.

.

divendres, 21 de febrer de 2020

La ballarina, de Mori Ôgai

La col·lecció Petits Plaers de Viena fa arribar per primer cop al català un dels relats més coneguts de la literatura japonesa moderna, La Ballarina de Mori Ôgai.

Mori Ôgai (1862-1922) és, juntament amb Natsume Sôseki (1867-1916), un dels escriptors més importants del període Meiji (1868-1912). Amb ells la novel·la japonesa moderna assolí la maduresa. Ôgai, tot i que, com Sôseki, ràpidament es desmarcà de tot corrent literari, va tenir un paper fonamental en la introducció al Japó de les idees romàntiques —és a dir, les provinents del moviment intel·lectual i literari europeu que marcà el pas cap a la modernitat d’Occident, no res que tingui a veure amb comèdies d’amor americanes ni la cursileria remollida de tota la parafernàlia de Sant Valentí. El contacte amb el romanticisme, el realisme i el naturalisme europeus, que arribaren tots durant els anys d’aquell període, van ser fonamentals per a la ràpida modernització que experimentaria la literatura japonesa i determinarien les característiques de les seves grans obres del segle XX.

La Ballarina (Maihime, 1890) pertany a la primera etapa de Mori com a escriptor, i, juntament amb L’escuma de les onades (Utakata no ki, 1890) i El missatger (Fumizukai, 1891) constitueix el que es coneix com la “trilogia romàntica” de l’autor.

Aquesta petita obra consisteix en les poques pàgines que n’Ôta Toyotarô escriu de camí cap el seu país natal, Japó, i on narra resumidament el seu recorregut vital fins aleshores. Estudiant brillant i aplicat, en Toyatarô creix seguint els desitjos del seu pare i les esperances de la seva mare, fins arribar a llicenciar-se i començar a treballar pel govern japonès. Treballador exemplar, no transcorre gaire temps fins que és enviat a Alemanya, on continua reeixidament amb la seva carrera i els seus estudis cap a la política. Al cap d'un temps, però, comença a cobrar consciència de si mateix i se n’adona de com fins aleshores ha viscut seguint les expectatives del seu entorn, així  també com la seva vanitat, inflada per la complaença que els seus èxits acadèmics i professionals sempre han despertat en els seus superiors.

«M’havia convertit en un ésser passiu, un autòmat aliè a la meva pròpia naturalesa […] però no acabava d’estar tranquil d’esperit i, a poc a poc, el meu veritable jo latent va anar brollant en el fons del meu cor, com una amenaça al jo que fins aleshores creia que era.»

En Toyotarô canvia el rumb dels seus estudis segons les seves autèntiques inquietuds i coneix l’Elise, una preciosa ballarina —professió que aleshores tenia una malíssima reputació— de qui queda corprès i per qui els seus sentiments es van enfortint a mesura que va passant el temps. No obstant, aquests fets suposaran la pèrdua de la seva feina i es veurà, aleshores, obligat a decidir entre tornar al Japó o quedar-se amb l’Elise.   

N’hi haurà prou, amb l’inici del seu despertar i el seu amor veritable per l’Elise, per viure segons el seu autèntic jo i no tornar a ser un autòmata?

És relativament fàcil arribar, si no a saber, a intuir que el secret d’una vida plena passa per ser fidel a un mateix: als propis valors, pensaments i sentiments. Però saber, i construir, tot això, no és en realitat tan fàcil, ja que no només depèn de conèixer el nostre interior, sinó també de distingir-lo dels valors, ideals i codis del nostre temps i del nostre entorn, ja que creixem tan intricats en ells que ni els veiem. Són com l’aire i, com aquest, són invisibles. Sense observació ni pensament crític no es poden detectar i poden passar com a realitats naturals o com a les nostres pròpies veritats (els nostres desitjos, voluntats i principis poden no ser, en absolut, nostres). I fins i tot, tenint-ne una percepció intel·lectual, de vegades cal topar-hi en un sentit més sensitiu per a consolidar-ne la consciència. A tot això, la vida hi suma les seves circumstàncies i esdeveniments, caòtics i sovint inoportuns, i de vegades, fins i tot funestos, i, d’altra banda, també s’hi afegeix el pragmatisme propi de, diria, qualsevol espècie animal. És a dir, que a més que no és fàcil coneixe’s a un mateix, tampoc no ho és actuar-hi en consonància, i per això fer-ho no només requereix intel·ligència i sensibilitat, sinó també valor i força de caràcter.

Amb una delicadesa que estic temptada d’adjectivar com a japonesa, i la finesa analítica de les novel·les occidentals del segle XIX, Mori captura la fragilitat de l’amor i de la vida humans quan no tenim el coratge de coneixe’ns a nosaltres mateixos o d’actuar d’acord amb tot allò que som (o allò que ja hem fet quan, com en Toyotarô, per un moment, ser-nos fidels ha estat fàcil), i compon una bellíssima tragèdia absolutament moderna on les veritats més pures a què l'esperit és capaç d'arribar, així com la vida mateixa, queden pertorbadorament devastades per la mediocritat humana.

«Ah! Després d'arribar a Alemanya vaig pensar que havia descobert quina era la meva vertadera naturalesa, em vaig prometre a mi mateix que ningú no em tornaria a utilitzar com si fos un autòmat, però ara em pregunto si no em vaig deixar entabanar, com un ocell que és alliberat amb les potes lligades i que bat les ales momentàniament. No hi havia manera de deslliurar-me de la corda que em tenia lligat de peus. En el passat, estava en mans del cap del meu departament, i després —que deplorable!— la corda va passar a estar en mans del ministre Amakata.»

La Ballarina (Maihime), Mori Ôgai, 1890. Traducció de Marta Morros. Viena Edicions, Col·lecció Petits Plaers, 2020.

1 comentari:

  1. Un bon comentari de text, prou detallat per fer que desitgi llegir l'obra més enllà de la nova moda editorial d'autors i autores japonesos on, evidentment, hi caben obres de tota mena i nivell de qualitat i interès.

    ResponSuprimeix