar forma plàstica a coses informes, de tenir una música tan dolça com la de la viola o el llaüt. Simples paraules! ¿Hi havia res de tan real com les paraules?»

Notes:

1) Expressió que en la traducció catalana es manté fidel a l’original.
2) Esteticisme, molt bàsicament, és un moviment que es basa en la idea que la bellesa ha de ser el principi no només de d’art sinó de la vida.

 

Materials consultats:

Clausson, Nils. (2016). "Culture and Corruption: Paterian Self-Development versus Gothic Degeneration in Oscar Wilde's 'The Picture of Dorian Gray'." Papers on Language and Literature. 39.4. 339-64. 

Calloway, Stephen. "Wilde and the Dandyism of senses." The Cambridge Companion to Oscar Wilde, Cambridge University Press, 1997.

Dita, Patricia Denisa. (2019). "A Late Victorian interference of genres: aestheticism reshaping the Faust myth in the picture of Dorian Gray." Humanitas, 7(14), 337-357. 

Gagnier, Regenia. "Wilde and the Victorians". The Cambridge Companion to Oscar Wilde, Cambridge University Press, 1997.

Hanson, Ellis. "Style at the fin de siècle: aestheticist, decadent, symbolist." Oscar Wilde in Context. Cambridge University Press, 2014.

Holland, Merlin. "Biography and the art of lying." The Cambridge Companion to Oscar Wilde, Cambridge University Press, 1997.

Livesey, Ruth. "Aestheticism." Oscar Wilde in Context. Cambridge University Press, 2014.

McCormack, Jerusha. "Wilde's fiction(s)." The Cambridge Companion to Oscar Wilde, Cambridge University Press, 1997.

Raby, Peter. "The Poisoned Book." Oscar Wilde in Context. Cambridge University Press, 2014.

Riquelme, John Paul. "Between two worlds and Beyond them: John Ruskin and Walter Pater." Oscar Wilde in Context. Cambridge University Press, 2014. 

Riquelme, John. (2000). "Oscar Wilde's Aesthetic Gothic: Walter Pater, Dark Enlightenment, and The Picture of Dorian Gray." MFS Modern Fiction Studies. 46. 609-631.  

Pater, Walter. The Renaissance: Studies of Art and Poetry. The Floating Press, 2010.  

—Gràcies a Adesiara, aquest el tenim en català!

El Renaixement. Estudis d'art i poesia. Traducció de Marià Manent. Adesiara, 2012.

Wilde, Oscar. La decadència de la mentida. Traducció de Pau Cañigueral. Quaderns Crema, 2014.

Wilde, Oscar. De profundis. Traducció de Jordi Larios. Quaderns Crema, 1996.

Wilde, Oscar. L'ànima de l'home. Traducció de Joan Solé. Columna, 2001.

______________________________

EL RETRAT DE DORIAN GRAY. Oscar Wilde, 1891. Traducció de Jordi Larios. Columna, 1998.