dilluns, 1 de novembre del 2021

Literatura i Castanyada

El sol ja no s’alça tant i cau abans, i els seus raigs no vibren amb la intensitat del blau estival; emmelada, la llum és més daurada. El dia ronseja i les ombres festeja. La tardor té aire de crepuscle, és una zona de transició. I per a les gents que segles enrere ens precediren, les vides de les quals estaven més patentment lligades tant als cicles de la llum com als de la terra —al de la vida i la mort—, això en va marcar la cultura, i alguna cosa encara ens en queda.


Ni estiu ni hivern, ni claror ni foscor, els dies en què ens trobem no pertanyen ni als uns ni als altres. Penombra. No hi ha cap mur, només una zona on coexisteixen la llum i les ombres. Allò que no forma part del que es pot veure, ara pot entrar —al mig món en què vivim. Esperits: no només els dels que ja no són, sinó els que no deixem ser perquè no són cos i la llum no els pot tocar: els nostres. Si no els deixem espai esdevenen monstres: fantasmes, vampirs, bruixes, homes llop, cadàvers revifats, alter egos contrafets. Som nosaltres que ens rebel·lem contra la mort, contra la desaparició en el dia a dia. Quan les responsabilitats, les convencions, les ideologies, les obligacions o la simple supervivència ens deixen al marge, és el marge el que hem de reivindicar. I aquesta és l'estació del marge.

La literatura és un crepuscle perenne, un refugi de la tardor, del que habita a les ombres, i hi ha obres on aquestes es manifesten en tota la seva forma. Aquestes en són algunes, molt conegudes, però essencials i potser no tan llegides:

- El retrat de Dorian Gray, d’Oscar Wilde
- Dràcula, de Bram Stoker
- Frankenstein, de Mary Wollstonecraft Shelley
- Contes foscos, d’Edgar Alan Poe
- Carmilla, de J. Sheridan Le Fanu
- La morta enamorada, de Théophile Gautier

I precedint tots els anteriors, aquest poema:
- Lenore, de Gottfried August Bürger


PS: les carbasses amb ulls malèfics i esdentegades no són exclusives del Halloween. La tradició prové dels pobles celtes que es van estendre per pràcticament tot Europa i d'on van sortir tant el Halloween com la Castanyada. Potser aquí ens hem quedat sobretot amb la part del menjar, però, igual que la tradició anglosaxona, allò al que es retia homenatge mentre es menjaven castanyes i moniatos i repicaven les campanes des de migdia fins la matinada, eren els morts. La nit de la Castanyada, o Nit de les ànimes, en què es debilita el vel que separa el món d'ençà del del més enllà, les ànimes poden venir a visitar els seus familiars. Abans, se’ls deixava un lloc a taula i se'ls oferien menges per tenir-les contentes. S’anava amb compte al passar per les escales o pels racons de la casa, ja que són els llocs on se solen arrecerar, o al tancar les portes, per si una hi passava en aquell moment. Per les animetes, també es feien captiris de casa en casa (el que a Irlanda acabaria donant el trick-or-treat), i se’ls feia llum buidant naps o carbasses i posant-los una espelma dins. Aquests vegetals també es perforaven per fer-los ulls, nas i boca, i deixar-los a les vores de camins o a les cases per «fer la por». 

BONA CASTANYADA I BONES LECTURES CREPUSCULARS!!! 🎃👻🌰

Aquesta petita entrada va ser inicialment publicada el 30 d'octubre del 2021 al compte d'Instagram de L'espiadimonis.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada