Quan el somni acaba, arriba la foscor. Puges la persiana i encara és pitjor: la llum inunda l'habitació, i com l'aigua d'una cascada, brutal i gelada, et cau al damunt. Però tot i així, no esbandeix el record del tacte que uns fantasmes més càlids que el que t'envolta han deixat. La seva absència se t'ha enquistat dins del pit, entre les fibres del cor, i es clava punyent enfront la buida realitat... Si poguessis arrencar-la, ho faries, però de totes maneres el forat hi quedaria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada