.

.

divendres, 21 de febrer de 2020

La ballarina, de Mori Ôgai

La col·lecció Petits Plaers de Viena fa arribar per primer cop al català un dels relats més coneguts de la literatura japonesa moderna, La Ballarina de Mori Ôgai.

Mori Ôgai (1862-1922), juntament amb Natsume Sôseki (1867-1916), és un dels escriptors més importants del període Meiji (1868-1912); amb ells la novel·la japonesa moderna assolí la maduresa. Ôgai, tot i que, com Sôseki, ràpidament es desmarcà de cap corrent literari, va tenir un paper fonamental en la introducció al Japó de les idees romàntiques —és a dir, les provinents del moviment intel·lectual i literari europeu que marcà el pas cap a la modernitat d’Occident; no les idees que tenen a veure amb la cursileria remollida de rastres de roses esfullades, cors vermells, i declaracions d’amor servides a la llum tènue de les espelmes. El contacte amb el romanticisme, el realisme i el naturalisme europeus, que arribaren tots durant els anys d’aquell període, va ser fonamental per a la ràpida modernització que patí la literatura japonesa i, amb el gir japonès que reberen aquests corrents, va determinar les característiques de les grans obres nipones del segle XX.

La Ballarina (Maihime, 1890) pertany a la primera etapa d'Ôgai com a escriptor, i, juntament amb L’escuma de les onades (Utakata no ki, 1890) i El missatger (Fumizukai, 1891) constitueix el que es coneix com la “trilogia romàntica” de l’autor.

Aquesta petita obra explica la història de n’Ôta Toyotarô, un jove brillant i recent llicenciat que és enviat a Alemanya al poc de començar a treballar pel govern. Allà hi descobreix un esperit desassossegat per una vida que, tot i reeixida, no respon a les seves inquietuds vertaderes i se n'adona de com fins a aquell moment s’ha limitat a resseguir un camí marcat pels desitjos i expectatives dels altres, així com per la seva vanitat. Aleshores, deixa d’ampliar els seus estudis en dret i segueix la seva inclinació per la història i la literatura, així com també els seus sentiments per l’Elise, una ballarina pobra i bella la relació amb la qual sap que el seu entorn jutjarà negativament a causa de la professió de la noia, que aleshores era molt mal vista.  

«Tan sols la ploma d'un poeta la podria descriure. Tenia els ulls blaus i lluminosos, plens d'una tristesa punyent, amagats sota unes llargues pestanyes que mig li dissimulaven les llàgrimes. Com podia ser que una mirada es clavés amb tanta intensitat al fons del meu cor tremolós?»

En Toyotarô ja no és un autòmata i, com a conseqüència d’aquest tomb, perd el seu càrrec. Tot i això, troba la manera de poder continuar vivint a Berlín, humilment però feliç, amb l’Elise, a la qual el lliguen uns sentiments forts i una relació profunda, i, al cap de poc, un fill en camí.

Aleshores, un amic que coneix la seva situació li ofereix l’oportunitat de recuperar el seu prestigi —la seva carrera— i, per tant, de poder tornar al seu país amb honor. Però l’amic també li diu que deixi l’Elise, la relació amb la qual, sense ni conèixer-la, ha sentenciat que és d'allò més convencional i fruit de la inèrcia. Irònic.

Si abans el protagonista havia descrit el despertar d’un jo alienat i l’inici de l’emancipació d’aquest jo, en aquest punt de la història veiem que, tot i la seva lucidesa, en Toyotarô continua sent l’ànima apocada que havia estat durant tota la seva vida. I és que si els seus sentiments per l’Elise són els que ha narrat, i els lligams i el compromís amb ella, els que ha exposat, resulta esborronadora la facilitat amb què l'abandona, mentalment desequilibrada a causa del tràngol i amb el seu fill no nat.

Però així d’esborronador és el capteniment del comú dels individus moderns. Individus que podem compartimentar-nos fins al punt de separar el comportament del pensament, les accions de nosaltres mateixos. A la societat actual, és a dir, al gran gruix dels individus que la conformem, els grans sentiments i les idees més nobles ens van massa grans. Qui no voldria trobar un amor profund que li inflamés la carn i li escalfés l’esperit i la llar, o en qualsevol cas, una vida veritable i plena? No són coses impossibles, però siguem honestos, qui hi està realment disposat? Un amor (o una vida) així, en la societat capitalista, requereix molta introspecció, valentia, estar disposat a patir si cal, i lluitar; és a dir, acció. Portar la nostra agudesa intel·lectual i els nostres sentiments més vius a la pràctica, actuar-hi en conseqüència. I una mirada a la societat ens diu que la majoria de nosaltres tria la comoditat i el pragmatisme —perquè si no, la nostra societat seria una altra. I és més, la tria el més probable és que ni tan sols la fem activament, perquè això voldria dir fer introspecció, decidir (per tant, actuar) i acceptar que ens estem rebutjant a nosaltres mateixos. Només cal que ens quedem quiets, adormits, inerts com les fulles seques d'un arbre a la tardor, i deixar-nos arrossegar pel suau transcurs del dia a dia. Tal com fa en Toyotarô.

Per què hem de voler veure cap veritat si aquesta pot comportar el sacrifici del model de vida que portem mamant —potser sense ni tan sols saber que és un model— des que vam néixer? No obrir el ulls és més pràctic. I així és com releguem els grans amors, les grans passions, els bells ideals i  qualsevol mena de veritat —és a dir, els nostres esperits mateixos— a la literatura —o a l’art en general.

I aquí, en la literatura, és on ens trobem amb en Toyotarô i la seva tragèdia, i és que si bé no és el destí —una força superior contra la qual un simple mortal no hi pot fer res— que arrossega la seva vida a la mediocritat i esquinça la de qui estima, ho fa una força igualment potent i inexorable, tot i que que mil vegades més atroç perquè neix del propi individu: la passivitat, per covardia, per comoditat o per les dues.

Els grans amors, com tot el que és veritable, són per als grans homes i dones: aquells que tenen el valor d’actuar, de ser, i de no separar la vida de la poesia.

La ballarina conté una veritat terrible bellament atrapada, i per això més que bella, és una obra sublim.

«Ah! Després d'arribar a Alemanya vaig pensar que havia descobert quina era la meva vertadera naturalesa, em vaig prometre a mi mateix que ningú no em tornaria a utilitzar com si fos un autòmat, però ara pregunto si no em vaig deixar entabanar, com un ocell que és alliberat amb les potes lligades i que bat les ales momentàniament. No hi havia manera de deslliurar-me de la corda que em tenia lligat de peus. En el passat, estava en mans del cap del meu departament, i després —que deplorable!— la corda va passar a estar en mans del ministre Amakata.»

La Ballarina (Maihime), Mori Ôgai. Traducció de Marta Morros. Viena Edicions, Col·lecció Petits Plaers, 2020.

1 comentari:

  1. Un bon comentari de text, prou detallat per fer que desitgi llegir l'obra més enllà de la nova moda editorial d'autors i autores japonesos on, evidentment, hi caben obres de tota mena i nivell de qualitat i interès.

    ResponSuprimeix