La solitud.
La solitud és aquella imatge, de fet aquella escena, de verds i de vermells brillants, de l'Amélie Poulain cuinant un pastís de prunes quan se n'adona que se li ha acabat la canyella. Automàticament, com un reflex, en el seu cervell es projecta una realitat paral·lela: s'imagina en Mathieu baixant a la botiga de queviures per anar-li a buscar el condiment que fretura.
El veu de tornada. Puja les escales de l'edifici, entra furtivament al pis, se li acosta silenciosament a través de la saleta LA CORTINA DE LA CUINA ES BELLUGA! —És de debò que s'ha bellugat.— ÉS ELL! El desig condensat en una llavor d'esperança germina i creix: fulminant com el llamp, una flor d'eufòria incontenible que explota en un violent gir de cap. No. La N és el tobogant zig-zaguejant que condueix a l'abisme que tanca la O: NO és Ell. Ell NO hi és.
Allà NOmés hi ha el gat, antimatèria materialitzada, el cos del buit, que se li tira al damunt i l'esgarrapa fins liquar-la. Unes poques llàgrimes es vessen. Si aquell gat burleta s'hagués revelat i li hagués preguntat per què plorava, ella li hauria contestat: parce que je n'ai pas de cannelle.
La solitud és aquella imatge, de fet aquella escena, de verds i de vermells brillants, de l'Amélie Poulain cuinant un pastís de prunes quan se n'adona que se li ha acabat la canyella. Automàticament, com un reflex, en el seu cervell es projecta una realitat paral·lela: s'imagina en Mathieu baixant a la botiga de queviures per anar-li a buscar el condiment que fretura.
El veu de tornada. Puja les escales de l'edifici, entra furtivament al pis, se li acosta silenciosament a través de la saleta LA CORTINA DE LA CUINA ES BELLUGA! —És de debò que s'ha bellugat.— ÉS ELL! El desig condensat en una llavor d'esperança germina i creix: fulminant com el llamp, una flor d'eufòria incontenible que explota en un violent gir de cap. No. La N és el tobogant zig-zaguejant que condueix a l'abisme que tanca la O: NO és Ell. Ell NO hi és.
Allà NOmés hi ha el gat, antimatèria materialitzada, el cos del buit, que se li tira al damunt i l'esgarrapa fins liquar-la. Unes poques llàgrimes es vessen. Si aquell gat burleta s'hagués revelat i li hagués preguntat per què plorava, ella li hauria contestat: parce que je n'ai pas de cannelle.
Primer de tot, dir que he de tornar a veure aquesta pel·lícula que fa massa temps que la vaig veure i en tinc molt bon record. La solitud es presenta de moltes maneres, sobretot per jocs de la ment, així que pot ser molt bé que es manifesti per una absència de canyella, o per qualsevol altra situació en la que pensem que ens aniria molt bé tenir aquella persona al costat per donar-nos un cop de mà. Sincerament, no recordo l'escena, però sí que recordo que aquesta pel·li té mil i un detalls que fa pensar, és un conte de fades per nens grans.
ResponElimina