Vida, obra i bogeria de Friedrich Hölderlin de Wilhelm Waiblinger

Friedrich Hölderlin (1770-1843), un dels noms més célebres associats al primer Romanticisme alemany (1), pensador vinculat, juntament amb Schelling i Hegel, al naixement de l’idealisme, «un dels més grans poetes de la tradició occidental moderna» (Llovet dixit) (2), no va rebre el reconeixement que havia perseguit en vida fins al segle XX. Ell, de fet, va acabar els seus dies a la renombrada —precisament a causa d’ell— torre de Tübingen, «la torre del boig», on, acollit per l’ebanista Zimmer, gran admirador de la seva obra, el poeta i pensador va passar la segona meitat de la seva vida, retirat del món a causa dels problemes de salut mental que va patir. Justament aquí és on el va conèixer l’autor d’aquesta petita biografia, Wilhelm Waiblinger, que mentre estudiava en el mateix seminari pel qual havia passat Hölderlin de jove, hi acudia amb freqüència per visitar-lo.

Waiblinger traça un breu recorregut biogràfic des de l’infantesa del poeta fins als anys en què ell mateix el va conèixer, a partir d’aquells fets, episodis vitals o relacions que considera que puguin haver tingut cap rellevància especial en el «seu destí posterior». Alhora, també hi va referint algunes de les seves obres. La part més interessant, no obstant, és justament aquella de la qual ell n'ofereix el seu testimoni, i que, de fet, ha servit com a font per a la posterior elaboració de biografies més extenses, així com també per intentar dilucidar, des dels coneixements de la psiquiatria moderna, el que es dilueix en el buit del terme «bogeria» —que s’especula que podria ser algun tipus d’esquizofrènia.

És una oportunitat molt estranya, en el sentit de privilegiada, el poder acostar-se a un d’aquests grans noms que ens arriben a través de la literatura (o la història) d’una manera tan relativament propera com és a través del relat que en pot fer un amic, o almenys algú que li ha estat més o menys proper. L’escriptura delicada del biògraf dona a conèixer un Hölderlin que, tot i la seva dificultat per relacionar-se amb els demés, continua sent algú gentil, un home que no ha perdut la bondat innata i les bones maneres que l’havien caracteritzat; un poeta que continua escrivint des de l'entenebriment, la ment del qual potser encara la natura (de la qual tant n’havia begut el seu esperit creador) podia continuar dissipant i esclarint.

Per mi ha estat una porta d'entrada a Hölderlin, a qui només coneixia de nom. He continuat llegint la biografia, aquesta ja més detallada i enriquida a nivell filosòfic, que Safranski també ve fer del poeta, i iniciant-me en la seva poesia.

Notes

1)  En realitat, Hölderlin no encaixa plenament en el Romanticisme.

2) Pròleg de L’arxipèlag, Quaderns Crema, 1999.

Fragments

«Fou així com em vaig anar avesant a ell i vaig deixar de banda l'horror que experimentem en trobar-nos a la vora d'esperits semblantment mancats de llibertat.» 

«Tan sols em disposo a comunicar senzillament les observacions i comentaris que m'assaltaven tot tractant amb ell.» 

«La infinita delicadesa que configurava aquell jove esperit, la seva natura noble, tendra, plena de sentiments pregons, però excessivament sensible, una fantasia agosarada i intrèpida que ja en els anys més primerencs es gronxava en somnis poètics [...].» 

«Dotat de talents, del millor cor, de les maneres més agradoses, d'un rostre amb la fesomia més expressiva i plaent, el jove Hölderlin no podia sinó agradar i atraure tant els joves com els vells.» 

«El noble Schiller li professava una gran estimació, valorava extraordinàriament els seus esforços i deia que era qui posseïa més talent entre tots els seus compatriotes.»

«Però ja s'havia emparat d'ell una profunda melancolia a causa de la qual defugia la gent, es recloïa amb pany i clau, s'abandonava a la seva pena, i així preparava de manera diligent i intencionada aquell estat que ja no podria trigar gaire a assolir si tan sols s'afegia un element.» 

«El seu esperit ja no va recuperar la claredat, tenia la capacitat de pensar destruïda, els nervis increïblement destrossats, i finalment es va enfonsar en l'horrible estat en què ara es troba.» 

«"Jo ara m'he convertit en un ortodox, Vostra Santedat! No, no! Jo estudio actualment el tercer volum del senyor Kant, i em dedico molt a la nova filosofia."»

«Ara bé, tal com acabem d'exposar, encara té al cap una multitud d'idees metafísiques sublims, i a més encara ara manté un cert sentit per la bellesa poètica, per l'expressió original, i s'expressa immediatament de manera fosca i extremadament curiosa, incapaç tant de retenir les bombolles boiroses sorgides del seu esperit com de donar un gir nou o una consistència clara a aquells records [...].» 

