.

.

dilluns, 29 d’agost de 2016

Germà de gel, d'Alicia Kopf


Germà de gel semblava prometedor. L’essència del llibre exposada per l’autora en les entrevistes esperonava l’interès i endormiscava la desconfiança que sempre desvetlla l'enlluernament unànime de «crítics» i jurats de premis.

La idea, encara que poc original (no té per què importar, però) era atractiva. Gel, blanc, buit. L'hostilitat dels indrets polars i l’èpica dels exploradors que la van desafiar, com a metàfora de la vida quotidiana i la resiliència que cal per suportar-la. L’escenari àrtic, imperi de solitud, com a l'exteriorització del full en blanc, dels confins de la realitat ordinària, als quals l'artista, com l'explorador, se sol enfrontar. Imbuïda del significat de les qüestions apuntades, l'obra prometia una poètica substanciosa.

Però amb la intenció no n'hi ha prou. O no n'hi hauria d'haver prou.

El que trobem a Germà de gel és un recull de material relacionat amb l’exploració polar, i el gel en general, d'anècdotes històriques, retalls de notícies i imatges d'arxiu, directament annexat a anotacions i fragments d'un diari.

El llibre és evocador, sí, però és una evocació prestada. Per exemple, les anècdotes dels exploradors poden ser interessants, però el seu interès és el de la història, perquè en el llibre no se’n fa cap tractament literari, de fet, no se'n fa cap, de tractament: es presenten al lector tal com les trobaria en una enciclopèdia. I hi ha bellesa en el l'escenari polar, en el gel, en la vastitud blanca i en la seva silenciosa hostilitat. Però és la bellesa intrínseca de tots aquests elements; jo mateixa podria posar-me a parlar del que m'inspiren, i en faria un text preciós, com el que han elaborat la majoria de ressenyaires del llibre; però aleshores estaria fent com ells: estaria escrivint sobre què em suggereixen aquests elements a mi, no del que li han suggerit a l'autora, no del que el llibre en fa.

I el que el llibre només fa és posar tots aquests elements, evocadors de per si, al costat del diari d'una noia que intenta viure com a artista en la societat moderna, entre les anodines i limitants circumstàncies de la qual (de què tampoc no en fa cap retrat, només apareixen tènuement referides) hi ha les que sorgeixen de tenir un germà autista, cosa que també resulta ser anecdòtica.

Tal com si un diari fos literatura només pel fet de ser el testimoni escrit de certs fets i certs pensaments d'una persona; o com si pogués ser-ho només per estar redactat correctament. Agafant l'expressió que la mateixa autora fa servir en el llibre quan pren els cucs de terra com a metàfora de l'activitat que duen a terme escriptors i artistes en general: això no converteix la merda en or. Ironia tràgica, perquè, de fet, aquesta imatge resulta ser més encertada del pretès: aquests pobres anèl·lids –per desgràcia no tan evocadors com el gel i els exploradors– passen el substrat pel tub digestiu i l’excreten, accelerant-ne el procés de descomposició, sí, però continua sent merda. Posats a fer metàfores fisiològiques, o biològiques en general, cal no confondre «digestió» amb «metabolisme». Dit d’una altra manera, el producte de valor no és el que ha passat pel colon.

Poc metabolisme, doncs, i, menys, de mena alquímica.

Germà de gel no passa de la juxtaposició d'uns elements que de per si tenen força poètica amb un recull simple de retalls de la vida de l'autora –que no estan ni tan sols elaborats perquè la veu que parla pugui ser anomenada personatge; i dels quals, les frases de vocació aforística i pretensió epifànica són esbalaïdores per la seva basta obvietat. Com dues fotografies –l'una èpica i l'altra, una imatge borrosa de la vida moderna d'una noia– posades l'una al costat de l'altra, el llibre insinua la relació entre les dues primeres parts, i com que el lector no és idiota, la veu. (De la tercera part ni en parlo; amb prou feines s'enganxa a la resta.) Això no és cap obra literària: no arriba ni a l’ordre, ni a la complexitat, ni a la profunditat d'una composició literària.

