.

.

diumenge, 12 de febrer de 2017

Ciències i lletres: la falsa divisió de la Cultura


El 1959 Charles Percy Snow, físic i novel·lista anglès, va ser l’encarregat de pronunciar una de les conferències anuals més prestigioses de la Universitat de Cambridge, la Rede Lecture. El títol de la conferència va ser «The Two Cultures and the Scientific Revolution» («Les dues cultures i la revolució científica»). L’expressió «les dues cultures» va ser la manera de Snow de referir-se als dos pols en què veia que es dividia —cada cop més profundament— la vida intel·lectual a Occident: en un pol, hi havia els intel·lectuals literaris (que, diu Snow, «per casualitat, mentre ningú no mirava, van prendre el terme “intel·lectuals” per referir-se només a si mateixos, com si fossin els únics»), i en l’altre, els científics. I entre ells s’obria «un abisme de desconfiança i incomprensió». És a dir, Snow va parlar ja de la divisió en «ciències i lletres» que avui continua tan vigent.

Quasi seixanta anys després, doncs, aquesta ferida no s’ha tancat, però és que, a més, sembla que s’hagi infectat. I és que si bé ja aleshores la incomprensió de les ciències per part de la «cultura tradicional imperant» dotava aquesta última d’un caràcter no tan sols acientífic sinó gairebé anticientífic, l’augment del prestigi que des d’aleshores han experimentat «les ciències» —si més no en l’àmbit acadèmic—, paral·lel al deteriorament del de «les lletres», no ha fet sinó radicalitzar aquesta situació.

Al contrari del que passava en l’època de Snow, i en les anteriors, en què «les lletres» eren les úniques que al Regne Unit constituïen una educació adequada per a un cavaller —amb excepció de les matemàtiques—, avui en dia són «les ciències» les que pavimenten el camí dels elegits, mentre que «les lletres» han esdevingut la via fàcil per travessar l’educació secundària o, inclús, per obtenir algun títol universitari. Topem amb aquesta trista escissió quan tan sols som uns adolescents i, a l’institut, se’ns fa triar —als que volem estudiar— entre un camí o l’altre: si un estudiant val, ha de fer «ciències»; la via de les «lletres» és pels que no tenen opció.

Però que ningú no s’enganyi. El prestigi de la Ciència és nominal. Més enllà dels que la creen i dels que l’estudien, per a la societat en general (i em refereixo al nostre país, no a tot Occident) la Ciència és una gran desconeguda. Aparentment, se l’admira i se la valora. Però si se l’admira és per la seva dificultat: se la considera abstrusa i impenetrable, quelcom massa allunyat de l’esfera de la vida comú com perquè pugui tenir cap relació amb «allò humà». I si se la valora, per tant, no és per si mateixa, sinó per les aplicacions que se’n deriven per a la comoditat de la societat i el benefici de l’economia; és a dir, per a l’únic que una societat capitalista pot entendre: per la seva utilitat.

I aquesta és la gran tragèdia: la Ciència és quelcom que, en últim terme, acaba resultant útil. I això, vist per si sol des del punt de vista dels intel·lectuals, sense tenir en compte cap altra consideració, sense plantejar-se què és «la Ciència», donant per fet que és, només, el que se n’extreu, la situa molt per sota de la resta de disciplines que constitueixen les diferents parcel·les del Coneixement, que deuen el seu valor a una riquesa d’un ordre molt superior a l’utilitari, és a dir, a l’humanístic.

