Ondina, de Friedrich de la Motte Fouqué

#Ressenya

La creença en els esperits elementals, una raça de criatures meravelloses que habitarien cadascun dels elements que durant un temps van ser considerats fonamentals de la matèria —l’aigua, l'aire, la terra i el foc—, formava part del folklore d’alguns pobles europeus. Al segle XVI, Paracels, metge, astròleg i alquimista, al seu llibre A Book on Nymphs, Sylphs, Pygmies, and Salamanders, and on the Other Spirits, classificà aquests éssers en ondines (aigua), silfs (aire), gnoms (terra) i salamandres (foc). El llibre de Paracels, juntament amb fonts literàries clàssiques, com Les Metamorfosis d’Ovidi, serien fonts d'inspiració per als escriptors germànics dels segles XIX i XX, entre ells l'autor d'aquesta obra.

Friedrich de la Motte Fouqué (1777-1843), va ser un dels escriptors de més èxit del seu temps. Emmarcats en el romanticisme, els seus poemes i narracions, on s'hi barrejaven el llegendari, el mitològic, l'èpic i el medieval, connectaren de ple amb l'esperit de l'època. De fet, va ser August W. Schlegel, membre del cercle de teòrics i poetes que constituïren el cor del primer romanticisme alemany, qui va publicar la seva primera obra. Des del principi, les seves produccions van captivar tot tipus de públic, des del més culte al més popular, però va ser amb Ondina, publicada el 1811, que va assolir la fama.

La bella Ondina és una jove peculiar: de temperament alegre i capritxós, imprevisible, voluble i impetuós, com les aigües de rius, llacs i oceans, el seu comportament pot de vegades resultar inapropiat o fins i tot indecent als ulls dels bons cristians, com els seus pares adoptius. Un ancià pescador i la seva dona la van acollir quan, sent una nena encara molt petita, aparegué sola i xopa a la porta de la seva humil cabana, que, situada en un paratge idíl·lic, una petita llengua de terra que s'endinsa en un llac d'aigües cristal·lines, està pràcticament aïllada de la civilització per un bosc frondós i ombrívol del qual la gent, diuen, n’entra però no en surt. Un dia, però, a través dels seus arbres arriba a la petita península el coratjós cavaller Huldebrand, que queda corprès per la noia. Aviat, els dos joves es casen i aleshores Ondina explica al seu espòs el que el seu nom ja revelava: ella és una ondina, un esperit de l'aigua, igual que els humans en la seva forma però mancada d’ànima en la seva essència; les criatures com ella només la poden obtenir a través del matrimoni amb un humà. A Huldebrand, enamorat, no li importa, així que feliços l'un amb l'altre parteixen cap a les terres de les quals ell n'és el senyor. Però els diferents successos que s’aniran donant portaran a Ondina a fer-li una advertència:

«No t’enfurismis mai amb mi si som a l’aigua o encara que només la tinguem a prop, perquè, si ho fas, els meus parents recuperarien tots els drets sobre mi. En la seva còlera, m’arrencarien del teu costat sense contemplacions, perquè creuen que s’ha ofès un dels seus, i jo hauria de viure la resta de la meva vida allà baix, als palaus de cristall, i no podria tornar a pujar mai més, o m’enviarien aquí dalt amb tu i…, oh déu meu!, això seria infinitament pitjor. No, no, dolç amic, no deixis que això passi, si estimes la teva pobra Ondina.»

Ondina té l’essència dels contes de fades, dels que contenen el sobrenatural en tota la seva amplitud: l'encantador i meravellós, però també l'obscur i aterridor. Boscos tenebrosos, gnoms, espectres… Els esperits elementals no formen part del món humà, així com tampoc del cristià, i els seus caràcter i capteniment no es regeixen per les seves lleis, sinó per l’essència dels elements als quals pertanyen. Engendrats per una cultura encara propera a l’esfera natural, aquests éssers liminars que se situen entre aquesta i la humana, no podien sinó quedar fora dels murs de l’estret món cristià i no ser, doncs, més que criatures malèfiques. Però si bé a la gentil donzella d’aquesta història se la titlla de bruixa  o fada (en el sentit pejoratiu dels termes), té per això la virtut de no ser humana: la seva naturalesa és pura i per això podrà conservar l’extraordinari —del qual, de fet, ella en forma part— sense profanar-lo i destruir-lo. Però, i Huldebrand? Pot un humà no banalitzar-lo, pot no trepitjar cegament el sublim i condemnar-se a la mediocritat?

La Motte Fouqué narra amb gràcia intemporal i vívida fluïdesa aquesta història fantàstica que va despertar l’admiració del mateix Goethe i d’altres grans figures de la literatura com Scott, Poe, Coleridge o E.T.A. Hoffmann, i va inspirar, entre d'altres obres, la coneguda La donzelleta de la mar de Hans Christian Andersen.

«Es va inclinar damunt d'ella; la foscor de la vall i de la nit, que ja queia, no li deixaven distingir els trets del seu rostre. Llavors, quan es va ajupir a terra, ben a prop d'ella, amb un dubte que li afligia el cor, va caure un llamp que va il·luminar tota la vall. I ell va veure un rostre abominable i desfigurat enganxat al seu, que amb veu ronca li va dir:

— Fes-me un petó, jove enamorat.

L'Huldebrand es va alçar cridant de terror, i la horrible figura  també es va alçar:

— Veste'n a casa! —va murmurar ella—. Els esperits malignes estan alerta. A  casa! O cauràs a les meves mans! —I va estendre els braços, llargs i blancs, per agafar-lo.

— Malvat Kuhlborn —va cridar el cavaller recuperant el coratge—, ¿què vols ara? Ets tu, dimoni! Té, aquí tens el teu petó! I, ple d'ira, va descarregar l'espasa damunt d'aquella figura. Però la figura es va fondre com per art d'encantament i va caure un raig d'aigua que va deixar xop el cavaller, amb la qual cosa no li va quedar cap dubte de qui era l'enemic amb qui havia lluitat.»

Ondina (Undine), Friedrich de la Motte Fouqué, 1811. Traducció de Clara Formosa Plans. Quid Pro Quo Edicions, 2020.

Materials consultats:

- De la Fuente, María Belén Pérez. “Undine de Friedrich de la Motte Fouqué y los tópicos del Romanticismo alemán”. Retórica: Fundamentos del estilo narrativo en la novela romántica, 2015.
- De la Fuente, María Belén Pérez. “Undine, de F. de la Motte Fouqué, como narración fantástica”. Estudios Humanísticos. Filología, 1999, 21: 109-127.
- Green, David Bonnell. "Keats and La Motte Fouqué's Undine." 1954.

- Wikipèdia.