I per últim, encara que el llibre hagi sorgit d'un projecte artístic visual és al terreny de les lletres que pertany. O, almenys, al qual aspira pertànyer. Així doncs, si bé el llibre pot fer del marc artístic del qual prové una obra multidisciplinària i aportar-li més valor, això no hauria de confondre a ningú perquè si el llibre pretén entrar en l'àmbit literari, i expandint, a més, el material clàssic dels llibres d'aquest àmbit, primer ha de contenir material literari. 

Germà de gel és una bona idea, però no n'hi ha prou només amb la idea. No n'hi ha prou només amb agrupar i exposar, com en una galeria de quadres, els elements que l'han de compondre, sense haver estat prou elaborats per a que formin un «tot» homogeneïtzat, sòlid i amb forma. Cal recordar que, sigui quina sigui la substància de partida, s'haurà de transmutar en la matèria de la literatura, que no és una de qualsevol: és el llenguatge —entre tanta obra visual i tanta suposada innovació és el gran oblidat. I, amb tots els respectes, però qui no vegi l'abisme que hi ha entre aquest material i els de la resta d'àrees artístiques, qui no l'apreciï prou, que no pretengui crear una obra literària.

El gel, el blanc, el buit. Quants escriptors no han partit o no han travessat aquest territori? Quin explorador mereix ser aplaudit per no haver anat més enllà del punt de partida?

Tot plegat és profundament decebedor i enutjós tractant-se, com és el cas, d'un llibre que ha guanyat dos dels premis literaris més prestigiosos del país. Impossible no sentir-se estafat i menystingut per l'establishment literari català.

Alicia Kopf potser és capaç de veure el mur invisible de glaç que es pot interposar entre un mateix i el món, però amb Germà de gel no aconsegueix pas fondre'l.

 _________________________________________

PS: El cas d'aquest llibre seria un exemple del que vaig parlar aquí.

_________________________________________

Alicia Kopf. Germà de Gel. L'Altra editorial. Barcelona: març del 2016. Premi Documenta 2015. Premi Llibreter 2016.

diumenge, 10 de juliol de 2016

Rashômon i altres contes, de Ryûnosuke Akutagawa

Gràcies a Edicions de 1984, aquest any ha arribat per primer cop al català un dels grans autors de les lletres nipones: Ryûnosuke Akutagawa. En el volum publicat, Rashômon i altres contes, s’hi compila una acurada selecció de quinze contes, feta pel mateix traductor del llibre, i professor de literatura japonesa, Albert Nolla, i que es divideix en contes històrics, basats en històries tradicionals dels segles XII i XIII, i contes moderns, ambientats en la mateixa època en què van ser escrits (1915-1927).

Els contes de la primera part, malgrat l’exotisme que els atorga el seu origen remot tant en el temps com en l’espai, resulten propers tant pel tractament psicològic dels personatges com per la sofisticació de la tècnica narrativa utilitzada. En aquest últim sentit, destaca En un bosquet de bambú, on l’autor plasma la subjectivitat de la mateixa realitat mitjançant els diferents relats que els personatges fan d’un mateix succés. Aquesta complexitat de la realitat, aquí tan palesa, s’estén també a les contradiccions o la volubilitat que donen relleu als personatges. La Kesa i en Moritô és un dels relats més vivament marcats per aquestes contradiccions internes dels personatges. Aquí, a partir del monòleg simultani dels dos protagonistes, s’exposa la situació a què els ha portat una relació viciada pel menyspreu, la luxúria, l’egoisme, el dolor i la desesperació; un embull de sentiments i d’accions que, malgrat tot, no es pot explicar sense l’amor. I és que, amb aquests contes, Akutagawa s’endinsa en les parts més tortuoses de l’ànima humana i en retrata les seves ombres. En aquesta línia, per la seva truculència, però també per la seva magnitud, destaca El paravent de l’infern, on, a més de tornar a fer patent la subjectivitat de la realitat narrada, l'autor indaga en la relació entre la vida i l'art a través de l’esborronadora història que hi ha darrere la creació de l’obra que dóna el títol al conte.