Com si l’estudi del que impliquen «les ciències» no fos en absolut una manera d’acostar-se a allò al que també ens acosta l’Art: la veritat. Com si la Ciència no fos una manera de llevar el vel que se’ns ha posat al davant, la «aparent realitat». Com si l’interès per la Ciència no provingués d’aquella fam de l’ànima (o de la ment —propietat superior del cervell; que cadascú elegeixi el terme que li sembli) que neix del mateix nucli que ens fa humans. Com si l’exploració i la creació no fossin germanes, filles totes dues d’aquest buit que ens fa anar més enllà. Com si l’estudi científic no promogués un aprofundiment del pensament i de l’esperit crític, igual que fa l’estudi de qualsevol àrea del Coneixement. Com si es pogués adquirir Coneixement restringint-nos només a una de les seves parcel·les. Com si l’estudi d’aquest món, del que tradicionalment era comprés pel terme «Natura», —l’estudi de l’Univers mateix!—, d'allò tan grandiós del qual en som part, del lloc que hi ocupem, no fos tan pertinent i enriquidor per a l’ésser humà com ho són l’estudi de la literatura o de la història. Com si la Ciència no fos una refinada expressió del nostre abismament al Cel. Com si, per exemple, l’estudi del llenguatge, aquesta propietat que defineix l’ésser humà com cap altra, només pogués fer-se des de l’àrea de la retòrica o la gramàtica. Com si la Ciència no eixamplés «les Humanitats», i a la inversa. Com si la Ciència fos quelcom que no pertany a «les Humanitats».

«Ciència» i «Humanitats». Dues paraules que, de fet, es refereixen a diferents aspectes d’una mateixa realitat: la Cultura. Però tot i així, d’això sembla no haver-hi consciència. Com ja passava en l’època de Snow, la Ciència continua quedant fora de la Cultura. Tot i la seva (re)valorització —aparent. Exemples que ho evidencien són que els avenços en Ciència no s’incloguin en l’apartat de Cultura dels diaris (encara gràcies si li dediquen cap espai); o la normalitat, o més que això, la hilaritat o la fanfarroneria amb què és considerada la ignorància sobre temes científics —al contrari del que passa amb les «lletres», el desconeixement de les quals, com a mínim, és motiu de vergonya per algú que es tingui per culte o mitjanament culte.

Actualment, hi ha un mur entre la Ciència i «les Humanitats», però no és natural i no sempre ha existit. Fins a mitjans del segle XVIII, el mapa cultural que proporciona l’Encyclopédie, el gran llibre de la Il·lustració, mostra com el coneixement que constituïa la Ciència no se separava dels que quedaven inclosos en «les Humanitats» —i ja aleshores s’havia desenvolupat el mètode científic (finals del segle XVI) i, a través d’aquest, el coneixement adquirit pels «filòsofs naturals» (nom previ dels científics) gaudia d’una autoritat que el distingia com a «coneixement veritable».

Cal anar amb molt de compte amb el llenguatge, perquè no és una simple eina. El llenguatge ens permet definir el món, i per tant, veure’l. Però qualsevol definició és, com a tal, una delimitació, i per tant, una limitació si l’emprem a la lleugera. Així que potser hauríem de començar per eliminar la sinonímia que identifica «les lletres» amb «les Humanitats» per permetre la inclusió en aquest últim terme també de la Ciència i, consegüentment, encabir-la com mereix dins del de Cultura.

I és que és urgent adornar-nos que no són només «les Humanitats» les que sofreixen el menyspreament i la degradació que resulten de la carricloneria de la societat on vivim. La Ciència no està constituïda només per les ciències aplicades i les seves derivacions, tant rendibles —la Ciència és molt més, però tot això de més, allò que no té una aplicació immediata evident, al nostre país tampoc no hi troba lloc.

Ja és un problema greu que en l’educació hi hagi aquesta total impermeabilitat entre «lletres» i «ciències» —tant a la secundària com a nivell universitari—, però és encara més greu creure’s que aquesta divisió és real. Per això cal corregir-ho. (Igual que caldria corregir el nivell educatiu en general, perquè si bé és cert que és deplorable el baix nivell global en llengua, literatura i història dels estudiants de ciències que surten de la secundària, també ho és el dels de lletres —molts dels quals arriben a les universitats encara cometent faltes d’ortografia o sense saber puntuar un text, per exemple, i, a sobre, sense uns coneixements mínims de ciències.)

