.

.

dissabte, 3 de març de 2012

La paradoxa de Zenó i la Teoria de la relativitat

Al col·legi, ja fa temps, em van explicar la paradoxa de Zenó. Sé que és una fal·làcia, però a mesura que m'acosto al moment en què ens hem de trobar, la seva lògica és cada cop més inqüestionable. Diu que no pots anar d'un punt de l'espai a un altre perquè per recórrer la distància que els separa primer has de recorre'n la meitat i, quan ho hagis fet, després et quedarà l'altra meitat, de la qual també n'hauràs de recórrer la meitat, i així fins a l'infinit, sempre et quedarà per recórrer la meitat de la meitat.

En el meu cas, es tracta d'un interval de temps, el que he de recórrer, i aquest és elàstic, els moments es contrauen en la fugacitat del llamp quan ens hi volem quedar, i s'estiren fins a l'eternitat quan volem que acabin. Mentre el dia passa, potser el nombre d'instants que em queden fins arribar a tu van disminuint, però els que queden, són cada cop més dilatats, o cada cop jo tardo més temps a recorre'ls, i acabo amb la sensació que no em moc, que els minuts no corren.

Però finalment ens trobem, i ja va ser ahir. Quan sóc amb tu travesso les estones a tanta velocitat que aquestes passen a formar part del passat gairebé sense haver passat pel present. Quan sóc amb tu, sóc llum! 

2 comentaris:

  1. Caram, no pinta gens malament això. Ho pots disfressar de ciència, però sembla que parles d'unes coses que la ment humana encara no ha aconseguit entendre. I que duri aquest desconeixement que ens porta tanta emoció!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ei, Xexu!

      És curiós com aquestes coses que deconeixem fan que d'altres que ens pensàvem que coneixíem adquireixin un relleu que fins ara no havíem vist que tenien, fent-nos pensar que no ho havíem acabat d'entendre del tot.

      Gràcies per passar-te per aquí!

      Elimina