El doble, Fiódor Dostoievski

#Ressenya

Acabada la lectura de la novel·la he quedat descol·locada. Perplexa. Per començar el final no me l’esperava així. No me l'esperava de cap manera en concret. O potser sí. El doble: la figura d'un bessó malèfic que encarna els defectes del seu original i es belluga pel món fent-lo quedar com un monstre… El doble és realment “el monstre”: allò que es mostra, però que es mostra fora de context, fora d’un mateix —arrencat: deformant-se, amplificant-se, prenent unes dimensions grotesques, aberrants —diabòliques. Un diable amb l’aspecte del seu original que campa al seu aire, que el suplanta quan no estan junts però que, alhora, en el cas del doble de Dostoievski, treballa al seu costat, com un company de feina més, sense que els altres notin, però, que són idèntics, inclús que tenen el mateix nom, i que se n’apropia dels mèrits mentre el carrega amb la culpa i l'odi dels seus actes. Sí que m’esperava un final: allò que temia que passaria mentre vivia l’anguniosa situació que viu senyor Goliadkin, el protagonista de la novel·la. Però no faré cap espòiler.

Alhora, però, planeja per tot el llibre el dubte de si es tracta d’un desdoblament real o si el doble només el veu el seu original. És en realitat boig, el senyor Goliadkin? El protagonista és un baix funcionari que malda per ascendir en l’escala social —o el que és el mateix, en l'escala laboral d’una societat altament institucionalitzada— quan amb prou feines sembla saber com comportar-se amb aquells qui l’envolten. Seguim el senyor Goliadkin a través dels seus pensaments, que ens situen en un món poblat d’enemics i d’intrigues que ha de desentrellar, és a dir, que ens presenten un home paranoic i que quan actua mai no fa el que hauria de fer segons l’home que creu que és. A més, el seu discurs és desesperantment confús: va més enllà de la falta d’eloqüència que ell mateix reconeix i sovint els seus diàlegs semblen no tenir ni sentit. Aquesta falta de sentit, sorgida d’una inquietant falta de percepció de si mateix i del món, no es limita als diàlegs sinó a tot allò que s'esdevé al seu voltant, barrejant-se també amb aquella falta de sentit kafkiana, aquella absurditat en què la maquinària estatal, laboral, situa a l’individu, aïllant-lo, alienant-lo i aixafant-lo.

La situació en la qual Dostoievski posa el lector a través d’aquest personatge mediocre és la d’un malson, però que amb la seva veu torna de vegades en còmica, ressaltant amb una mirada irònica i divertida les absurditats o les faltes, i arrossegant el lector amb una prosa marcada per la vivesa de la narració —una narració que de vegades sembla quasi espontània— i la potència d’unes descripcions meravelloses. I malgrat que el seu protagonista no és un personatge amb qui fàcilment es pugui identificar el lector, o amb qui es vulgui identificar, és un personatge que fa sentir l’angoixa de la situació, i que resitua l'inici del llibre en el seu final. És a dir, és un d'aquells llibres que no acaben quan acaba la seva última frase.

El doble, Fiódor Dostoievski, 1846. Traducció de Xènia Dyakonova, Quid Pro Quo Edicions, 2021.