«Entre ell i la humanitat sencera es bada un abisme incommensurable.» 

«Impossible establir una veritable comunicació amb ell.»

«Com ja he dit anteriorment, no és pas cap boig, no té cap idea fixa, i el seu estat no és sinó una feblesa mental que a causa d'un sistema nerviós destrossat s'ha convertit en una malaltia incurable.»

Vida, obra i bogeria de Friedrich Hölderlin, Wilhelm Waiblinger, 1831. Traducció de Pilar Estelrich i Arce, 2021. Editorial Flâneur.

Ondina, de Friedrich de la Motte Fouqué

#Ressenya

La creença en els esperits elementals, una raça de criatures meravelloses que habitarien cadascun dels elements que durant un temps van ser considerats fonamentals de la matèria —l’aigua, l'aire, la terra i el foc—, formava part del folklore d’alguns pobles europeus. Al segle XVI, Paracels, metge, astròleg i alquimista, al seu llibre A Book on Nymphs, Sylphs, Pygmies, and Salamanders, and on the Other Spirits, classificà aquests éssers en ondines (aigua), silfs (aire), gnoms (terra) i salamandres (foc). El llibre de Paracels, juntament amb fonts literàries clàssiques, com Les Metamorfosis d’Ovidi, serien fonts d'inspiració per als escriptors germànics dels segles XIX i XX, entre ells l'autor d'aquesta obra.

Friedrich de la Motte Fouqué (1777-1843), va ser un dels escriptors de més èxit del seu temps. Emmarcats en el romanticisme, els seus poemes i narracions, on s'hi barrejaven el llegendari, el mitològic, l'èpic i el medieval, connectaren de ple amb l'esperit de l'època. De fet, va ser August W. Schlegel, membre del cercle de teòrics i poetes que constituïren el cor del primer romanticisme alemany, qui va publicar la seva primera obra. Des del principi, les seves produccions van captivar tot tipus de públic, des del més culte al més popular, però va ser amb Ondina, publicada el 1811, que va assolir la fama.

La bella Ondina és una jove peculiar: de temperament alegre i capritxós, imprevisible, voluble i impetuós, com les aigües de rius, llacs i oceans, el seu comportament pot de vegades resultar inapropiat o fins i tot indecent als ulls dels bons cristians, com els seus pares adoptius. Un ancià pescador i la seva dona la van acollir quan, sent una nena encara molt petita, aparegué sola i xopa a la porta de la seva humil cabana, que, situada en un paratge idíl·lic, una petita llengua de terra que s'endinsa en un llac d'aigües cristal·lines, està pràcticament aïllada de la civilització per un bosc frondós i ombrívol del qual la gent, diuen, n’entra però no en surt. Un dia, però, a través dels seus arbres arriba a la petita península el coratjós cavaller Huldebrand, que queda corprès per la noia. Aviat, els dos joves es casen i aleshores Ondina explica al seu espòs el que el seu nom ja revelava: ella és una ondina, un esperit de l'aigua, igual que els humans en la seva forma però mancada d’ànima en la seva essència; les criatures com ella només la poden obtenir a través del matrimoni amb un humà. A Huldebrand, enamorat, no li importa, així que feliços l'un amb l'altre parteixen cap a les terres de les quals ell n'és el senyor. Però els diferents successos que s’aniran donant portaran a Ondina a fer-li una advertència:

«No t’enfurismis mai amb mi si som a l’aigua o encara que només la tinguem a prop, perquè, si ho fas, els meus parents recuperarien tots els drets sobre mi. En la seva còlera, m’arrencarien del teu costat sense contemplacions, perquè creuen que s’ha ofès un dels seus, i jo hauria de viure la resta de la meva vida allà baix, als palaus de cristall, i no podria tornar a pujar mai més, o m’enviarien aquí dalt amb tu i…, oh déu meu!, això seria infinitament pitjor. No, no, dolç amic, no deixis que això passi, si estimes la teva pobra Ondina.»

Ondina té l’essència dels contes de fades, dels que contenen el sobrenatural en tota la seva amplitud: l'encantador i meravellós, però també l'obscur i aterridor. Boscos tenebrosos, gnoms, espectres… Els esperits elementals no formen part del món humà, així com tampoc del cristià, i els seus caràcter i capteniment no es regeixen per les seves lleis, sinó per l’essència dels elements als quals pertanyen. Engendrats per una cultura encara propera a l’esfera natural, aquests éssers liminars que se situen entre aquesta i la humana, no podien sinó quedar fora dels murs de l’estret món cristià i no ser, doncs, més que criatures malèfiques. Però si bé a la gentil donzella d’aquesta història se la titlla de bruixa  o fada (en el sentit pejoratiu dels termes), té per això la virtut de no ser humana: la seva naturalesa és pura i per això podrà conservar l’extraordinari —del qual, de fet, ella en forma part— sense profanar-lo i destruir-lo. Però, i Huldebrand? Pot un humà no banalitzar-lo, pot no trepitjar cegament el sublim i condemnar-se a la mediocritat?

