Fa quasi tres setmanes vaig penjar la següent citació de L’ànima de l’home sota el socialisme d’Oscar Wilde, i vaig preguntar-vos si la trobàveu vigent:
«En altres temps, s’havien posat altes esperances en la democràcia, però democràcia significa simplement la repressió a cops de porra del poble pel poble i per al poble (1). Ha estat desemmascarada, i he de dir que ja era hora, car tota autoritat és del tot degradant.»
Com a la majoria dels que vau respondre’m, és una citació que rellegida ara, en el moment actual en què ens trobem dins les societats catalana, espanyola, europea i occidental, he «reconegut», l’he trobada viva, i això fa que trobi que aquest text publicat el 1891 és extraordinàriament lúcid: profètic. L’altre dia vaig voler comentar-lo amb més detall i, potser, enfocar qüestions que actualment penso que caldria tenir molt presents, com ara el fet que el capitalisme fa, en veritat, impossible la democràcia, ja que la podreix de base (ens podreix a tots) i la condemna a l’oclocràcia. Però com podeu veure pel que he trigat a penjar això, no tinc temps per desenvolupar-ho gaire (per desenvolupar-me gaire), però almenys vull anar una mica més enllà de penjar unes quantes frases i prou.
El text de Wilde no té com a objectiu l'anàlisi de les causes i l’evolució de la degeneració mòrbida de la democràcia que ell ja detectava a finals del segle XIX i que avui podem constatar de manera més evident que mai, sinó assajar una proposta política de reconstrucció de la societat «sobre unes bases que facin impossible la pobresa», i que ell troba en el «socialisme» —«el socialisme, el comunisme o com se'n vulgui dir», p. 23. I amb això l’autor es refereix, en gran manera, a l’abolició de la propietat privada.
Vol dir això que Wilde era socialista/comunista? No ben bé, o no com podria entendre’s. I think I am rather more than a Socialist. I am something of an Anarchist, I believe (2). Wilde avorreix qualsevol forma d’autoritat, i aquest és el segon aspecte que marca el socialisme que ell defensa i que, amb tot plegat, s’apropa més, certament, a l’anarquisme:
«Si el socialisme és autoritari; si hi ha governs armats amb el poder econòmic, com ja ho estan ara amb el poder polític; si hem de tenir, en definitiva, tiranies industrials, llavors l’estadi final de l’home serà pitjor que l’inicial.»
Perquè «amb un sistema industrial casernari o de tirania econòmica ningú no podria gaudir en absolut d’aquesta llibertat». I amb «aquesta llibertat» l’autor es refereix a la que l’existència de la propietat privada permet: la d’aquells que «o bé no es veuen en la necessitat de treballar per viure, o bé tenen la capacitat d’escollir l’esfera d’activitat que realment els escau més i més els plau». És aquesta llibertat la que «capacita per desenvolupar un cert grau d’individualisme, tot i que molt limitat. Són els poetes, els filòsofs, els homes de ciència, gent de la cultura, en definitiva, els homes autèntics, la gent que s’ha fet a si mateixa, i gràcies a la qual la humanitat aconsegueix una realització ni que sigui parcial», p. 24. L’individualisme és el nucli de la qüestió i l’altra cara de la moneda, d’aquesta moneda que d’entrada pot semblar impossible, aquesta amalgama relluent d’oposats que és marca de l’orfebreria oratòria amb què Wilde desafia el pensament convencional i que, en aquest cas, trobem sintetitzada en la idea que «el socialisme tindrà valor perquè conduirà a l’individualisme», p. 23.
Wilde era un gran individualista, entenent l’individualisme com «el ple desenvolupament de la personalitat», «el punt cap al qual tendeix tot desenvolupament. És la diferenciació a què arriba tot organisme. És la perfecció inherent a tota forma de vida i cap a la qual tota forma de vida s’afanya a córrer». I, com a tal, el seu ideal de societat és aquell en el qual cadascuna de les persones que la conformen pot «dur a terme la perfecció de l’ànima que porta a dins». És a dir, és la realització de l’individu, la materialització, el ser de l’individu, no com a essència sinó com a verb. Només allò que és existeix. Sense forma no hi ha contingut, o més exactament, la forma és el contingut, «En una obra d’art la forma i la substància no es poden separar, són sempre una sola cosa.», p. 48.
«Amb l’abolició de la propietat privada, tindrem, doncs, un veritable, preciós i sa individualisme. Ningú no malgastarà la seva vida acumulant coses i símbols de coses. Aleshores es viurà. Viure és la cosa més rara del món. La major part de la gent existeix i prou.», p. 30.
«Per al ple desenvolupament de la vida cal l’individualisme.»
«El resultat natural d’això», continua Wilde, «és que l’Estat ha de renunciar a qualsevol idea de govern.», p. 37.
«Totes les formes de govern són fracassos.», p. 37.
«En altres temps, s’havien posat altes esperances en la democràcia, però democràcia significa simplement la repressió a cops de porra del poble pel poble i per al poble. Ha estat desemmascarada, i he de dir que ja era hora, car tota autoritat és del tot degradant.», p. 37.
«Quan [la democràcia] és usada violentament, brutalment i cruelment, produeix un efecte positiu, perquè crea o fa sortir de totes maneres l’esperit de la revolta i l’individualisme que l’acabaran destruint. Si és usada amb certa dolcesa i acompanyada de premis i recompenses, és terriblement corruptora. En aquest cas, la gent és menys conscient de l’horrible pressió que s’exerceix damunt seu, i així passen la vida en una mena de confort tosc, com animals domèstics, sense adonar-se mai que probablement han estat pensant els pensaments d’un altre.», p. 37.
«“El que vol ser lliure —ha dit un excel·lent pensador (3)— no s’ha de conformar.” I l’autoritat, incitant la gent a conformar-se, produeix entre nosaltres una mena molt grossera de bàrbars amb la panxa plena.», p. 38.
«És la fam, no pas el pecat, el que engendra el crim modern.», p. 39.
«Quan la propietat privada sigui abolida, el crim ja no caldrà, no n’hi haurà demanda; deixarà d’existir. (…) Encara que el crim no sigui contra a propietat, pot sorgir igualment a conseqüència de la misèria, la ràbia i la depressió degudes al nostre sistema de propietat…», p. 39
«L’Estat ha de ser una associació voluntària dedicada a organitzar el treball, a fabricar i a distribuir els articles de consum necessaris. L’Estat ha de fer el que sigui útil. L’individu ja fabricarà el que és bell. I com que he usat la paraula treball, no em puc estar de fer notar el gran nombre d’insensateses que es diuen i s’escriuen avui dia sobre la dignitat del treball manual. No hi ha res necessàriament dignificant en el treball manual, i en la major part és absolutament degradant. És mentalment i moralment perjudicial per a l’home fer qualsevol cosa sense trobar-hi plaer, i moltes formes de treball són activitats sense cap mena de plaer, i com a tals han de ser considerades.», p. 39-40.
I parlant del treball, entra la tecnologia:
«Hi ha un punt de tragèdia en el fet que, tot just haver inventat una màquina per fer la seva feina, l’home va començar a passar gana. Cosa que, per descomptat, és el resultat del nostre sistema de propietat i competició.», p. 40.
La tecnologia i la ciència no haurien de servir perquè uns pocs n’acaparin els productes i s’enriqueixin amb la seva comercialització i l’estalvi de mà d’obra que permeten; la comercialització, a més, de productes que són béns necessaris per a la vida i el benestar de les persones i que no només cobreixen, sinó que sobrepassen les necessitats de tota una societat. Quan la tecnologia i la ciència fan possible l’eliminació o la reducció del treball, aquest no és un dret, sinó una condemna, i aquells que s’apropien depravadament dels seus beneficis mentre que exploten o exclouen a la majoria, mentre els roben el temps o els deixen sense fonts d’ingressos, respectivament, mentre els roben la vida, no són cap altra cosa que paràsits esclavistes i assassins. A quanta gent governs, bancs i gerents d’empreses (amb la connivència de càrrecs intermedis i dels equips de Recursos (in)Humans) han enviat als psiquiatres, obligat a prendre fàrmacs, deixat sense casa, tancat a la presó, deixat sense ulls, o provocat càncers, entre altres múltiples calamitats, mentre que ells multipliquen els seus beneficis i s’arrepapen obscenament en la comoditat i la tranquil·litat del benestar que han arrabassat a la majoria? Que la gent no pugui arribar a finals de mes, o que augmenti l’atur no és culpa de les innovacions de la tecnologia i la ciència, sinó del fet que uns quants depravats se les han apropiat (i, a sobre, no pas els que han contribuït al seu desenvolupament).
