.

.

dimarts, 26 de novembre de 2013

Publicació al Núvol

Dimecres passat, 20 de novembre, el diari digital de cultura Núvol va publicar en forma d'article la resposta que vaig escriure a l'article «El dia que hi haurà bones novel·listes» de Roger Vilà Padró.

En aquest escrit l'autor hi plantejava, aparentment, una pregunta: «per què, quan algú demana que li recomanin alguna gran novel·lista, en general costa tant obtenir una resposta ràpida i concreta, amb noms i cognoms i títols d’obres?»

En llegir-la per primer cop, tot i el títol de l'article, em va estranyar i vaig haver de comprovar que havia llegit correctament alguna novel·lista. Això va ser perquè quan jo busco literatura bona, o ho fa algú del meu entorn, mai m'he trobat amb que importés gaire el sexe de l'escriptor (allò de «recomana'm un bon llibre» mai no ho he sentit acabar en «que estigui escrit per un/a home/dona»). La vaig trobar una pregunta artificial, però més enllà d'aquesta inversemblança factual d'on presumptament sorgia l'interrogant, més enllà d'aquest aspecte que bé podia ser merament un recurs narratiu i no tenir cap més funció que l'arrancada del text, vaig trobar interessant la qüestió (i qüestions) cap a la qual podia apuntar.

Amb el que vaig topar, però, va ser amb un text que no parlava del fet que hi hagi menys bones novel·listes com a fet contrastat (ni tan sols definia què s'entén per bons novel·listes, cosa que, posats a avaluar-ho, em sembla fonamental), ni de l'anàlisi dels motius que ho expliquin, així com tampoc no era cap reflexió en torn a les qüestions que despertava l'observació que s'exposava al principi. La pregunta del principi era, doncs, una pregunta retòrica: l'afirmació, i no el qüestionament, de més d'un apriorisme. No era una pregunta real, per això grinyolava d'entrada: perquè era simplement un reflex dels prejudicis que l'esbiaixaven —a ella i, per tant, al text sencer—, i per això era, i no només semblava (com al principi anunciava l'autor), una pregunta capciosa.

Com sovint trobo que passa amb la premsa, havia topat amb un titular que anunciava un article amb un contingut que va resultar que no tenia, i el tema em va revoltar prou com per escriure el que en pensava. Si voleu, podeu llegir el meu comentari clicant sobre l'enllaç següent, Sobretot que no es noti que és dona (el títol no és meu, sinó d'en Bernat Puigtobella, editor del Núvol), o a continuació:

>><><><<

Crec que plantejar-se si dins dels “bons” novel·listes hi ha menys proporció de dones que d’homes, els motius que hi ha al darrera, i les altres qüestions a les quals això pot donar pas, com ara si es nota que un autor sigui home o dona, etc., no tindria per què significar això que tu dius: “posar en evidència els prejudicis que hom pugui tenir i la posició que adopta davant la qüestió que n’és el nucli”. Però la veritat és, em temo, que després d’haver llegit l’article és ben bé en això en allò que sembla sustentar-se, ja que el biaix es troba ja en les mateixes premisses de les quals parteix el text. Intentaré exposar les raons per les quals dic això:

Obviaré el títol i que la pregunta de la qual sorgeix l’article “per què, quan algú demana que li recomanin alguna gran novel·lista, en general costa tant obtenir una resposta ràpida i concreta, amb noms i cognoms i títols d’obres?” doni per fet que la raó és que n’hi ha poques, i vaig cap a les premisses “qualitatives”.

La primera és que per a que una novel·lista sigui “bona” no ha de s’ha de notar que és dona. La segona, implícita en la primera, i explícita en l’article en forma de pregunta, és que el fet que es noti que una novel·la estigui escrita per una dona és un problema. I hi ha una tercera premissa però primer vull comentar aquestes dues.

Si estem buscant bones novel·listes, igual que quan busquem bons novel·listes, la premissa no és, simplement i per definició, que escriguin Literatura (amb majúscules, o “alta literatura”)?

A un novel·lista també se li demana que per ser bo no se li noti que és un home? De què estem parlant quan parlem de “bons” novel·listes”? Depèn de que l’autor sigui home o dona? Què fa que una novel·la sigui una “gran” novel·la? De debò es pot notar si una “gran” novel·la ha estat escrita per un home o una dona? En què es nota: en el tema? (Si el tema central són les relacions humanes, podem dir que és una novel·la escrita per una dona, i si ho és un assassinat, una novel·la escrita per un home?) En les estructures sintàctiques predominants? En el lèxic? No varien totes aquestes qüestions d’un autor (sigui home o dona) a un altre? Varien més, i d’una forma determinada, quan els autors són de diferent sexe? Seria un problema que una bona novel·la es notés que ha estat escrita per una dona? Per què? I per un home? Per què no?