La Motte Fouqué narra amb gràcia intemporal i vívida fluïdesa aquesta història fantàstica que va despertar l’admiració del mateix Goethe i d’altres grans figures de la literatura com Scott, Poe, Coleridge o E.T.A. Hoffmann, i va inspirar, entre d'altres obres, la coneguda La donzelleta de la mar de Hans Christian Andersen.

«Es va inclinar damunt d'ella; la foscor de la vall i de la nit, que ja queia, no li deixaven distingir els trets del seu rostre. Llavors, quan es va ajupir a terra, ben a prop d'ella, amb un dubte que li afligia el cor, va caure un llamp que va il·luminar tota la vall. I ell va veure un rostre abominable i desfigurat enganxat al seu, que amb veu ronca li va dir:

— Fes-me un petó, jove enamorat.

L'Huldebrand es va alçar cridant de terror, i la horrible figura  també es va alçar:

— Veste'n a casa! —va murmurar ella—. Els esperits malignes estan alerta. A  casa! O cauràs a les meves mans! —I va estendre els braços, llargs i blancs, per agafar-lo.

— Malvat Kuhlborn —va cridar el cavaller recuperant el coratge—, ¿què vols ara? Ets tu, dimoni! Té, aquí tens el teu petó! I, ple d'ira, va descarregar l'espasa damunt d'aquella figura. Però la figura es va fondre com per art d'encantament i va caure un raig d'aigua que va deixar xop el cavaller, amb la qual cosa no li va quedar cap dubte de qui era l'enemic amb qui havia lluitat.»

Ondina (Undine), Friedrich de la Motte Fouqué, 1811. Traducció de Clara Formosa Plans. Quid Pro Quo Edicions, 2020.

Materials consultats:

- De la Fuente, María Belén Pérez. “Undine de Friedrich de la Motte Fouqué y los tópicos del Romanticismo alemán”. Retórica: Fundamentos del estilo narrativo en la novela romántica, 2015.
- De la Fuente, María Belén Pérez. “Undine, de F. de la Motte Fouqué, como narración fantástica”. Estudios Humanísticos. Filología, 1999, 21: 109-127.
- Green, David Bonnell. "Keats and La Motte Fouqué's Undine." 1954.

- Wikipèdia.

Jane Austen no és romàntica

#Article

Jane Austen és no només una de les grans autores de la literatura anglesa, que no és dir poc, sinó de la literatura universal —fins i tot Harold Bloom la va incloure en el seu arxiconegut canon occidental; i és una de les poques dones que hi ha. Nascuda el 1775, va viure en plena època romàntica. I amb aquesta paraula, romàntica, comença la confusió. El Romanticisme pròpiament dit no té res a veure amb les pel·lícules qualificades com a «romàntiques» (en general) o les novel·les de Danielle Steel. El Romanticisme és, per començar, un moviment intel·lectual que sorgí a Alemanya a les darreries del segle XVIII i que es bastí sobre una cabdal i pregona teorització filosòfica que no només implicà una transformació profunda dels conceptes de literatura i d’art —convertint-los en els que avui coneixem; passant pel seu important paper en la configuració de la crítica literària moderna—, sinó que repercutí en tota la cultura europea; religió, política i ciència també es veieren afectades per la revolució romàntica [1].

Les idees dels teòrics alemanys serien introduïdes a Anglaterra per Coleridge, coetani d’Austen, que juntament amb Wordsworth acompanyarien la seva obra amb una constant i decisiva reflexió teòrica, a més de dur a terme una renovació radical de l’anglès poètic. Amb això hi confluirien tota una sèrie d’interessos i temes que es difongueren per Anglaterra, igual que passà a Alemanya, durant tot el segle XVIII: la insistència en el geni com a força creadora; el culte a Shakespeare; la passió pel «natural» i desendreçat, tot el que s’oposa a l’artificial; l’interès per les literatures primitives o les cançons populars; l’arquitectura gòtica; la moda de les novel·les de misteri i totes aquelles orientacions del gust relacionades amb el sublim que justifiquen l’atracció pel terrible, el grandiós, el violent, el tenebrós, en definitiva, per la força que descompon la forma. Tots aquests fenòmens culminarien en l’estètica romàntica. Dir només això del Romanticisme és dir-ne molt poc, però continuar parlant-ne seria molt llarg, així que quedem-nos amb que cal extirpar del concepte propi de el romàntic (lo romántico) el sentit que se li dona a aquest terme en el llenguatge col·loquial —és a dir, més o menys el de sinònim de sentimental—. [1]