Lluny de dracs i estanys sagrats, els contes de la segona part retraten amb una subtilesa magistral la insubstancialitat de la vida moderna. Amb una prosa impecable i una afinada habilitat narrativa, la majoria giren entorn d’un succés que, si bé és petit i trivial, fen la fina realitat en què els personatges viuen confinats, talment com una pedra que travessa la superfície encalmada d’un llac. De vegades un gest (la inclinació de cap instintiva de La reverència, el fort estrenyiment d’un mocador a El mocador), de vegades un petit acte (el llançament d’unes mandarines per la finestra d’un tren a Mandarines, la compra d’uns manats de cebes a Cebes), revela la veritat —o la bellesa (¿què és la bellesa, sinó una forma de veritat?)— que hi ha més enllà de les entumidores rutines que imposen les necessitats de la vida ordinària o, simplement, de la immòbil superfície. O, com en el cas de Cebes, que es contraposa complementàriament als altres contes, revela la realitat vulgar que la vàcua imitació de la bellesa no pot sinó maquillar. 

Un gest o un petit acte, es tracta sempre del «succés misteriós» que el mateix Akutagawa descriu a La fe d’en Wei Sheng i que, en menor o major mesura, transcendeix la «vida incomprensible, anodina i avorrida» de la modernitat. (Excepte a El mocador, on el tema de fons és el contrast entre Orient i Occident, un dels eixos de la literatura japonesa d’aquell període.) 

En qualsevol cas, tant si pertanyen a l’època dels samurais com a principis del segle XX, tots els contes tenen en comú l’elegància amb què es despleguen i l’aguda visió de l’ànima humana que els perfila, i reflecteixen el talent i la sensibilitat artística que van fer d’Akutagawa el contista per antonomàsia del Japó modern.

_____________________________________________________

Rashômon i altres contes, de Ryûnosuke Akutagawa
Edicions de 1984
Primera edició: gener del 2016 
Traducció al català d'Albert Nolla, guardonada amb el 9è Premi de traducció Vidal Alcover.
Pàgina de l'editorial: aquí

dissabte, 4 de juny de 2016

El país dels ditirambes literaris

No us ha passat mai que agafeu un llibre d'un autor català —una novetat, vull dir—, del qual n'heu llegit coses excitants als diaris, de vegades, que fins i tot ha guanyat algun valorat premi que és, suposadament, sinònim de qualitat literària, independència comercial, promesa de talent, etc, i amb el que us acabeu trobant és, com a molt, amb un text que no està mal escrit? (De vegades ni això.) O amb el contrari: un text que neix d'una bona idea però que falla en la realització. Com pot ser allò el prodigi de les lletres catalanes que els diaris proclamen? (Tan baix és el nivell de les lletres catalanes?) Com pot ser allò tan desvergonyidament elevat a tals nivells que sembla que no hagi de ser altra cosa que l'obra d'un futur premi Nobel? Perquè a això és al que em refereixo quan dic que els diaris en diuen «coses excitants»: crítiques tan descaradament entusiastes i laudatòries, que quasi aconsegueixen fer-te pensar que l'autor en qüestió mereix ser comparat amb Shakespeare. 

Si això també us passa, que el temor de ser ànimes de sensibilitat escassa no us faci patir; mireu el Twitter i intuireu què passa: molts «crítics» i «escriptors» formen part del mateix club social, i, alguns, fins i tot, de la mateixa plantilla. 

Sens dubte se'ls ha de reconèixer que ens ofereixen unes ressenyes —no se les pot anomenar crítiques— tan meravelloses que no ens cal ni afegir sucre al cafè per gaudir d'un dolç esmorzar mentre llegim el diari. El problema és que per poder trobar la mateixa inspiració que la ressenya evoca en l'obra de la qual beu, necessitaríem alguna substància que fes molt més que endolcir la beguda.

El problema és que el lloc que esperaríem que ocupés la crítica literària del nostre país ens el trobem molts cops ocupat amb ditirambes que no només redueixen aquest important espai a espai publicitari, sinó que rebaixen les mires literàries de la nostra cultura a la mediocritat i ens deixen en ridícul. I és que el problema, també, és que això passa a nivell dels diaris de més tirada del país.

Vergonya.