«Com els filòsofs de Grècia, Wilde no escrivia sinó que parlava i vivia la seva saviesa, confiant-la imprudentment a la memòria fluïda dels homes, i com inscrivint-la en aigua. Que els qui l'han conegut més extensament escriguin la seva biografia; algú dels qui l'ha escoltat amb més avidesa, explicarà simplement aquí alguns records personals.»
Aquest petit volum recull dos textos d’André Gide sobre Oscar Wilde: In memoriam i El De profundis. Aquest últim consisteix en una petita crítica, «un esbós», com s’hi refereix el mateix autor, sobre De profundis, apareguda el 1905 a la revista de literatura L’Ermitage. Tot i l’interès que pugui tenir com a tal, però, el primer text és el que em sembla el més interessant i valuós.
Escrit el desembre de 1901, un any després de la mort de l’escriptor irlandès, In memoriam és un petit homenatge a la memòria, i en defensa, del seu malaurat amic. Gide hi consigna breument, des del moment en què el va conèixer fins a l'última vegada que el va veure el 1898, diverses trobades i converses que hi va mantenir.
«Avui, que s’ha calmat tot rumor indiscret al voltant d’aquest nom tristament famós, que la multitud finalment s’ha cansat després d’haver elogiat, ser sorpresa, i de maleir, potser un amic pugui expressar una tristesa que perdura, aportar, com una corona sobre una tomba abandonada, aquestes pàgines d’afecte, d’admiració i de respectuosa pietat.»
És curiós topar-se amb que Gide afirma, en el text del 1901, que Wilde no era «un gran escriptor». Ell mateix, a l’avís que precedeix aquest recull que va ser publicat el 1911, ja diu que aleshores va «parlar de l’obra de Wilde, i en particular del seu teatre, amb injusta severitat», en part, diu, «enganyat» pel «desdeny divertit» que el mateix Wilde mostrava per les seves comèdies. Com Gide relata, en una trobada que va tenir lloc a Argel, just abans que Wilde s’embarqués cap al procés que acabaria amb la seva condemna, Wilde li va dir:
«Vol saber el gran drama de la meva vida? És que he posat el meu geni a la meva vida; no he posat res més que el meu talent a les meves obres.»
Al que Gide hi afegeix:
«Era ben cert. El millor de la seva escriptura no és més que un reflex pàl·lid de la seva brillant conversació.»
Oscar Wilde. In memoriam, André Gide, 1911. Traducció al castellà de Luis Baudizzone, 2022. Archivos Vola.
En relació a l'edició que he llegit, voldria apuntar que no està gens cuidada —hi ha molts errors tipogràfics. La traducció, però, ja estava feta, i m'ha semblat (pel poc francès que sé) prou correcta. Però si us interessa el text, també podeu trobar-lo a la web del Projecte Gutenberg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada