Nicolau, d'Antoni Veciana

Amb Nicolau, la primera novel·la del dramaturg Antoni Veciana, el mitològic peix Nicolau aflora de les aigües del folklore català, cada dia més profundes i obscures, per refrescar el panorama literari actual. La llegenda tracta d’un nen tan amant del mar que feines i treballs tenia la seva mare per fer-lo'n sortir. «Nicolau! Tal que sempre ets a l’aigua, així et tornis peix!», exclama un dia la pobra dona, llançant sense voler la maledicció —o la benedicció— que transforma el seu fill en mig peix. A partir d’aleshores en Nicolau inicia la seva odissea a través de tots els mars i oceans del món, al llarg de la qual, en la present novel·la, s’hi aniran armallant altres mites i faules, tant de l’imaginari català com del de les costes Mediterrànies en general. Per posar només alguns exemples, trobem la llegenda dels fadrins encantats del cap Norfeu, la de Sant Brandà i els simonets o el mite grec de Glaucos on apareixen Escil·la, Circe i Caribdis, juntament amb sirenes, vaixells fantasma i utòpiques ciutats enfonsades.

Però de la mateixa manera que el llibre arrela en el folklore, s’imbrica també amb la tradició literària. Així, a diferència del mite, on la transformació d’en Nicolau es dona el mateix instant en què és maleït, a la novel·la la seva metamorfosi és més lenta, progressiva i dolorosa, i remet a una altra de molt famosa en la literatura: «Quan un matí Nicolau Pou va despertar-se d’un somnis neguitosos, es va trobar al bocoi transformat en un peix meravellós. Flotava traient de l’aigua l’esquena coronada per dugues aletes dorsals, i si abaixava una mica el cap es veia la panxa de color blanquinós, recoberta d’escates que semblaven el revers d’una fulla d’aulivera. Les cames se li havien convertit en una sola cua dolorosament forta…» i així continua, unes línies més, la picada d’ullet a Kafka.

Aquest canvi que Veciana introdueix en la metamorfosi d'en Nicolau alhora es vincula amb una dimensió més profunda de l'obra, lligada a la humanització del personatge del mite: a la novel·la, Nicolau és un noi que no s’adapta bé a la realitat del seu entorn, una gran part d’ell no pertany al món terrestre. A diferència de la llegenda, on la seva ràpida metamorfosi va lligada al mal d’ull, aquí la podem veure com el desplegament de la seva pròpia forma: una forma mig aquàtica, és a dir, una forma estranya i monstruosa per aquells que viuen en la realitat de la terra, però bella i poderosa per transitar en un altre àmbit de la realitat: el subaquàtic, un món submergit, ocult als sentits. No obstant això, i tot i que la seva nova forma el faculta per perseguir el seu somnis i desitjos, les profunditats del món són solitàries, i ell, de fet, no deixa de ser mig humà, de manera que no pot viure totalment d’esquenes a la superfície. En Nicolau només troba l’equilibri quan pot viure alhora als dos mons, i això ho fa fent de les seves habilitats i coneixements la seva aportació al món dels altres, sentint que en fa un lloc millor. «Portaria als humans els camins de l’aigua com Prometeu va fer amb el foc.» En això, la novel·la també fa pensar en el Wilhem Meister de Goethe, és a dir, en el Bildungsroman. «Per una vegada semblava que el Nicolau se sentia útil en aquest món, i que el món podria ser una mica menys cruel gràcies a la fenya d’ell, la qual havia entomat de l’Astruc.» Però no cal patir, que per molt mitològica i fantàstica que sigui la forma d’aquesta obra, no és cap novel·la de formació i la cosa no acaba aquí.

Nicolau conté la frescor de la marinada i l’alè fabulós de les rondalles explicades de viva veu. I si no de la veu, de la llengua, i és que aquesta és l’altra gran qualitat que fa destacar l’obra: no només reviscola la mitologia nostrada sinó la llengua, que rellampega amb la vivacitat del foc —al voltant del qual podem imaginar-nos escoltant, i vivint, totes les llegendes que el llibre conté i que són justament les que fan del nostre mar el mar Mediterrani. I això no hi ha cap narració que pugui fer-ho si no es trasllada la salabror marina a la mateixa llengua, si l’essència de les històries no impregna la seva forma. Veciana, nascut a Reus i filòleg de formació, enriqueix i assaona el moribund català normalitzat actual amb paraules i expressions pròpies de la parla del Camp de Tarragona que recupera de les seves àvies i dels pescadors de Cambrils. I tot això, és clar, es desplega al llarg d'una narració àgil i fluida que descriu vívidament tant les accions com els personatges i llocs fantàstics que hi apareixen.

Nicolau, Antoni Veciana. La segona perifèria, maig del 2022.