Que no es consideri que la Ciència és Cultura, que no es consideri elemental donar les eines bàsiques que evitin que sigui inextricable per a la majoria de la població, en una societat tant tecnificada i cada cop més depenent dels avenços científics com la nostra, és, a més, una irresponsabilitat terriblement perillosa, ja que la mateixa ciutadania, incloent-hi (lamentablement) la classe política, pot anar en contra d’allò del que depèn. Exemples: les campanyes antivacunes, la croada contra els organismes genèticament modificats, la fe en dietes per curar càncers, i tantes altres aberracions de les quals actualment en som testimonis i que fan pensar en un retorn a l’obscurantisme de l’Edat Mitjana —avui en dia: moment històric pel que fa al coneixement del qual disposem.

Imatge: Contemporary Artistic Arrangements of Microscopic Diatoms by Klaus Kemp.

dilluns, 29 d’agost de 2016

Germà de gel, d'Alicia Kopf


Germà de gel era prometedor. L’essència del llibre exposada per l’autora en les entrevistes esperonava l’interès i endormiscava la desconfiança que sempre desvetlla l'enlluernament unànime de «crítics» i jurats de premis.

La idea, encara que poc original (no té per què importar, però), era atractiva. Gel, blanc, buit. L'hostilitat dels indrets polars i l’èpica dels exploradors que s’hi van endinsar, com a metàfora de la vida quotidiana i la resiliència que suposa suportar-la. L’escenari àrtic, imperi de solitud, com a l'exteriorització del full en blanc, dels confins de la realitat ordinària, als quals l'artista, com l'explorador, se sol enfrontar. Imbuïda del significat de les qüestions apuntades, l'obra prometia una poètica substanciosa.

Però amb la intenció no n'hi ha prou. O no n'hi hauria d'haver prou.

El que trobem a Germà de gel és, només, un recull relacionat amb l’exploració polar, i el gel en general, d'anècdotes històriques, retalls de notícies i imatges d'arxiu, directament annexat a anotacions i fragments d'un diari simple (les frases de vocació aforística i pretensió epifànica que conté són esbalaïdores per la seva basta obvietat —sempre que considerem, és clar, que estem parlant d'un text que no va dirigit, se suposa, a un públic infantil recent iniciat en la lectura i que encara no coneix el que és la Literatura). Tot plegat, no deixa de ser res més que això: una barreja que no arriba a l’ordre —ni a la complexitat, ni a la profunditat— d'una composició; una composició literària.

Per molt que el llibre hagi sorgit d'un projecte artístic visual és al terreny de les lletres que pertany. O, almenys, al qual aspira pertànyer. Així doncs, si bé el llibre pot fer del marc artístic del qual prové una obra multidisciplinària, això no hauria de confondre ningú, perquè no funciona a l'inversa: el llibre no és una «obra transgènere» (tal com com l'autora ha dit i els mitjans repetit), ni per provindre d'una obra visual, ni per tractar-se d'un aiguabarreig que ni és una novel·la, ni un assaig, ni res que se situï en la intersecció de cap gènere literari —i això inclou qualsevol «artefacte literari»,  i també la «literatura del jo», aquesta última potser quelcom innovador per a alguns en aquestes longituds, però amb una llarga tradició en altres Literatures, com la japonesa—, ja que per ser alguna d'aquestes coses primer hauria de ser una obra literària.

Com a molt, com comentava, es pot dir que Germà de gel és un diari personal i de treball de l'autora (la qual cosa no el converteix, com a la majoria de diaris d'aquesta mena, en obra literària), una noia que intenta obrir-se camí com a artista. És a dir, bàsicament això que avui en dia està tan de moda: transvasar la vida d'un mateix dins d'un embolcall que la pugui fer passar per literatura. Això sí, amb algunes alteracions dels fets, no fos cas que no es pogués anomenar autoficció. Però —agafant l'expressió que la mateixa autora fa servir en el llibre quan pren els cucs de terra com a metàfora de l'activitat que duen a terme escriptors i artistes en general— això no converteix la merda en or. Ironia tràgica: amb la imatge dels cucs l'encerta més que no pas es pensa —es va descuidar d'investigar sobre aquests pobres anèl·lids, per desgràcia no tan evocadors com el gel i els exploradors. Ella, com els cucs, ha agafat un substrat i n'ha accelerat el procés de descomposició, és a dir, l'ha digerit i l'ha excretat, deixant-lo a punt per al seu ús posterior, per a la vida, però, com els cucs, no ha passat d'aquí.

I és que no n'hi ha prou només amb la idea —per molt evident que sigui. No n'hi ha prou només amb agrupar i exposar els elements que l'han inspirada per a que formin un «tot», homogeneïtzat, sòlid, amb forma: una obra (literària). Posats a fer metàfores fisiològiques, o biològiques en general, cal no confondre «digestió» amb «metabolisme». Els elements no només s'han de degradar sinó que cal reestructurar-ne els components elementals en una nova matèria que, a més a més, en el cas de la literatura, no és una de qualsevol: parlem del llenguatge —hauria de ser obvi, però entre tanta obra visual i tanta suposada innovació, el llenguatge és el gran oblidat del llibre. I, amb tots els respectes, però qui no vegi l'abisme que hi ha entre aquest material i el de la resta d'àrees artístiques, que no pretengui ser escriptor, perquè no sap apreciar el do diví que té entre mans. Però suposant que n'hi hagués prou amb redactar correctament, tampoc no hi ha en el llibre cap més força que la que evoquen el gel, el blanc i el buit per si sols. Poc metabolisme, doncs, i, menys, de mena alquímica. Res que ens hagi de sorprendre si tenim en compte que l'autora destaca[1] la sinceritat (grau de correspondència de la veu narradora amb la seva pròpia) com a valor clau en la creació d'una obra literària  —afirmació que, d'altra banda, sí que sobta i esborrona venint d'algú que, a més de la suposada sensibilitat dels artistes, té estudis superiors en el camp de la literatura, ja que si una cosa ens ensenya la bona literatura és la veritat, que res té a veure amb la sinceritat, com demostren tantes obres de ficció.

El gel, el blanc, el buit. Quin escriptor no ha partit d'aquest territori? Quin explorador mereix ser aplaudit per no haver anat més enllà del punt de partida?

Tot plegat és profundament decebedor i enutjós tractant-se, com és el cas, d'un llibre que ha guanyat dos dels premis literaris més prestigiosos del país. Impossible no sentir-se estafat i menystingut per l'establishment literari català.

Alicia Kopf potser és capaç de veure el mur invisible de glaç que es pot interposar entre un mateix i el món, però amb Germà de gel no aconsegueix pas fondre'l.

***
[1] Dit per l'autora en diverses entrevistes (em sap greu la poca rigorositat que suposa no poder donar les fonts del que cito, però no tenia previst fer cap ressenya del llibre en el moment d'escoltar-les). 
 ***

PS: Aquest seria un exemple del que vaig parlar aquí.

________________________________________________________________________

Germà de Gel, d'Alicia Kopf. L'Altra editorial. Publicat: març del 2016. Premi Documenta 2015. Premi Llibreter 2016.

diumenge, 10 de juliol de 2016

Rashômon i altres contes, de Ryûnosuke Akutagawa

Gràcies a Edicions de 1984, aquest any ha arribat per primer cop al català un dels grans autors de les lletres nipones: Ryûnosuke Akutagawa. En el volum publicat, Rashômon i altres contes, s’hi compila una acurada selecció de quinze contes, feta pel mateix traductor del llibre, i professor de literatura japonesa, Albert Nolla, i que es divideix en contes històrics, basats en històries tradicionals dels segles XII i XIII, i contes moderns, ambientats en la mateixa època en què van ser escrits (1915-1927).