«El fet és que la civilització requereix esclaus. Els grecs, en això, tenien raó. Si no hi ha esclaus per fer la feina bruta, fastigosa i gens interessant, la cultura i la contemplació esdevenen gairebé impossibles.», p. 41.
«De l’esclavitud mecànica, de l’esclavatge de les màquines depèn el futur del món.» , p. 41
Que les «màquines» (o la intel·ligència artificial) facin disminuir la feina que ha de fer l’ésser humà per sobreviure és precisament la condició per a la civilització (com es pot gosar parlar de civilització quan el benestar d’uns quants se sosté sobre l’explotació i marginalització de molts d’altres?), de l’alliberament per poder viure —no merament «existir», fent servir les paraules de Wilde, sinó viure, viure plenament, la qual cosa depèn de desenvolupar-se un mateix, desenvolupar la pròpia individualitat.
Aquí és on l’art intervé:
«L’art és la forma més intensa d’individualisme que el món ha conegut.»
I de nou, Wilde ataca qualsevol autoritarisme, i en concret, el del col·lectiu:
«I val la pena remarcar que és el fet que l’art sigui aquesta forma intensa d’individualisme el que fa que el públic intenti exercir al seu damunt una autoritat que és tant immoral com ridícula, i tant corruptora com menyspreable.», p. 43.
Aquest autoritarisme és, com en el cas de la democràcia (la democràcia en un sistema capitalista), «l’autoritarisme de la ignorància general de la col·lectivitat o bé del terror o l’ànsia de poder d’una casta eclesiàstica o governamental».
En la segona part de l’assaig Wilde parla des de l’art, és a dir, des de la individualitat, i si una cosa queda clara és com d'essencial és l’art per a la vida, per a la vida plena, especialment en una societat que ofega l’individualisme, que ens aliena, i no podem sinó assentir profundament quan Wilde proclama que «El que és cert per a l’art és cert per a la vida.», p. 62.
«Hi ha tres menes de dèspotes. Hi ha el dèspota que tiranitza el cos. El dèspota que tiranitza l’ànima. I el dèspota que tiranitza cos i ànima alhora. El primer s’anomena príncep. El segon s’anomena papa. El tercer és el que anomenem poble.», p. 58.
«A l’artista li és impossible viure amb el poble. Tots els dèspotes corrompen.», p. 58.
«El passat no té importància. El present tampoc. És amb el futur que hem de tractar. Car el passat és allò que l’home no hauria d’haver estat. El present és el que l’home no ha de ser. El futur és el que els artistes són.», p. 60.
«Per descomptat, es podrà dir que un projecte com el que es presenta aquí és del tot impracticable, i que va contra 1a naturalesa humana. És ben cert. És impracticable i va contra la naturalesa humana. És per això precisament que val la pena dur-lo a terme i que tenim motius per proposar-lo. Perquè, al capdavall, ¿què és un projecte practicable? Un projecte practicable és o bé un projecte que ja existeix, o bé un projecte que podria ser dut a terme en condicions ja existents. Però és exactament contra aquestes condicions existents que protestem; i tot projecte que accepti aquestes condicions és dolent i estúpid.», p. 61.
«S’ha indicat que uns dels resultats de l’extraordinària tirania de l’autoritat és que les paraules són absolutament falsejades en el seu sentit propi i senzill, i són utilitzades per expressar el contrari del seu recte significat. El que és cert per l’art és cert per la vida.», p. 62.
«Això és ser utòpic? Un mapa del món on no figurés Utopia no seria digne de ser mirat. […] El progrés és la realització de les utopies.», p. 41.
NOTES
1. Wilde usa amb certa contundència la famosa frase de Lincoln a Gettysburg. (Copio directament la nota del traductor)
2. Richard ElImann, Oscar Wilde (Vintage Books, 1988 (1987]), p. 290; the interview is given by Ellmann as Almy, 'New Views on Oscar Wilde', Theatre (1894), p. 124.
3. Referència a l’assaig de Ralph W. Emerson (1803-1882), Self-Reliance.
L'ànima de l'home sota el socialisme, Oscar Wilde, 1891. Traducció de Jaume Creus, 2023. Edicions de la ela geminada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada