Realitat: amor i art

«Tinc tan poca vida real; de moments com aquests, com el d’ara, en visc tan pocs, que no puc deixar de reviure’ls en somnis.»

Vaig marcar aquesta frase de Les nits blanques de Dostoievski perquè la vaig reconèixer —hi vaig trobar un fet compartit: una realitat, una veritat. Però precisament perquè la consistència del real és el que es perd en la boira dels somnis que no em sembla que aquests serveixin per reviure cap moment que hagi estat de debò real. El moment és sempre cosa del present i per això no s’hi pot tornar; només podem tornar al record, però quan més tornem al record, més s’allunya el moment. Però el protagonista de Les nits blanques és jove i un somniador, així és com es descriu ell mateix. Viu més en el seu món que en el de fora —i és que que poca realitat que hi ha a la realitat!

Si hi ha una realitat real, aquesta no és ni la de dins (jo) ni la de fora (món), sinó el punt de contacte entre les dues, el límit. Sense la línia divisòria no hi ha ni dins ni fora. Sense límit, no hi pot haver jo, si no, jo seria tot i res. Però on és el límit? Pot el món ser altra cosa per al jo que no ell mateix? Per al jo, hi ha res més enllà del jo? Potser, en veritat, només un altre jo: tu. Sense tu no hi hauria límit, no hi hauria jo, perquè el límit no és ni del tu ni del jo, sinó allò que apareix entre ambdós. Tu és aquell altre amb qui contactem: el contacte defineix, limita, i així tu i jo prenen forma, es consoliden: existeixen. Sense el contacte ho som tot i no som res; potència, com les partícules subatòmiques, l’essència de la realitat, que no són perquè fins que no contacten amb res (detecció) són alhora en diversos llocs, per tant, no són enlloc: són només un mapa de probabilitats. El contacte crea la realitat i el jo. Només existim en el límit, en la forma. Com més ampli i profund el contacte, més contorns es revelen, més forma prenem —més som i més és el món. No és això?, el que sentim quan ens enamorem: que som extraordinàriament presents. Típicament diem, o ens sentim identificats amb les cançons que venen a dir, que som més vius que mai, o que el món és més sòlid que mai o que sense el tu la realitat és un decorat [Paper moon: és només el títol d'una cançó molt senzilla d'Ella Fitzegerald, però que certa que em va semblar, tant que encara ara les dues paraules juntes se'm presenten com una etèria escultura sagrada]. 

Així, si la física van per bon camí i el contacte és la realitat, aleshores la Dra. Brand* té raó i l’amor potser «és molt més que una invenció» o convenció humana basada en una realitat bioquímica que s’ha esdevingut evolutivament per a la supervivència de l’espècie: l’amor, el súper-contacte, potser és la consolidació del límit entre dos jos, potser és la força de gravetat d'aquest límit en tant que realitat física i davant la qual es revela la nostra massa.

I si l’amor és una forma superior de presència, no és l’art una variació de l’amor? No dóna l’art també forma als límits? El jo contactant amb el jo fet tu: l’autoconsciència. No és l’art una forma de fer-nos presents, d’existir extraordinàriament, veritablement? Potser la sensació no és tan intensa com en l’amor, perquè en l’amor, com deia, la cosa és compartida amb un tu que es troba a l’altra banda no només de la nostra consciència, sinó de la nostra pell: la consolidació del límit més enllà de la metàfora, el límit fet cos.

Sigui com sigui, i tornant al punt de partida, somni o vida són el mateix: sense contacte, tan poca realitat n’hi ha en un com en l’altra.

__________

* Interstellar, Christopher Nolan, 2014.