.

.

dissabte, 13 de desembre de 2014

Sueño, de Haruki Murakami


És exigua la part de vida que vivim. En veritat,
tot l'espai restant no és vida, sinó temps.
Sèneca

Les obligacions i deures del dia a dia absorbeixen el nostre temps. Diem que és la vida. Però si tot es redueix a això, on quedem nosaltres? Si de debò ens creiem que això és viure, no és que estem adormits?

Haruki Murakami penetra a Sueño en la vida d’una protagonista anònima, una dona en la trentena, casada, mare d’un nen i mestressa de casa. Una vida tranquil·la i regular, totalment inundada per la quietud d’una quotidianitat anodina. Una quietud, però, que atrapa el lector com si en realitat contingués, invisible, el vaivé hipnòtic de les onades del mar. El dia a dia de les obres de Murakami és balsàmic. El novel·lista japonès sembla tenir una habilitat especial per copsar el batec silenciós del no-res quotidià.

Però si Murakami se submergeix en les aigües superficials de la quotidianitat ho fa per arribar als corrents submarins que flueixen en la foscor d’un món que només reconeix com a pròpies les capes on arriba la llum de l’exterior —són aquests corrents, i no les aigües que els cobreixen, els que palpiten. El dia a dia de la protagonista de seguida es veurà alterat per la pèrdua de la necessitat de dormir. És així com aquesta dona sense nom anirà més enllà de la llum: disposarà de la nit —de la foscor que es necessita per veure-hi, i de la soledat que cal per mirar. Despertarà.

A través de l’element fantàstic, l’autor perfora «la realitat» —«la realitat són només tasques domèstiques»— i converteix el conte en una al·legoria sobre què és viure, o, almenys, sobre la necessitat d’introspecció que cal per arribar a viure de debò. I és en aquest punt on Sueño esdevé, també, un cant a la literatura.

Sueño pot interpretar-se com una metàfora del mateix procés creatiu: endinsar-se en un mateix, el lloc més solitari i allunyat de l’exterior, de la llum. Tal com descriu el mateix Murakami, «escriure és com baixar a un pou». Un pou, però, sense terra ni parets, un pou que és un corredor, una porta, una ferida en la pell del món que permet accedir a l’espai multidimensional en què de debò es desplega. És només mirant que s’aconsegueix esquinçar aquesta membrana superficial i veure-hi més enllà. La veritable realitat és el punt de trobada entre el món i la nostra mirada.

Però Sueño no es limita al procés creatiu, sinó que també pot aplicar-se a la lectura. Encara que no haguem estat nosaltres mateixos que haguem esquerdat la superfície, els (bons) llibres continuen sent les escletxes que han obert aquells que els han escrit. Llegir és el que precisament fa la protagonista del conte quan comença a disposar de les hores nocturnes. Mentre tothom dorm, agafa Anna Karènina i s’endinsa en les seves pàgines. «Dins d’un món n’hi havia un de més petit i, dins d’aquest món més petit, un altre d’encara més petit. I la suma de tots aquells mons constituïa un univers compost». Així és com la protagonista mira, com obté «la sensació real de ser-hi», «la sensació real de viure». El món no és fins que no el mirem; nosaltres no som fins que no mirem. Fins que no obrim els ulls, fins que no despertem.

«Una vida sense força de concentració és com estar només amb els ulls oberts sense mirar res.»

En resum, Sueño parla d'aquella alguna cosa més que és la vida, de la superfície on podem quedar atrapats com inerts ombres si ens adormim, si no obrim els ulls, si no reflexionem. I també, del gran valor que la literatura té en aquest sentit, de l'enorme espai que en què s’estén i que contenen les ficcions que tanca: tant d’espai com per encabir-hi realitats més vastes i veritables que la que ens envolta en el dia a dia. Tant d’espai com per contenir-nos a nosaltres mateixos.

 __________________________________________

Sueño, Haruki Murakami. Il·lustracions de Kat Menschik. Libros del zorro rojo, 2013. Traducció al castellà per Lourdes Porta. Malauradament, no s'ha editat en català.

4 comentaris:

  1. El teu post m'ha cridat l'atenció ràpidament per dos motius. Un és que tot just és el teu segon post de l'any, i l'altre, perquè fa uns dies vaig llegir un llibre molt semblant a aquest, i em reveles un misteri que no aconseguia desxifrar.

    Fa un temps, a la Laie del CCCB vaig veure un llibre il·lustrat de Murakami que em va sobtar, però que vaig deixar allà. Ara, amb les meves ànsies de llegir tot el material Murakami disponible, vaig tornar al lloc i vaig comprar aquell exemplar. Però la meva sorpresa va ser que el llibre estava editat el mateix mes de la compra, primera edició pel Zorro Rojo, novembre de 2014. I jo pensant, però si jo vaig veure aquest llibre fa un any o dos... Quan ja començava a pensar que estic dins d'un llibre de Murakami i que anticipo els llibres que es publicaran, ara m'adono que aquest que tu ressenyes és el que jo vaig veure fa un temps, i que el que vaig comprar pensant-me que era aquell, 'La biblioteca secreta', que té el mateix format, era un exemplar nou. Així que se'm gira feina, hauré de tornar a buscar aquest 'Sueño' que ara em presentes. Gràcies per desfer l'embolic, sempre apareixes en el moment just.

    ResponElimina
  2. XeXu, no es mereixen. M'alegra haver resolt el misteri.
    Gràcies per comentar!

    ResponElimina
  3. Pendent d'adquirir aquest títol de Murakami. Ganes no me'n falten i me n'has fet venir més! De moment m'espera Underground que encara no he començat. Esper posar-m'hi aviat. Feliç 2015! ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Caterina! M'alegra saber que he abrandat les teves ganes de llegir-lo.
      Underground és molt interessant. Sobretot la part de les víctimes. Potser pot semblar que llegir el testimoni de tantes persones (que en són només una part de les que hi ha en l'original de Murakami!) sobre un mateix fet pugui ser una mica pesat per repetitiu; però no ho és gens. És com la superposició d'una imatge borrosa, que no sempre és ben bé la mateixa, però que, capa a capa (o tul a tul), es va enfocant i, a mida que ho fa, va adquirint una profunditat de camp o un relleu que no hi és en cap de les imatges individuals que la conformen, i que quan la comences a veure et fa sentir la gravetat del l'atemptat al metro de Tòquio, per més que moltes de les víctimes entrevistades ni tan sols considerin que mereixen anomenar-se víctimes. I això és també el que el fa interessant: l'apropament a la societat japonesa i la reconstrucció de la seva mentalitat. Per no parlar de les reflexions que Murakami en fa. El recomano molt.
      Feliç 2015!

      Elimina