Els contes de la primera part, malgrat l’exotisme que els atorga el seu origen remot tant en el temps com en l’espai, resulten propers tant pel tractament psicològic dels personatges com per la sofisticació de la tècnica narrativa utilitzada. En aquest últim sentit, destaca En un bosquet de bambú, on l’autor plasma la subjectivitat de la mateixa realitat mitjançant els diferents relats que els personatges fan d’un mateix succés. Aquesta complexitat de la realitat, aquí tan palesa, s’estén també a les contradiccions o la volubilitat que donen relleu als personatges. La Kesa i en Moritô és un dels relats més vivament marcats per aquestes contradiccions internes dels personatges. Aquí, a partir del monòleg simultani dels dos protagonistes, s’exposa la situació a què els ha portat una relació viciada pel menyspreu, la luxúria, l’egoisme, el dolor i la desesperació; un embull de sentiments i d’accions que, malgrat tot, no es pot explicar sense l’amor. I és que, amb aquests contes, Akutagawa s’endinsa en les parts més tortuoses de l’ànima humana i en retrata les seves ombres. En aquesta línia, per la seva truculència, però també per la seva magnitud, destaca El paravent de l’infern, on, a més de tornar a fer patent la subjectivitat de la realitat narrada, l'autor indaga en la relació entre la vida i l'art a través de l’esborronadora història que hi ha darrere la creació de l’obra que dóna el títol al conte.

Lluny de dracs i estanys sagrats, els contes de la segona part retraten amb una subtilesa magistral la insubstancialitat de la vida moderna. Amb una prosa impecable i una afinada habilitat narrativa, la majoria giren entorn d’un succés que, si bé és petit i trivial, fen la fina realitat en què els personatges viuen confinats, talment com una pedra que travessa la superfície encalmada d’un llac. De vegades un gest (la inclinació de cap instintiva de La reverència, el fort estrenyiment d’un mocador a El mocador), de vegades un petit acte (el llançament d’unes mandarines per la finestra d’un tren a Mandarines, la compra d’uns manats de cebes a Cebes), revela la veritat —o la bellesa (¿què és la bellesa, sinó una forma de veritat?)— que hi ha més enllà de les entumidores rutines que imposen les necessitats de la vida ordinària o, simplement, de la immòbil superfície. O, com en el cas de Cebes, que es contraposa complementàriament als altres contes, revela la realitat vulgar que la vàcua imitació de la bellesa no pot sinó maquillar. 

Un gest o un petit acte, es tracta sempre del «succés misteriós» que el mateix Akutagawa descriu a La fe d’en Wei Sheng i que, en menor o major mesura, transcendeix la «vida incomprensible, anodina i avorrida» de la modernitat. (Excepte a El mocador, on el tema de fons és el contrast entre Orient i Occident, un dels eixos de la literatura japonesa d’aquell període.) 

En qualsevol cas, tant si pertanyen a l’època dels samurais com a principis del segle XX, tots els contes tenen en comú l’elegància amb què es despleguen i l’aguda visió de l’ànima humana que els perfila, i reflecteixen el talent i la sensibilitat artística que van fer d’Akutagawa el contista per antonomàsia del Japó modern.

______________________________________________________

Rashômon i altres contes, de Ryûnosuke Akutagawa
Edicions de 1984
Primera edició: gener del 2016 
Traducció al català d'Albert Nolla, guardonada amb el 9è Premi de traducció Vidal Alcover.
Pàgina de l'editorial: aquí

dissabte, 4 de juny de 2016

El país dels panegírics literaris

No us ha passat mai que agafeu un llibre d'un autor català —una novetat, vull dir—, del qual n'heu llegit coses excitants als diaris, de vegades, que fins i tot ha guanyat algun valorat premi que és, suposadament, sinònim de qualitat literària, independència comercial, promesa de talent, etc, i amb el que us acabeu trobant és, com a molt, amb un text que no està mal escrit? (De vegades ni això.) O amb el contrari: un text que neix d'una bona idea però que falla en la realització. Com pot ser allò el prodigi de les lletres catalanes que els diaris proclamen? (Tan baix és el nivell de les lletres catalanes?) Com pot ser allò tan desvergonyidament elevat a tals nivells que sembla que no hagi de ser altra cosa que l'obra d'un futur premi Nobel? Perquè a això és al que em refereixo quan dic que els diaris en diuen «coses excitants»: crítiques tan descaradament entusiastes i laudatòries, que quasi aconsegueixen fer-te pensar que l'autor en qüestió mereix ser comparat amb Shakespeare. 