Responent a una d’aquestes preguntes, però, trobem la tercera premissa: allò que fa que es noti que una novel·la ha estat escrita per una dona (allò que la primera premissa estableix que no s’ha de notar per tal que la novel·lista sigui bona, i que la segona estableix que és un problema) són els sentiments. En fi. Diria que el que passa sovint, quan no es menysprea els sentiments directament, és que potser es confonen amb “sentimentalisme”. Però ja que estem amb els sentiments: no és poc usual trobar-los, en la (nostra) societat actual, al fons d’un profund menysteniment que sembla néixer de la seva contraposició convencional amb la tan excelsa “raó” i, per extensió, amb la cultura (a l’article això queda clar: “Si pensem que les dones no van tenir un accés normalitzat i lliure a la formació i a la cultura fins a mitjan segle XX…”). De debò la cultura es fonamenta només en la “raó”? De debò l’art, part fonamental de la cultura, i dins de l’art, la literatura, són fills únics de la “raó”? És que no estem fets de sentiments? És que no és de l’ànima humana, del que acaben parlant, d’una manera o altra, les “bones” novel·les, les que acaben sent immortals? No és perquè emocionen, que són immortals?

Un tema que pot ser molt interessant si no s’esbiaixa d’entrada i es qüestiona de debò.


>><><><< Cites i textos relacionats >><><><<
(Hi aniré afegint allò que trobi sobre el tema.)

· Anaïs Nin: Why emotional excess is essential to writting and creativity

«Something is always born of excess: great art was born of great terrors, great loneliness, great inhibitions, instabilities, and it always balances them.»

· Virginia Woolf: Women and fiction, article publicat el març de 1929 a la revista The Forum. Article de on s'aborda de debò la qüestió sobre el paper de les dones en la literatura i, en concret, en la ficció. 

«It is probable, however, that both in life and in art the values of a woman are not the values of a man. [...] And for that, of course, she will be criticized; for the critic of the opposite sex will be genuinely puzzled and surprised by an attempt to alter the current scale of values, and will see in it not merely a difference of view, but a view that is weak, or trivial, or sentimental, because it differs from his own.»

1 comentari:

  1. He llegit el post i l'article, fins i tot un comentari molt encertat que allà et fan, però jo em veig incapaç de tractar el tema amb tanta profunditat. El que diré per començar és que de novel·listes n'hi ha menys, o això sembla a priori. Entre tants que n'hi ha d'homes, ni que sigui per estadística hauria de ser més fàcil de trobar-ne algun de bo, però sense voler entrar en conflicte amb el comentari que t'han deixat, diria que el fet de notar-se que escriu una dona passa quan la temàtica o l'estil no ens acaba d'entrar als homes. Esperem un estil més neutre, o el que ens sembla que és neutre, però que evidentment és escrit per homes. L'amic Murakami escriu sempre sobre sentiments, però és clarament un home, i la seva perspectiva és completament masculina. A mi una perspectiva femenina no m'entra tant, és una sensibilitat que no sóc capaç d'entendre, tot i que sí que entenc que pugui entusiasmar a les dones. Diria, però potser m'equivoco, que un bon novel·lista, del sexe que sigui, serà aquell que pot escriure una obra que agradi a tots per igual. Moltes dones, encara que sigui de manera inconscient, escriuen per un públic que les pugui entendre, la sensibilitat que surt en escriure serà més comprensible per altres dones. I jo no em considero un insensible, potser ho pensaràs o alguna altra dona que em pugui llegir ho pensarà, però no m'espanten ni defujo els sentiments, però a l'hora de llegir, si el que m'està dient sobrepassa els meus nivells de tolerància, preferiré llegir unes altres coses. Que això és no connectar amb la meva part femenina? Doncs bé, em deixeu que ho faci en la meva intimitat, o cal que ho faci també amb les meves lectures?

    Quan no es tracta d'aquest tipus de lectures, m'és ben igual que l'autor sigui un home o una dona. He gaudit llegint Agatha Christie, Matilde Asensi o J.K. Rowling, però ja veus quin tipus de llibres fan, llibres que si estan ben fets no es nota pas el sexe de l'autor, però quan ens posem a parlar de sentiments, allà sí que podem tenir maneres diferents d'entendre'ls, i llavors realment prefereixo llegir altres coses, o llegir autors masculins als que potser entendré més.

    Bé, no sé si m'he explicat gaire, però és que en podríem parlar molt i molt i probablement ens discutiríem força. Un cop vaig demanar que em recomanessin bones autores al blog, perquè em vaig adonar que en llegia poques. Vaig fer cas d'algunes recomanacions, però en molts casos eren bones autores per altres dones, i no tan aptes per alguns homes. I t'ho dic perquè ho vaig provar, i sense voler-me tirar floretes, penso que no sóc el paio més insensible que et pots trobar.

    ResponElimina