.

.

dilluns, 29 d’agost de 2016

Germà de gel, d'Alicia Kopf


Germà de gel semblava prometedor. L’essència del llibre exposada per l’autora en les entrevistes esperonava l’interès i endormiscava la desconfiança que sempre desvetlla l'enlluernament unànime de «crítics» i jurats de premis.

La idea, encara que poc original (no té per què importar, però) era atractiva. Gel, blanc, buit. L'hostilitat dels indrets polars i l’èpica dels exploradors que la van desafiar, com a metàfora de la vida quotidiana i la resiliència que cal per suportar-la. L’escenari àrtic, imperi de solitud, com a l'exteriorització del full en blanc, dels confins de la realitat ordinària, als quals l'artista, com l'explorador, se sol enfrontar. Imbuïda del significat de les qüestions apuntades, l'obra prometia una poètica substanciosa.

Però amb la intenció no n'hi ha prou. O no n'hi hauria d'haver prou.

El que trobem a Germà de gel és un recull de material relacionat amb l’exploració polar, i el gel en general, d'anècdotes històriques, retalls de notícies i imatges d'arxiu, directament annexat a anotacions i fragments d'un diari.

El llibre és evocador, sí, però és una evocació prestada. Per exemple, les anècdotes dels exploradors poden ser interessants, però el seu interès és el de la història, perquè en el llibre no se’n fa cap tractament literari, de fet, no se'n fa cap, de tractament: es presenten al lector tal com les trobaria en una enciclopèdia. I hi ha bellesa en el l'escenari polar, en el gel, en la vastitud blanca i en la seva silenciosa hostilitat. Però és la bellesa intrínseca de tots aquests elements; jo mateixa podria posar-me a parlar del que m'inspiren, i en faria un text preciós, com el que han elaborat la majoria de ressenyaires del llibre; però aleshores estaria fent com ells: estaria escrivint sobre què em suggereixen aquests elements a mi, no del que li han suggerit a l'autora, no del que el llibre en fa.

I el que el llibre només fa és posar tots aquests elements, evocadors de per si, al costat del diari d'una noia que intenta viure com a artista en la societat moderna, entre les anodines i limitants circumstàncies de la qual (de què tampoc no en fa cap retrat, només apareixen tènuement referides) hi ha les que sorgeixen de tenir un germà autista, cosa que també resulta ser anecdòtica.

Tal com si un diari fos literatura només pel fet de ser el testimoni escrit de certs fets i certs pensaments d'una persona; o com si pogués ser-ho només per estar redactat correctament. Agafant l'expressió que la mateixa autora fa servir en el llibre quan pren els cucs de terra com a metàfora de l'activitat que duen a terme escriptors i artistes en general: això no converteix la merda en or. Ironia tràgica, perquè, de fet, aquesta imatge resulta ser més encertada del pretès: aquests pobres anèl·lids –per desgràcia no tan evocadors com el gel i els exploradors– passen el substrat pel tub digestiu i l’excreten, accelerant-ne el procés de descomposició, sí, però continua sent merda. Posats a fer metàfores fisiològiques, o biològiques en general, cal no confondre «digestió» amb «metabolisme». Dit d’una altra manera, el producte de valor no és el que ha passat pel colon.

Poc metabolisme, doncs, i, menys, de mena alquímica.

Germà de gel no passa de la juxtaposició d'uns elements que de per si tenen força poètica amb un recull simple de retalls de la vida de l'autora –que no estan ni tan sols elaborats perquè la veu que parla pugui ser anomenada personatge; i dels quals, les frases de vocació aforística i pretensió epifànica són esbalaïdores per la seva basta obvietat. Com dues fotografies –l'una èpica i l'altra, una imatge borrosa de la vida moderna d'una noia– posades l'una al costat de l'altra, el llibre insinua la relació entre les dues primeres parts, i com que el lector no és idiota, la veu. (De la tercera part ni en parlo; amb prou feines s'enganxa a la resta.) Això no és cap obra literària: no arriba ni a l’ordre, ni a la complexitat, ni a la profunditat d'una composició literària.

I per últim, encara que el llibre hagi sorgit d'un projecte artístic visual és al terreny de les lletres que pertany. O, almenys, al qual aspira pertànyer. Així doncs, si bé el llibre pot fer del marc artístic del qual prové una obra multidisciplinària i aportar-li més valor, això no hauria de confondre a ningú perquè si el llibre pretén entrar en l'àmbit literari, i expandint, a més, el material clàssic dels llibres d'aquest àmbit, primer ha de contenir material literari. 

Germà de gel és una bona idea, però no n'hi ha prou només amb la idea. No n'hi ha prou només amb agrupar i exposar, com en una galeria de quadres, els elements que l'han de compondre, sense haver estat prou elaborats per a que formin un «tot» homogeneïtzat, sòlid i amb forma. Cal recordar que, sigui quina sigui la substància de partida, s'haurà de transmutar en la matèria de la literatura, que no és una de qualsevol: és el llenguatge —entre tanta obra visual i tanta suposada innovació és el gran oblidat. I, amb tots els respectes, però qui no vegi l'abisme que hi ha entre aquest material i els de la resta d'àrees artístiques, qui no l'apreciï prou, que no pretengui crear una obra literària.

El gel, el blanc, el buit. Quants escriptors no han partit o no han travessat aquest territori? Quin explorador mereix ser aplaudit per no haver anat més enllà del punt de partida?

Tot plegat és profundament decebedor i enutjós tractant-se, com és el cas, d'un llibre que ha guanyat dos dels premis literaris més prestigiosos del país. Impossible no sentir-se estafat i menystingut per l'establishment literari català.

Alicia Kopf potser és capaç de veure el mur invisible de glaç que es pot interposar entre un mateix i el món, però amb Germà de gel no aconsegueix pas fondre'l.

 _________________________________________

PS: El cas d'aquest llibre seria un exemple del que vaig parlar aquí.

_________________________________________

Alicia Kopf. Germà de Gel. L'Altra editorial. Barcelona: març del 2016. Premi Documenta 2015. Premi Llibreter 2016.