.

.

dimarts, 20 de setembre de 2011

La noia del quadre


Hi ha algunes èpoques que semblen haver tingut un encant especial, que els mateixos fets ordinaris que podem viure en els nostres dies, serien més fabulosos si ocorreguessin en alguna d'elles. Potser és per l'estètica que marca l'arquitectura, la decoració i la moda de certs llocs en certs moments. Pot simplement un marc incrementar el grau de fascinació que exerceix una escena? Potser això no sigui tan superficial com sembla, les implicacions d'això crec que poden ser més pregones: no està el sentit estètic relacionat amb l'art, amb com es representa el món, i això amb els corrents intel·lectuals, la manera de percebre i interpretar la realitat, i aquests amb els descobriments, avenços i fets que marquen una època? Clar que segurament també és per les pel·lícules i per les novel·les, que a més de plasmar amb menor o major grau d'encert tot això, ho recobreixen amb una pàtina que rellueix amb una llum onírica que encanta als espectadors.

Una de les èpoques la qual, si tingués una màquina del temps, m'agradaria poder visitar és l'anomenada Belle Époque. A falta de màquines del temps, però, es pot visitar, fins el 9 d'Octubre, el CaixaForum, on hi ha exposada una mostra de retrats d'aquella època. Jo hi vaig anar fa un parell de setmanes i em va agradar poder-me acostar una mica a aquell període. Però d'entre tots els quadres, em va captivar el retrat d'una noia immortalitzada en un gest ple d'una coqueteria encantadora: Cléo de Mérode, fins aleshores una desconeguda per a mi. I l'artista que va saber-ne copsar alguna cosa més que la seva bellesa va ser Giovanni Boldini. I aquí, crec, que està la força del quadre: aconsegueix que la gràcia de la protagonista ens arribi, ens toqui; conté la capacitat d'encisar que, pel que n'he esbrinat, ella tenia en persona.

Cléo de Mérode va ser una ballarina francesa i tota una celebritat dels seus temps. Va destacar per la seva bellesa i era considerada com una de les dones amb més glamour de l'època. Quan tenia vint-i-tres anys, va cridar l'atenció del rei Leopold II de Bèlgica, que després de veure-la durant un dels ballets en què actuava, li va enviar un gran ram de flors. Arran d'això, varen començar a circular rumors que la convertiren en l'amant del rei. Ella sempre ho va negar, però les enraonies (que d'altra banda no van afectar la seva carrera professional) la van perseguir al llarg de tota la seva vida, que va ser llarga: va morir a l'edat de noranta-un anys, i sense deixar mai de ser sol·licitada com a model per nombrosos artistes de l'època.

Així, va ser model de diversos artistes (pintors —he llegit que moltes de les ballarines de Degas són ella!—, escultors i fotògrafs). A l'exposició mateix, al costat d'aquest quadre, hi ha un altre retrat també d'ella, pintada, en aquest cas, per Manuel Benedito. Però què diferent!! (Sense voler menysprear les virtuts que el quadre pugui tenir pels entesos.) El personatge no sembla el mateix. Sí que mostra una dona elegant, però tan rígida, tan estàtica, que no aconsegueix de transmetre res sobre el personatge. Boldini havia de ser una persona amb una gran capacitat de percepció, i un gran talent per plasmar el que veia a les seves obres (no és això el que distingeix els artistes dels artesans?). A la mateixa exposició vaig llegir que la pròpia Cléo, que aleshores ja havia posat per diversos pintors, es va quedar sorpresa per la manera de pintar de l'artista: afirmava que mai havia vist treballar a un pintor com Boldini ho feia: mirant-la només fugaçment per després concentrar-se en el quadre. Realment, el quadre d'aquesta ballarina de la Belle Époque, juntament amb d'altres retrats que he vist de l'autor, semblen ser captures d'instants fugissers, i no d'estones interminables d'immobilització esterilitzadora. Potser per això, juntament amb aquesta capacitat que, com comentava abans, semblava tenir de capturar en les seves pinzellades alguna cosa més que la façana dels models, els seus retrats són vius, contenen persones.

Gràcies al talent de Boldini, l'encant de la Cléo, sublimat en un gest efímer, ha sobreviscut a la mort i ens arriba, a través dels anys, als espectadors del quadre.

Per a més informació de l'artista vaig trobar un article on se'n parla àmpliament: Giovanni Boldini, el pintor de la Belle Époque.

2 comentaris:

  1. Perquè el CaixaForum de Barna me cau una mica lluny que sinó hi anava. M'agrada visitar exposicions. Diuen que qualsevol temps passat va ser millor. Pens que lo bo és el que perdura, el record embelleix els anys que deixam enrere però no crec que siguin millors. Potser sí més encant per allò que abans eren més innocents en segons què...

    ResponElimina
  2. Jo també penso penso que el record embelleix el passat, potser perquè el record sempre és fragmentari i tendeix a adulterar-se, i si a sobre parlem d'un record que no és el pròpi sobre uns temps que no em viscut nosaltres mateixos, encara més. Potser per això els temps passats, els que van ser bons, s'imbueixen d'aquest aire com de llegenda, de conte meravellós. Ara, realment no sé si va ser millor o pitjor, i tampoc no voldria canviar-me d'època, però és com quan en els contes et parlen d'un país llunyà i meravellòs: no puc evitar plantejar-me com seria estar allà, desitjar visitar-ho.

    ResponElimina