El corb, E. A. Poe

Comptant avui, queda just una setmana per a la nit de Tots Sants, o Halloween, o la Castanyada, o, el que en principi és l’origen de totes elles, el Samhain, la festa celta amb què se celebrava el final de l’època de la collita i el començament de la meitat fosca de l’any (visca!). Pels celtes era un moment de transició, de liminalitat, i això es traduïa en la creença que la frontera entre el món de la vida i el de la mort s’atenuava i els avantpassats podien visitar els seus descendents vius. D’aquí les tradicions oblidades de la Castanyada de col·locar espelmes dins de carbasses o naps buits per guiar els esperits o de fer servir aquestes mateixes hortalisses il·limuniades per “fer la por” tallant els forats en formes de cares malèvoles —com es fa a Halloween. Sigui com sigui, és la festa de la tardor, la celebració del crepuscle de l’any, així que tot el que posi en relleu tant la seva dimensió més física (natural), el visible, com la seva dimensió més vertical, l’invisible —ambdues sovint massa allunyades del món de la nostra societat (on són els nostres boscos?, on les nostres ànimes?)—, és pertinent.

Tot això per dir que per mi comença oficialment la setmana de la Castanyada i començo celebrant-la aquí amb un poema que estén les seves fosques ales tant cap a la natura com cap a l’invisible, en tant que allò que converteix en símbol és una au, i allò del que aquesta au es converteix en portal és el mai més:  missatger del més enllà, metàfora poètica, canta una història i, alhora, la teoria literària del seu autor, i ho fa sonorament, amb sons on reverbera l’atmosfera ombrívola i sobrenatural de la seva narració —tot i que això en català es perd. Us deixo a les imatges els primers versos de The Raven, d’Edgar Allan Poe, de la traducció al català de Txema Martínez que podeu trobar a Edgar A. Poe. Poesia completa, publicat per Quaderns Crema.

EL CORB

Una infausta mitjanit, mentre
feble i esvaït
cavil·lava entre curiosos i rars toms
d'antics sabers,
fent cops de cap, malaltís, vaig sentir uns tocs
d’improvís,
com si algú colpís, colpís, al portal
del meu recés.
«Deu ser algú—vaig dir—trucant al portal
del meu recés,

tan sols això i no res més».

Recordaré clar per sempre que va ser un gèlid desembre
quan tètrics llums van encendre el terra
des dels brasers.
Jo anhelava un nou demà i als llibres
buscava en va
un consol al meu pesar, com si
Lenora visqués,
Lenora, rara i radiant, ara nom
d'angels només
aquí sense nom mai més.

I un trist mormol d'esquitllentes de les cortines
magentes
m'estremia fins a omplir-me d'horrors mai
sentits adés,
…

Entrada publicada a Instagram el 25 d'octubre de 2023

#lletraferits #ElReducteCatalà #literatura #tradicions #folklore #Poe #TheRaven #ElCorb