Una nit. Domènec Guansé

Podem conèixer l’altre? És possible saber qui és o com és? Què el mou o què pretén amb els seus actes? Fins a quin punt som tan sols capaços de copsar aquests actes? És que no són els límits de la nostra mirada el que els defineix? És que podem mirar enfora des de fora de nosaltres mateixos? On acabem nosaltres i on comença l’altre?

Maurici es retroba amb Aurèlia, de qui se n'havia apartat ara feia encara no un any, arran de la notícia de la seva mort: s'hi retroba en el seus records, en els quals s'endinsa com un espeleòleg dins la terra —i en recorre el túnel que la relació amb ella hi va obrir. Així és com la veiem, a través dels ulls d’ell: bonica, fetillera, dolça i juganera, amable i tendra a vegades, interessada i cruel d’altres. Se’ns presenta com una criatura ambigua, plena d’antinòmies, inherents, se sol dir, a l'ésser humà. Però són certes, aquestes contradiccions? O són només aparents: degudes potser a una mirada que no ho arriba a veure tot, o a una mirada que no parteix d'una lent transparent i immaculada? En el viatge introspectiu que Maurici farà al llarg de la nit de vetlla en què se centra aquesta història, podrem observar com la duplicitat d’Aurèlia en realitat respon a la visió fragmentària i esbiaixada d'ell.

«Era possible d’haver estat tan cec? Era possible una interpretació tan falsa dels sentiments i les actituds d’Aurèlia? I per part d’un home com jo, que no solament l’adorava sinó que patia tant per culpa de la falsa imatge que me’n feia? I tot per què? Per manca de coratge, de confiança en mi mateix, per pessimisme.»

Els límits de Maurici no només redefineixen els actes d’Aurèlia (i encara més, també les seves intencions), sinó que al fer-ho, la deformen i la malformen, quan en veritat, més que no pas a ella el que veu és un reflex de si mateix. Aquests límits estan fets no només d’inseguretats i de mesquineses, sinó també d’ideals: vels imposats a les dones en general i a la dona digna del seu amor en concret —i tot ho projecta damunt d’Aurèlia, la qual cosa fa que aleshores es desdobli en àngel i dimoni, en dona angelicata i dona fatal, ideal i anti-ideal. En aquest sentit és interessantíssima, i molt poètica —sobretot en el marc d’una estètica decadentista—, l’encarnació de l’ideal en la mort:

«I com la mort, horrible com és, pot mostrar encara una imatge tan bella? […] ¿Per què ella en vida no havia estat així? Vull dir tan suau, tan dolça, tan púdica, tan tendra com expressava, tardívolament, el seu rostre. Però ¿quin era el seu rostre veritable? La mort no li hauria potser llevat la màscara i, en el seu despullament, no mostraria millor que mai la veritable fesomia, l’expressió més genuïna d’Aurèlia? No res de tan semblant a aquella Aurèlia morta —molt més semblant, sobretot, que l’Aurèlia vivent—, l’Aurèlia dels meus somnis.»

Aquesta associació de l’ideal i la mort és molt reveladora, tant pel que fa a aquest ideal, com pel que fa a l’amor de Maurici, i confirma el que ell anirà descobrint al llarg de les, no tan fosques, hores de vetlla: tot allò que l'ombra del seu jo li havia ocultat, no només sobre Aurèlia, sinó sobre si mateix. I és que arribats a aquest punt, la pregunta sobre la nostra capacitat per conèixer l'altre es transforma en la sospita de la nostra incapacitat per coneixe’ns a nosaltres mateixos, la qual explicaria força bé el que sembla ser que era un dels interessos de Guansé: la volubilitat dels nostres sentiments, a la qual jo hi afegeixo el qualificatiu d’aparent. Ja que, de la mateixa manera que la visió fragmentada i vaporosa de l’altre ens pot fer pensar que està ple de contradiccions i d’incoherències, el desconeixement de nosaltres mateixos pot fer-nos creure en uns sentiments que no són reals, en tant que l’objecte al qual es dirigeixen no és més que un fantasma procedent de la boira de la nostra ceguera i que poca cosa té a veure amb el seu origen de carn i òs. Maurici no estimava a Aurèlia, sinó la seva imatge d’ella —i per això troba que el seu cos buit s'assembla més a ella que ella mateixa.

Així, més que un «reflex de l’ambigüitat amorosa», que diu Antoni Isard en el magnífic pròleg que signa, aquesta dualitat femenina seria un reflex del propi autodesconeixement, o com Isard ho anomena, del «caràcter insondable de la psicologia humana». I en aquest sentit Una nit és esplèndida: una novel·la que participa de la corrent psicologista que es va estendre entre els modernistes europeus (com Woolf o Zweig) i de l’exploració de la consciència (Proust o Joyce), i que ho fa amb una gran lucidesa i potència analítica, a més d'un refinat domini estilístic. Una novel·la en què aquesta modernitat pren motius típicament decadentistes —com ho són tant la dualitat femenina que comentava, com la mort i el cadàver d’una jove bella i estimada—, amarant-se així de les ombres envellutades del romàntic*, cosa que pels meus gustos la fan ser una autèntica delícia. 

* Llegiu «romàntic» en el sentit de castells en runes en mig de llacs boirosos o envaïts per una frondosa  flora silvestre —no de Cupidos amb arcs i fletxes, ni xocolates cardioformes. 

Fragments

«Hi ha una distància enorme entre la idea que ens fem de les coses i les coses mateixes. Contra les idees podem lluitar, esvair-les com fantasmes vans. No podem res contra la realitat que se’ns fa tangible en un cadàver.»

«La idea del mai més se’m feu aleshores present d’una manera aterridora. Mai més!… Aquell vel que ara la cobria es faria més espès, esdevindria una boira d’una intensitat impenetrable. La figura d’Aurèlia, els rastres de la seva bellesa mortal es fondrien completament. Només me’n quedaria el record. Però ¿què és el record? Una nostàlgia que ens excita els sentiments i que ens deixa insatisfets, una ombra que atreu els nostres braços i que no es deixa abraçar.»

«¿I com la reveuria, en tot cas, si la Resurrecció de la Carn no és un somni de la mateixa carn revoltada davant de la idea del no-ésser? Seria àngel o diablessa?»

«Si la nit és l’imperi de la mort, la qual s’hi revesteix de totes les seves potències misterioses, el dia pertany als vivents i arrabassa a la mort el seu prestigi.»

«Vull judicar Aurèlia i el meu cas objectivament, però sóc presoner del més fal·laç subjectivisme.»  

«Hi ha homes que sembla que hàgim nascut per a enyorar-nos sempre, per a desitjar impossibles, per a estimar les ombres que ens estenen els braços i que no es deixen mai abraçar. Divines atraccions, fantasmes divins que mai no seran nostres… »

Una nit, Domènec Guansé, 1935. Adesiara, 2022.