Mòdul 3. Bette Howland

De Bette Howland, escriptora estatunidenca guanyadora d’una beca MacArthur i lloada per la crítica del seu moment, en els últims anys ningú no n’havia sentit a parlar, fins que el 2015 Brigid Hughes, qui havia estat editora de la Paris Review, va trobar en una cistella de llibres a un dòlar un volum de Mòdul 3, publicat el 1974. «Estic segura que heu tingut aquests moments» diu Hughes. «Obres per una pàgina a l’atzar i allà hi ha una frase o paràgraf que ressona poderosament.» Hughes el va comprar i La Segona Perifèria l’ha fet arribar recentment a l’àmbit literari català.

La lectura d’aquest llibre no és plaent. El mòdul 3 és la unitat de psiquiatria de l’hospital on és internada la narradora després d’empassar-se un pot de pastilles per dormir. Basada en l’experiència biogràfica de Howland, la narració retrata el mòdul amb l’eficàcia ferotge d’una càmera. L’ull de l’escriptora, com una lent mecànica, captura amb detall i profunditat l'entorn, i amb paraules que semblen fetes de fotons, i no de lletres, el fixa al paper com si aquest fos un rotllo de pel·lícula. Magistral, però terrible: el lector es troba dins d’una secció de psiquiatria i el panorama és desolador: no és només que l’espai físic de la unitat sigui un lloc que «havia vist temps millors», «ple d’aparells polsegosos que no funcionaven, estintolats pels racons» i on tot està trencat i atrotinat, sinó que les persones que l’habiten es confonen amb aquests objectes. Persones espatllades i abandonades com si fossin ninots humanoides. Persones «estranyes», o «peculiars», com sovint les adjectiva la narradora. I en mig de la crua sordidesa d’aquest escenari poblat de vides absents, el lector es troba sol, perquè ni tan sols no hi troba la narradora. Però deixant sol el lector en mig d’aquesta zona liminar la narradora aconsegueix transmetre-li amb força el sentiment que per norma envaeix tothom qui hi entra: «jo no hauria de ser aquí».

Potser només així, des de la distància que interposa una lent de vidre, es pot comunicar l’estranyesa profunda del que és un mòdul de psiquiatria (o del que era als anys 60), però també la distància lacerant que hi ha entre «el jo» i el món per a qui pateix una malaltia com la depressió. Potser desaparèixer rere una lent és la millor manera de traslladar l'absència de qui està atrapat i apartat dins d’una campana de vidre. Així, el llibre de Howland és autobiogràfic, però impersonal. Aquesta impersonalitat brama descarnadament sobretot al principi del llibre. Tot i així, la cruesa amb la qual les vívides descripcions inicialment distancien i estranyen els personatges que desfilen pel mòdul, progressivament va donant pas quasi a una tendresa que resulta de l’apropament que precisament permet el teleobjectiu amb la qual la narradora ho enfoca tot. A partir de totes les externalitzacions dels seus companys d’internament, la narradora fa zooms empàtics que van cap a l’interior en dues direccions: tant l’interior de qui observa com de si mateixa.

Així doncs, tot i que la narradora es deixa a si mateixa força de banda per parlar principalment dels habitants del mòdul i del seu funcionament, no hi és del tot absent i es va fent cada cop més present —a mida que avança el llibre, a mida que escurça la distància amb els altres i amb ella mateixa, és a dir, que va aflorant del col·lapse que l’havia dut a l’intent de suïcidi. No és casual que sigui gairebé al final del text que la narradora revela el seu nom per primer cop: Bette Howland.

Aquest és un dels punts més interessants del llibre, no només perquè la impersonalitat minvant de la forma narrativa sigui un recurs absolutament metafòric del procés de «re-personalització» mental de la narradora, sinó perquè alhora aquest procés va paral·lel, paradoxalment, podria semblar, a la seva integració al grup, al grup inconnex d’individus apàtics que poblen el mòdul. Però és que aquesta «integració» de la narradora, és a dir, l’apropament i identificació si no amb els membres del grup, amb aquells trets que els humanitzen (les emocions, el patiment, les pors…), consisteix justament en la dissolució del grup o de la idea de grup que, de fet, imposa el mòdul, l’hospital i, en últim terme, la societat, i que es basa en l’homogenització aniquiladora dels individus sota la màscara de la bogeria.

«Al principi no entenia el perquè de les veus embarbussades, les cares de col·locats, l’estranya i uniforme indiferència. M’horroritzaven. Vaig pensar que el que veia eren els pacients en si, i que aquella gent havia de ser molt diferent de mi.»

Però el que veiem a l’entrar al mòdul 3 no són les persones, ni tan sols les malalties que pateixen, sinó sobretot els fàrmacs. Així és no solament com es pal·lia el patiment d’aquests individus, sinó com la institució els controla i els dissol en el col·lectiu dels bojos. Tot i que la institució procura no fer servir aquesta terminologia, aquesta consideració queda palesa en el tracte que els malalts reben i que no s’escapa del retrat que l'autora fa.

Individu i col·lectiu. Per si l’obra no oferia ja matèria suficient per a la reflexió sobre el subjecte que permet fer la disrupció dels processos mentals implicats en la seva construcció, articulació o «presencialització», en el fer-se present del subjecte en el món —o potser del món en el subjecte—, amb l’afegit de la qüestió col·lectiva i institucional Howland deixa el lector servit per estona.

