El meu amor Sputnik

• Sumire tenia el cap clar com el cel nocturn a l'hivern, amb l'Óssa Major i l'Estrella Polar titil·lant intensament. Tenia tantes coses per escriure, tantes històries per explicar... Només que pogués trobar el canal de sortida escaient, uns pensaments i idees incandescents brollarien com la lava i se solidificarien en un corrent constant d'obres de ficció...

• Sumire em va ajudar a oblidar la melodia de fons de solitud de la meva vida.

• Algunes vegades em sento, no ho sé, tan sola. La mena de sentiment d'impotència que tens quan t'han arrabassat tot el que coneixes. Com si la gravetat hagués desaparegut i em quedés navegant per l'espai exterior sense idea de cap a on vaig.

• Per la raó que fos, aquella intimitat natural, incondicional [...] no hi era. Entre nosaltres sempre hi havia un vel fi i transparent.

• Els llençols encara retenien un vague record de la cita amorosa de la tarda.

• Era una vista impressionant, un instant que volia retallar amb unes tisores i penjar a la paret de la meva memòria.

• Només volia estar així per sempre més. Sabia que això era impossible: la nostra vida aquí només era una il·lusió passatgera, i algun dia la realitat en tornaria a llançar al món d'on havíem vingut.

• Va tornar al sofà i es va enfonsar al món en miniatura que la música traçava a la llum de la tarda.

♥ Érem dues companyes de viatge fantàstiques, però, finalment, només uns trossos de metall solitaris que giren en òrbites separades. De lluny semblen unes esplèndides estrelles fugaces, però de fet són una presó on cadascuna de nosaltres estàs tancada, sola, sense anar enlloc. Quan les òrbites d'aquests dos satèl·lits es creuessin, podríem estar juntes, i fins i tot potser podríem obrir-nos el cor l'una a l'altra. Però passaria només durant un moment brevíssim. L'instant següent tornaríem a estar en la solitud més absoluta. Fins que ens consumíssim i ens convertíssim en no res.

• Eren dos quarts de nou, i un sol nou de trinca inundava de llum el món.

• Va fer un sospir com el vent a la fi del món.

• Quan no entenia alguna cosa, recollia les paraules escampades als meus peus i les posava en filera formant frases.

• Per moments el blau del cel es va fer més fosc, una gran lluna circular va emergir de la mar, un grapat d'estrelles van foradar el cel.

Shanghai Baby

Tot i que ja fa uns anys que vaig llegir aquest llibre (jo en tinc la 3a edició, que és del 2002), inauguro amb ell la secció Nèctar de lectures, un espai on consignar aquells moments dels llibres dels quals un en queda penjat, tal com si fossin sagetes que l'han travessat, just pel cerebel, i l'han deixat clavat en un mur invisible.

La sensació que vaig tenir en llegir aquest llibre va ser que tota la seva prosa estava amarada de l'exòtic lirisme d'una orquídia nascuda enmig d'una gran ciutat, amb què la protagonista, una aspirant a escriptora, intenta impregnar la seva vida, dividida entre un amor platònic i un de passional:

• L'ombra de la nit esvaïa els colors de la nostra pell.

• La tardor del sud és neta i clara i entra als cors com si fos una sensació d'amor diluïda.

• Semblava que es nodrissin de desitjos i que a l'estómac hi tinguessin tot de cuquets, misteriosos i bonics, que emetien una llum blavosa màgica que donava vida a la cultura i a la follia de l'urbs.

• La seva fesomia reflectia una tendresa esmunyedissa i impenetrable.

• [...] Convertir la realitat decadent i buida en art amb essència, amb sentit.

• Ballar fins a evaporar-se, fins que el cervell i el cerebel tremolin alhora; allò et feia guanyar el cim.

• Un estol de rajos de sol va fer cap a la cambra; pols en suspensió com partícules de pensament ballaven en l'espai.

• Ni una mosca no podia volar enmig d'aquella catàstrofe espessa de partícules de decibels alts i d'agitació.

♥ Els fluids del meu cos, convertits en aigües negres van fer cabuda en la ploma i van concretar-se en les paraules i les frases de la meva novel·la.

♥ Penso de trobar unes ales per volar amb tu cap al cel, i tu em deixes anar i te'n vas sol a l'infern.

Shanghai Baby, de Wei Hui. Editat en català per Columna.

Quan el somni acaba

Quan el somni acaba, arriba la foscor. Puges la persiana i encara és pitjor: la llum inunda l'habitació, i com l'aigua d'una cascada, brutal i gelada, et cau al damunt. Però tot i així, no esbandeix el record del tacte que uns fantasmes més càlids que el que t'envolta han deixat. La seva absència se t'ha enquistat dins del pit, entre les fibres del cor, i es clava punyent enfront la buida realitat... Si poguessis arrencar-la, ho faries, però de totes maneres el forat hi quedaria.

La reina de les neus

Pintura de June Leeloo.

De petita, com a nena afortunada que vaig ser, m'explicaven contes. Molts d'aquells contes comptaven amb la presència de bruixes malvades, criatures que encara que tinguessin la capacitat d'adoptar diverses formes eren, en realitat, velles encorbades i amb berrugues, éssers horribles i aterradors... Totes excepte una. No me'n recordo gaire del conte, així com tampoc dels altres personatges que hi apareixen, però me'n recordo d'ella: una dona, una reina de fet, amb poders sobrenaturals i el cor de gel. Potser és això últim el que la fa la dolenta de la història, però alhora també fascinant; i potser per això la meva ment la va fer l'ésser més bell de la comunitat de criatures fantàstiques que poblaven el meu imaginari, més que qualsevol de les insulses princeses que hi habitaven.

Ja a la vintena, aquesta figura femenina, aquesta reina poderosa i solitària que cavalca les tempestes de neu, resorgeix espontània i repetidament de les runes d'aquell vell conte, i em sembla especialment forta i captivadora, ja que, pot un cor de gel no ser fràgil? Pot un cor fràgil no tornar-se de gel?

Je n'ai pas de cannelle

Imatge d'Amélie de Jean-Pierre Jeunet.

La solitud.

La solitud és aquella imatge, de fet aquella escena, de verds i de vermells brillants, de l'Amélie Poulain cuinant un pastís de prunes, quan se n'adona que se li ha acabat la canyella. Automàticament, com un reflex, en el seu cervell es dispara la projecció d'una realitat paral·lela: s'imagina en Mathieu baixant a la botiga de queviures per anar-li a buscar el condiment que fretura.

El veu de tornada, pujant les escales de l'edifici, entrant furtivament en el pis per sorprendre-la tendrament, acostant-se silenciosament a través de la saleta, LA CORTINA DE LA CUINA ES BELLUGA! (De debò que es belluga!) ÉS ELL! El desig condensat en una llavor d'esperança germina i creix: fulminant com el llamp, una flor d'eufòria incontenible que explota en un violent gir de cap.

NO.

La N és el tobogant zig-zaguejant que condueix a l'abisme que tanca la O: NO és Ell. Ell NO hi és.

Allà NOmés hi ha el gat, antimatèria materialitzada, el cos del buit, que se li tira al damunt i l'esgarrapa fins liquar-la. Unes poques llàgrimes brollen. Si aquell gat de Cheshire burleta s'hagués revelat i li hagués preguntat per què plorava, ella li hauria contestat: parce que je n'ai pas de cannelle.