Si això també us passa, que el temor de ser ànimes de sensibilitat escassa no us faci patir; mireu el Twitter i intuireu què passa: molts «crítics» i «escriptors» formen part del mateix club social, i, alguns, fins i tot, de la mateixa plantilla. 

Sens dubte se'ls ha de reconèixer que ens ofereixen unes ressenyes —no se les pot anomenar crítiques— tan meravelloses que no ens cal ni afegir sucre al cafè per gaudir d'un dolç esmorzar mentre llegim el diari. El problema és que per poder trobar la mateixa inspiració que la ressenya evoca en l'obra de la qual beu, necessitaríem alguna substància que fes molt més que endolcir la beguda.

El problema és que el lloc que esperaríem que ocupés la crítica literària del nostre país ens el trobem molts cops ocupat amb ditirambes que no només redueixen aquest important espai a espai publicitari, sinó que rebaixen les mires literàries de la nostra cultura a la mediocritat i ens deixen en ridícul. I és que el problema, també, és que això passa a nivell dels diaris de més tirada del país.

Vergonya.

dissabte, 5 de desembre de 2015

Lo necessari

Si mai necessites res, digues-m'ho, hi seré, va dir abans de marxar. 

Però què és “necessari”? Què pot ser més necessari que ser-hi per tot allò que no és “necessari”? Ser-hi en aquells moments en què no passa res, a part del temps. Què pot ser més necessari que la companyia? Simplement companyia, però no simple companyia. Perquè la companyia de debò no és fàcil de trobar; no és qualsevol cosa. No és fàcil trobar una persona qui amb la seva presència permet, o fins i tot facilita, que obris les portes cap a tu mateix. Unes portes que solen obrir-se només cap endins. O unes portes pots obrir només en solitud. Contacte. No ja amb tu mateix, sinó amb un altre. Trobar-te amb un altre des d'aquest nucli. La comunicació humana és infinitament difícil. La real. La que majoritàriament no trobem. L'Amélie Nothomb també ho diu, això; no és que li hagi copiat. És que ella és una d'aquestes companyies de debò que he trobat –com la majoria, però, només a través del paper.

Però trobar-te amb algú en el mateix espai, en el mateix moment. En persona. Algú amb qui, de forma natural, sorgeix aquesta comunicació que sol ser només possible des del lloc més íntim i solitari d'un mateix. És el més extraordinari que  he conegut. No obstant, però, podria no haver-ho fet; podria no haver-ho trobat. I això ho fa encara més extraordinari.  

Quin abisme se salta un cop trobes algú –hi topes, hi xoques, perquè no pot ser sinó impactant. Aquesta altra o altres dimensions on tu existeixes, que no caben a la superfície on et trobes amb la resta, el que anomenem "món", simplement s'estenen: com un flor que s'obre, el món es desplega, tu et desplegues. El món esdevé real, tu esdevens real. La realitat és el punt d'unió entre tu i el món.

M'agrada pensar que tot això no és només una manera bonica de dir. La Mecànica Quàntica, la teoria que fins ara no ha fallat a descriure la realitat física (almenys una part), ofereix aquesta mateixa lectura: el món no existeix fins que no el veiem, fins que no hi interactuem, o dit d’una altra manera, fins que no hi ha comunicació entre nosaltres i el món. Així que la comunicació és el que fa que el món que ens envolta es materialitzi.

Només conec una altra ruta entre aquests dos punts (un mateix i el món): l’art (i ho he de dir no només perquè és una variant del que estic parlant, sinó per remarcar-ne l'excepcionalitat i la grandesa). I tal i com deia Wilde, tot art és inútil, ja que el seu gran valor, la raó de la seva necessitat, està molt més enllà del simple utilitarisme, i aquest mai no podrà ser art, perquè si en tingués cap ja no ho seria. De la mateixa manera, doncs, digue’m: per quins altres motius sinó pels que no són necessaris podràs ser necessari de debò?

dissabte, 13 de desembre de 2014

Sueño, de Haruki Murakami


És exigua la part de vida que vivim. En veritat,
tot l'espai restant no és vida, sinó temps.
Sèneca

Les obligacions i deures del dia a dia absorbeixen el nostre temps. Diem que és la vida. Però si tot es redueix a això, on quedem nosaltres? Si de debò ens creiem que això és viure, no és que estem adormits?

Haruki Murakami penetra a Sueño en la vida d’una protagonista anònima, una dona en la trentena, casada, mare d’un nen i mestressa de casa. Una vida tranquil·la i regular, totalment inundada per la quietud d’una quotidianitat anodina. Una quietud, però, que atrapa el lector com si en realitat contingués, invisible, el vaivé hipnòtic de les onades del mar. El dia a dia de les obres de Murakami és balsàmic. El novel·lista japonès sembla tenir una habilitat especial per copsar el batec silenciós del no-res quotidià.

Però si Murakami se submergeix en les aigües superficials de la quotidianitat ho fa per arribar als corrents submarins que flueixen en la foscor d’un món que només reconeix com a pròpies les capes on arriba la llum de l’exterior —són aquests corrents, i no les aigües que els cobreixen, els que palpiten. El dia a dia de la protagonista de seguida es veurà alterat per la pèrdua de la necessitat de dormir. És així com aquesta dona sense nom anirà més enllà de la llum: disposarà de la nit —de la foscor que es necessita per veure-hi, i de la soledat que cal per mirar. Despertarà.

A través de l’element fantàstic, l’autor perfora «la realitat» —«la realitat són només tasques domèstiques»— i converteix el conte en una al·legoria sobre què és viure, o, almenys, sobre la necessitat d’introspecció que cal per arribar a viure de debò. I és en aquest punt on Sueño esdevé, també, un cant a la literatura.

Sueño pot interpretar-se com una metàfora del mateix procés creatiu: endinsar-se en un mateix, el lloc més solitari i allunyat de l’exterior, de la llum. Tal com descriu el mateix Murakami, «escriure és com baixar a un pou». Un pou, però, sense terra ni parets, un pou que és un corredor, una porta, una ferida en la pell del món que permet accedir a l’espai multidimensional en què de debò es desplega. És només mirant que s’aconsegueix esquinçar aquesta membrana superficial i veure-hi més enllà. La veritable realitat és el punt de trobada entre el món i la nostra mirada.

Però Sueño no es limita al procés creatiu, sinó que també pot aplicar-se a la lectura. Encara que no haguem estat nosaltres mateixos que haguem esquerdat la superfície, els (bons) llibres continuen sent les escletxes que han obert aquells que els han escrit. Llegir és el que precisament fa la protagonista del conte quan comença a disposar de les hores nocturnes. Mentre tothom dorm, agafa Anna Karènina i s’endinsa en les seves pàgines. «Dins d’un món n’hi havia un de més petit i, dins d’aquest món més petit, un altre d’encara més petit. I la suma de tots aquells mons constituïa un univers compost». Així és com la protagonista mira, com obté «la sensació real de ser-hi», «la sensació real de viure». El món no és fins que no el mirem; nosaltres no som fins que no mirem. Fins que no obrim els ulls, fins que no despertem.

«Una vida sense força de concentració és com estar només amb els ulls oberts sense mirar res.»

En resum, Sueño parla d'aquella alguna cosa més que és la vida, de la superfície on podem quedar atrapats com inerts ombres si ens adormim, si no obrim els ulls, si no reflexionem. I també, del gran valor que la literatura té en aquest sentit, de l'enorme espai que en què s’estén i que contenen les ficcions que tanca: tant d’espai com per encabir-hi realitats més vastes i veritables que la que ens envolta en el dia a dia. Tant d’espai com per contenir-nos a nosaltres mateixos.

 _______________________________________________________________________

Sueño, Haruki Murakami. Il·lustracions de Kat Menschik. Libros del zorro rojo, 2013. Traducció al castellà per Lourdes Porta. Malauradament, no s'ha editat en català.

diumenge, 9 de febrer de 2014

Què pot ser més bell que el plaer?


Li provocava un desig tan intens que hauria plorat si no l'hagués satisfet. Es va despullar.