D'altra banda, i des de la faceta d'abast més popular que ofereixen aquest tipus de textos, hi ha el valor del testimoni, que, com ja he apuntat, em sembla potentíssim precissament per l'habilitat literària amb la qual l'autora tracta la seva experiència, incloent-hi el centrar-se en el lloc i no en si mateixa. L'autora no intenta explicar com se sentia ni quin era el seu estat durant l'ingrés: podria explicar-se l'absència de la persona que es dona en una depressió des de la presència? En els moments de l'ingrés ella, o una part d'ella, la que deriva de les funcions cognitives del cervell, no hi era, allà el que hi havia era la malaltia. No parlant d'ella ens parla exactament del que li passava. I ja al final de l'ingrés, quan va reapareixent i comença a recuperar el control del seu pensament, ella mateixa ens ho diu: no va ser ella, no és mai ningú qui en una depressió (o col·lapse, o grip mental, com ella ho diu) pren la decisió de suïcidar-se: 

«No et pots alçar contra la foscor exterior. No et pots valer de tu mateix, d’arguments, de persuasió racional. En realitat només et cal saber una cosa. Que no és un mateix. Que la força és la de l’enemic. Que tu estàs sola, indefensa, amagant el cap; però que no et vols morir.»

Com deia al principi, no és una lectura immediatament grata, però sí que ho és progressivament i finalment. Un text amb un contingut, com he intentat transmetre, interessantíssim i que basteix la seva forma, i on aquesta, a més, troba moments de pura resplendor en les descripcions que fa de tot el que relata.

Fragments:

«Això no feia menys grisa la varietat caòtica que veia al meu voltant. Pacients en camises de dormir, pijames, bates i perruques, amb el cap embolicat en tovalloles feixugues com si fossin espectres, amb cares somnolentes i els caps cots, acabaven d’esmorzar i arrossegaven desganadament les cadires pel menjador cap a la sala d’estar.» 

«Jo no hi hauria de ser, allà. Aquesta era la reacció ordinària, mitjana, podríem dir que normal. A l’M-3 topaves amb la força terrible d’una generalització, i t’hi havies de resistir, la teva individualitat havia de fer un esforç. Qualsevol cosa per negar aquell estat lúgubre, inert, col·lectiu.

»La primera cosa en què em vaig fixar va ser en la uniformitat en l’aparença, l’abandó en l’expressió i la indumentària. Tothom tenia el mateix aspecte, en essència: un aspecte peculiar.» 

«Érem cares, no pas cossos i ànimes.» 

«Allà, a la secció, mentre el sol baix de la tarda passava nedant entre les franges de la finestra barrada com peixos de colors en un aquari melangiós.» 

«La vida a l’M-3 no tenia gaire realitat per a cap de nosaltres.» 

«Sigues l’ocell guia de la Cootie —va dir a la Simone.

»El corb de la Cootie. Hi havia alguna cosa pròpia d’aquest ocell en la Simone. Era una figura folklòrica, espiritual; els dits llargs i ossuts, els cabells forts i aspres, els ulls encastats en els culs d’ampolla de les ulleres.»

«La petita habitació sembla del tot inundada de la llum que entra per l’estreta finestra de vidre nou. És com si una galleda d’aigua grisa i amarga —una de les galledes d’aigua amb sabó que sempre hi ha pels passadissos— s’hagués tombat i se’ns hagués vessat per sobre.» 

«Tu? Qui és aquest Tu? Hi ha un Tu?» 

«Se’t recompensaria —és a dir, sortiries d’allà— només si adoptaves la mateixa aparença de totes les altres coses. Si et fonies amb el que t’envoltava. I aquesta era la primera impressió que tenies quan entraves a la secció: que aquelles formes i aquelles siluetes s’havien fos de debò amb l’ambient, que havien passat a formar part del mobiliari.»

«És com viure en un escenari —va comentar—. Sempre n’estan canviant el decorat.

»Només que el decorat som nosaltres— vaig dir jo.» 199

«Al principi no distigeixes qui plora, no pots escatir d’on ve el soroll de tan esmorteït, agut i amagat que és; però alhora sembla escampar-se per tota la secció. És que algú hi ha entrat una criatura? O un animaló, tancat en algun lloc? Però queda tan a prop que gairebé podria estar aquí dins; podria venir de mi, de la meva pròpia panxa […] Però se suposa que aquell soroll el fa la Charlotte, que és la Charlotte mateixa qui plora, l’autèntic so de la seva ànima, que xiscla entre una trama d’ossos i radis i un garbuix de canonades.»

»No, aquell no era un bon lloc per practicar la individualitat, l’expressió personal. Podies acabar expressant algú altre.» 

«Jo sentia una afinitat pertorbadora amb ella, una mena de connexió íntima i dolorosa. La seva ànima es trobava en transició, el son del seu esperit s’havia trencat. Però en ella tot estava elevat a l’enèsima potència; posseïa el poder d’un general. Aquell era el seu curiós do. La noia era un retrat de la meva ànima.»

«No et pots alçar contra la foscor exterior. No et pots valer de tu mateix, d’arguments, de persuasió racional. En realitat només et cal saber una cosa. Que no és un mateix. Que la força és la de l’enemic. Que tu estàs sola, indefensa, amagant el cap; però que no et vols morir.»

«L’essència de tots els sermons és que realment et pots ajudar a tu mateix; et pots redreçar, fer un esforç i volar com cal. Però, i si arriba un moment en què no pots?»

«Els pensaments que s’havien interposat entre el meu coixí i jo no eren els meus propis pensaments: eren una ocupació enemiga.»

«Nit rere nit, així que els llums estaven apagats, la foscor començava a moure’s; em passava per davant com un paisatge: aspre, muntanyós, ple d’espines de bardisses. No parava d’avançar, en sentia la brisa a la cara. Vaig pensar que devia ser la vall de l’ombra de la mort.»

Mòdul 3, Bette Howland. La Segona Perifèria, setembre del 2022.