A Jane Austen no hi ha tragèdia, ni èpica. No hi ha passions. Aquest no és el seu terreny. L'escriptora és cerebral, analítica: observa amb agudesa la realitat on viu i l'exposa amb distanciament i perspicàcia. La ment de l'escriptora és un bisturí afilat que no només retalla els detalls de tot el que l’envolta sinó, i això és el més important, el perfil psicològic de les persones, i els atrapa amb elegància en les seves frases justes i precises construint, així, a través de les converses i de les petiteses del dia a dia, els seus personatges. És a través de l'exposició del prosaic que el geni de l'autora, anant fins a les profunditats, és capaç de traslluir-hi els valors i els sentiments que els mouen. L'ànima humana finament disseccionada. Diu Virginia Woolf d'Austen «que no hi ha hagut cap novel·lista que hagi exercitat mai un sentit dels valors humans tan impecable. Prenent com a referència un cor que mai no s’equivoca, un bon gust infal·lible i una moral relativament estricta, Jane Austen ens mostra unes desviacions de la cortesia, la franquesa i la sinceritat que són del més encantador que hi ha a la literatura anglesa. Retrata els seus personatges amb la seva combinació de qualitats i defectes», i els deixa fer, sense canviar-ne res. Però «de tant en tant, deixa anar algun detall de collita pròpia, molt discretament, però en perfecta harmonia amb l’escena». «El seu discerniment és tan perfecte, la sàtira és tan justa, que, malgrat la seva constància, no ens n’adonem. Ni una engruna de mesquinesa, ni una espurna de menyspreu ens aparten de la nostra contemplació. El plaer es barreja de manera insòlita amb les nostres riallades». I de tot això, anota Woolf, en surt «la profunditat, bellesa i complexitat de les seves escenes» [2].

Austen sembla ser que durant els seus anys de joventut no creia en l’enamorament. De fet, ella mateixa no va trobar l’amor fins ja de gran —gran segons el prisma de l’època—, fet que marcà la seva maduració com a escriptora i que estaria latent en la diferència que separa la seva última novel·la, Persuasió, de les que la precedeixen. Almenys això es diu i això sembla corroborar la lectura de totes les seves obres. Els seus personatges mai no s’enamoren a primera vista, ni són víctimes de grans arravataments —exceptuant, potser, la Marianne Dashwood, que aprendrà a temperar-se. L’interès i l’estima entre ells s’obren pas a poc a poc, a mida que van interactuant i coneixent-se, superant els seus prejudicis o les seves idees preconcebudes de l’amor i de la vida, tot dins del marc dels costums i les trivialitats quotidianes de la societat georgiana. Una societat en què l’única professió que podien exercir les dones per llaurar-se un bon futur era aconseguir un bon cònjuge, cosa que, sovint, és clar, poc tenia a veure amb l’amor.

Així, doncs, en les novel·les de l’autora es parla sobretot de persones, d’individus, i de les relacions entre ells. I dins d’aquestes relacions ocupen un lloc central les que són entre homes i dones solters, casadors, i entre els quals acabarà sorgint l’amor —Austen deia que per a històries tristes ja hi havia la vida, així que ella escrivia per a que la gent, almenys a les seves novel·les, trobés un lloc on tot acabés bé. Ara bé, dir que les novel·les de Jane Austen tracten del que en castellà, per entendre'ns, s’anomenen romances o que són romàntiques, en el sentit popular que comentàvem, és una barroera grolleria que desmereix un dels escriptors més enormes de la història de la literatura —i dic escriptors, sense marca de gènere, perquè la vull incloure no només en el grup de dones que han creat obres escrites, sinó en el de tot el conjunt de persones, dones i homes, que ho han fet.

D’altra banda, tot i que l’autora va ser contemporània dels primers romàntics, pel que he explicat no pot qualificar-se com a escriptora romàntica en el sentit propi del terme, així com tampoc podria formar part dels autors clàssics —el Classicisme, o més precisament, el Neoclassicisme és la tendència estètica en contra de la qual es formulà inicialment el Romanticisme. De fet, amb Jane Austen assistim al principi del Realisme, aquest altre gran corrent literari (i artístic) que donaria les grans novel·les del segle XIX.

 

[1] Paolo D'Angelo, La estética del Romanticismo, 1997. Editorial Antonio Machado Libros, 1999.

[2] Virginia Woolf, Dones i literatura. Assaigs de crítica literària. Editorial Columna, 1999.