Allò pel qual es despulla la Saturnine, la protagonista de l'última obra de l'Amélie Nothomb, és per posar-se la faldilla de vellut daurat que li regala l'Elemirio, l'aristòcrata espanyol que l'acull com a llogatera d'una de les habitacions del seu palauet parisenc.

La faldilla no és banal. La clau està en el color.

«L'amfitrió va anar a buscar unes tasses d'or massís i les va omplir d'una untuositat groga. La Saturnine va quedar immòbil de tan enlluernada com estava.
»"Quina bellesa, aquest groc opac sobre l'or barroc!"
»Per primer cop, don Elemirio se la va mirar amb un interès veritable.
»"És sensible a aquestes coses?"
»"[...] és el color mateix de la llum, modulat de més mat a més brillant."
»L'home va deixar la cullereta i, amb tota la solemnitat possible, va declarar:
»"Senyoreta, l'estimo."

L'Elemirio és una ànima greument ferida per una sensibilitat cromàtica extrema. Però per sobre de tots els altres colors, n'hi ha un que impera: el groc. El groc és el color metafísic per excel·lència; és el que més s'acosta a l'or; l'or és la substància de Déu. Quan parla del groc l'Elemirio entra en éxtasi. Entendre el groc és entendre'l a ell.

Quinta essència de la voluptuositat, la Saturnine no podria no estremir-se amb les subtileses del groc. «"Vostè que està tan obsessionat amb l'or, no sap que el xampany n'és la versió fluïda? [...] Miri", va dir la Saturnine, contemplant el líquid a contrallum. "Què pot ser ser més bell que el plaer?"» Si el groc és el plaer, ella és el groc. Però dir això no significa res perquè el 'groc' és un concepte tan ambigu com la bellesa. Don Elemiro disposa d'un Catàleg universal de les coloracions, escrit l'any 1867, on es distingeixen 86 grocs. Per a la faldilla Dom Pérignon que ell mateix confecciona per a la Saturnine, ell crea el vuitanta-setè groc.

El color no és el símbol del plaer, és el plaer últim, tant és així que en japonés «color» pot ser símbol d'«amor».

L'Elemiro i la Saturnine omplen les copes de xampany i brinden per l'or.

_______________________________________________________________________

Barbe bleue, Éditions Albin Michel, 2012. Els fragments del llibre citats en aquesta entrada han estat extrets de la traducció de Ferran Ràfols Gesa per a l'edició catalana de la novel·la, Barbablava, Anagrama, 2014.

dimarts, 26 de novembre de 2013

Publicació al Núvol

Dimecres passat, 20 de novembre, el diari digital de cultura Núvol va publicar en forma d'article la resposta que vaig escriure a l'article «El dia que hi haurà bones novel·listes» de Roger Vilà Padró.

En aquest escrit l'autor hi plantejava, aparentment, una pregunta: «per què, quan algú demana que li recomanin alguna gran novel·lista, en general costa tant obtenir una resposta ràpida i concreta, amb noms i cognoms i títols d’obres?»

diumenge, 24 de febrer de 2013

Sobre la necessitat del (bon) periodisme

Arran del que aquests últims dies he anat veient als mitjans de comunicació, sobre la política de casa nostra, hi ha una cosa que m'agradaria —modestament des d'aquí— destacar (denunciar), perquè em penso que no s'hi presta prou atenció i que no s'ha de passar per alt.

No cal dir que el que tenim a casa (i al veïnat) no és només un problema polític, sinó democràtic (i ja sabem que més que això), i, si bé és evident el gran paper que hi juga la classe política, no n'és, aquesta, l'única sobre la qual recau la responsabilitat. (Recau sobre tots, sí.) Però on en concret vull apuntar, i precisament per la seva posició d'intermediari, és al periodisme.

diumenge, 16 de setembre de 2012

Amor/Desig

No es cierto que nuestro cuerpo nos pertenezca, siempre pertenece a otro: a aquel o aquella que lo hace despertar.


De l'article de Gustavo Martín Garzo El príncipe de las tinieblasEl País, 15 de setembre de 2012.