dilluns, 16 d’agost de 2021

Hamnet, de Maggie O'Farrell

#Ressenya

Maggie O’Farrell ha explicat diverses vegades la seva perplexitat davant l’escassetat amb què s'ha mencionat el fill de Shakespeare al llarg de les moltes biografies que se n'han fet. El motiu podria ser la pràctica absència de documentació sobre la vida del bard. Però a ella li sembla molt significatiu que el dramaturg donés el nom del seu fill, pocs anys després de la seva mort, a la que resultaria ser la seva obra més emblemàtica, Hamlet (el nom podia escriure’s tant l amb com amb n). Així és que l’escriptora ha volgut situar el fill de Shakespeare al lloc de la Història que creu que li correspon. Tot i així, la protagonista de Hamnet és Agnes (o Anne) Hathaway, la mare del nen. Una dona per qui l'autora es va anar interessant durant la recerca que va fer per a la novel·la i a qui considera que la Història i la cultura popular han envilit, i és que la imatge que plana sobre ella és la d'una aranya que va atrapar al geni d’Stratford-upon-Avon en un matrimoni sense amor, tot i no haver res que així ho indiqui. Amb aquest llibre O’Farrell pretén desfer aquesta visió inventada de l’Agnes reinventant-la de nou.

Hamnet és una de les novetats editorials d'aquest any que més fort ha ressonat a les xarxes i ho ha fet a base de lloances per part de molts tipus de lectors, inclús de l'àmbit acadèmic. És per això, i perquè el vaig llegir en companyia d’alguns dels membres d’#elreductecatalà, que vaig arribar, amb més pena que goig, fins a la pàgina dues-centes dinou —de tres-centes cinquanta-tres que té el llibre. Fins aquí només hi havia hagut un capítol, tretze pàgines, que gaudís —el de la pesta, el que precisament es deslliga més de la història dels personatges. Passada la pàgina dues-centes, que era l'última fita a partir de la qual la cosa prenia ritme, segons m’havien indicat alguns dels meus companys, i veient que el to del llibre continuava sense variar, em vaig indignar profundament, no amb el llibre, sinó amb mi: passar les hores que són només per a mi, i que són poques, ficada en una lectura que em resulta penosa (és a dir, que no només em resulta tediosa sinó que sento que no m'està enriquint de cap manera —perquè hi ha lectures que no són plaents per la diversió que ofereixen sinó també per l'esforç que requereixen, sempre que aquest esforç reporti un guany) significa perdre aquestes hores. 

I és que no vaig connectar gens amb l’estil de l’autora: durant tota la primera part del llibre (està dividit en dues parts), la narració es bifurca en dues línies que es van intercalant —el moment en què en Hamnet es posa malalt, i el passat de l’Agnes— però, a més, que es van dissipant contínuament i sistemàtica en detalls que n’alenteixen el ritme i evaporen la poca curiositat que els personatges aconsegueixen arribar a… acariciar, lluny de despertar-la. D’altra banda, el que O’Farrell converteixi l’Agnes en una bruixa —no una sàvia remeiera, sinó una dona amb poders sobrenaturals de debò— era un mur que m’impedia d’entrar en el que aquesta senyora m’estava explicant. Perquè una de les coses que l’escriptora va fer explícita durant la seva intervenció al Kosmopolis d’aquest any, va ser que havia volgut posar aquesta dona tractada injustament per la Història a l’alçada de la del seu marit —sigui el que sigui que això significa. Però si per fer això cal recórrer a la màgia, a mi em sembla que no anem bé. I que consti que no tinc res en contra de les obres fantàstiques i les bruixes, al contrari, però parlar de donar dignitat a una persona que va existir, una dignitat que pugui competir amb una vilesa fictícia, però històricament validada, em sembla una molt mala estratègia.

Però va arribar la videoconferència que havíem de fer amb el grup sobre el llibre, i novament l’opinió favorable, especialment de l’última part, em va animar a reprendre’n la lectura. I sí, a la segona part la història avança més ràpidament i la narració pren força fins que acaba confluint amb el que a mi inicialment m’havia cridat l’atenció del llibre, allò al que remet justament el seu títol: Hamlet. De fet, ha estat en els poquíssims fragments que fan referència més directament a William Shakespeare, malgrat que siguin pura especulació a partir d’uns pocs fets, que més interessant se m’ha fet el text.

Per tot això, si pogués enviar-me missatges al passat, em recomanaria no llegir-lo. Als demés, pot ser que us agradi: a la majoria ho ha fet. Així que segurament sóc jo la que no sap apreciar les virtuts d’aquest llibre, que les té, però que en global no m’han compensat l’esforç que he hagut de fer per no deixar-lo.


Hamnet. Maggie O’Farrell, 2020. Traducció de Marc Rubió Rodon. L’altra editorial, 2021.

2 comentaris:

  1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Laura: Crec que l’encertes amb el què dius dels primers capítols de Hamnet. Em fa la impressió, també, que és un dels aspectes de la novel·lística de M. O’Farrell.
    A hores d’ara, un cop llegits «La mà que prenia la meva» (del meu punt de vista la seva novel·la millor construïda i la més equilibrada), «L’estranya desaparició d’Esme Lennox» i «Hamnet», en els tres hi ha aquesta polarització: una primera part on l’escriptora s’hi belluga amb un bon punt de desconcert, com vacil·lant i a batzegades, com si temptegés un terreny poc sòlid, el que, com a lector, m’obliga a tornar enrere més d’una vegada, amb la consegüent perplexitat i cansament.
    Més endavant de la novel·la arriba un capítol concret en que sembla haver-ho decidit tot i ja se sent més segura, defineix millor els personatges i la narració es fa menys ambigua i més congruent.
    Pel que fa al cas concret de «Hamnet», al començament m’ha passat força com en el teu cas: un text forçat i espès, no prou net, i que si es que es fa cantellut i dur de rossegar, no és per la seva densitat lectora, sinó més aviat perquè no he acabat de veure què és el que O’Farrell pretén narrar ni cap on ella mateixa vol tirar, alhora que els personatges tampoc acaben d’aclarir el seu caràcter ni els seu camí. En resum: un bon grapat de capítols gens convincents, fins al punt que vaig pensar si és que el text no tenia també problemes de traducció (em sembla que no és el cas).
    La Maggie O’Farrell, en tot cas, sembla d’aquelles escriptores que obliguen al lector, per que pugui començar i embocar amb certa comoditat el text des de la primera pàgina, a llegir-se prèviament —i amb molta atenció—, el comentari de l’editor a la contraportada.

    ResponElimina